“No es pot oblidar que presidir el Parlament no és una plataforma política de llançament”. Aquesta frase és de l’expresident de la cambra Joan Rigol, i en certa manera, la història contemporània de la institució catalana li dona la raó. Els presidents del Parlament des de la restauració després de la dictadura, amb l’arribada del règim del 78, no han tingut grans recorreguts posteriors a l’exercici del càrrec. Han estat criticats, han estat motiu de polèmica, han acabat partint peres amb els seus partits, alguns han estat processats, jutjats, condemnats i una, empresonada. Tot i que val a dir que la presidència del Parlament va permetre mantenir la presidència de la Generalitat durant l’exili, després de la Guerra Civil.
Heribert Barrera, Miquel Coll i Alentorn, Joaquim Xicoy, Joan Reventós, Joan Rigol, Ernest Benach, Núria de Gispert, Carme Forcadell, Roger Torrent i Laura Borràs són els noms que han continuat la presidència de la institució central de l’entramat polític català. Quatre ho han estat per ERC, quatre per la desapareguda Unió Democràtica, un del PSC i, amb Anna Erra, dues de Junts per Catalunya. La presidència, sobretot, en les darreres legislatures, ha estat accidentada, i la història mostra que poca vida política hi ha després del càrrec. De fet, l’únic que ha continuat en política activa ha estat Torrent, ocupant la conselleria d’Empresa amb el Govern de Pere Aragonès.
Heribert Barrera, de lluitar al front contra els feixistes a retirar-li la medalla de Barcelona
Heribert Barrera i Costa (Barcelona, 1917), va ser el primer president del Parlament en la restauració de les institucions catalanes. Va ser elegit president el 1980, any en què va agafar el relleu de Francesc Farreras i Duran, que ostentava el càrrec a l’exili des del 1954, i hi va ser fins al 1984. De fet, les presidències a l’exili van estar exercides per líders que possiblement no han tingut la transcendència que es mereixen pel seu paper de manteniment i supervivència de les institucions catalanes. Tal com establia l’article 44 de l’Estatut Interior de Catalunya de 1933, si el president de la Generalitat moria o era incapacitat, havia de ser substituït pel president del Parlament, fins a investir-ne un de nou. En ser afusellat el president Lluís Companys, Josep Irla, com a president de la cambra, va assumir la presidència de la Generalitat, i Antoni Rovira i Virgili, la del Parlament. En morir aquest darrer, va ocupar la presidència l’impulsor de la socialdemocràcia catalana, Manuel Serra i Moret, llavors vicepresident del Parlament, que va passar el relleu a Farreras.
Amb aquests antecedents, Barrera recollia el bastó de la presidència de la cambra el 1980. No li venia pas de nou la política a un catedràtic de Química reputat com era. El seu pare, Martí Barrera, ja havia estat diputat i conseller. L’any 1935 va ingressar a les JERC, les Joventuts d’Esquerra Republicana de Catalunya, la facció “separatista” de la formació de Companys i Francesc Macià. Barrera, abans de marxar a l’exili, va lluitar als fronts d’Aragó i del Segre. En tornar, el 1952 va reorganitzar clandestinament ERC i el 1977 va ser elegit diputat al Congrés en aliança amb el PORE, perquè ERC encara no estava legalitzada. El treball a l’oposició franquista va acabar el 1977, quan va aconseguir una acta al Congrés de Diputats agrupat a Minoria Catalana en una aliança on també hi havia el Partit del Treball, perquè ERC no estava del tot legalitzada. Fou també parlamentari europeu (1991-94) i, del 1991 al 1995, president d’Esquerra Republicana de Catalunya. L’any 2000 va rebre la Medalla d’Or del Parlament de Catalunya. Va morir a Barcelona el 27 d’agost de 2011, i la vetlla es va celebrar al Parlament, amb polèmica per l’estelada sobre el taüt. Barrera no va tenir una vida plàcida després de la seva activitat política. Va ser qualificat de racista i feixista per les seves declaracions sobre la catalanitat. Finalment, en una decisió prou discutida, se li va retirar la medalla d’or de la Ciutat de Barcelona, amb acusacions de xenofòbia.
Coll i Alentorn i Xicoy, les presidències sense estridències
Miquel Coll i Alentorn (Barcelona, 1904) i Joaquim Xicoy (Barcelona, 1925) van ser presidents del Parlament del 1984 al 1988 i del 1988 al 1995. Va ser l’època de les majories absolutes de CiU. Tots dos, respectats tòtems d’Unió i del catalanisme conservador, van marcar a la cambra catalana un estil tarradellista, atorgant un model de protocol i institucionalitat que les aclaparadores majories del pujolisme els permetia. A més, Coll i Alentorn i Xicoy van ostentar el càrrec com un darrer servei al país després de projectes vitals en el moviment polític i cultural del catalanisme clandestí. Tots dos havien tingut una dilatadíssima vida política i la presidència era un pas abans de la seva jubilació tècnica, fet que els permetia exercir el càrrec amb la serenor que no havien de retre comptes posteriorment. Només Xicoy va haver d’enfrontar-se al Parlament a les acusacions de corrupció cap a Unió amb el cas Planasdemunt i per part de CDC, amb el cas Javier de la Rosa.
Coll i Alentorn era un erudit de l’antiga escola. En la seva fitxa constava que era historiador, enginyer industrial i professor universitari. De fet, va ser deixeble de Pompeu Fabra, l’endreçador de la llengua catalana. Va ser un dels motors de seccions claus de l’Institut d’Estudis Catalans. Va començar a militar a Unió el 1932. Amb l’arribada de la democràcia va ser membre del Consell d’Ensenyament i Cultura de la Generalitat provisional i fins al 1984 fou conseller adjunt a la presidència de la Generalitat i, fins a arribar a ser president del Parlament i d’Unió. Va morir l’any 1990. El Parlament li va atorgar la medalla de l’entitat, a títol pòstum, l’any 2000. Per la seva banda, Xicoy va impulsar la creació del Síndic de Greuges i comissions d’estudi específiques com ara la de la Sida i la d’igualtat entre l’home i la dona.
Joan Reventós, el socialista històric
Joan Reventós (Barcelona, 1927-2004) havia de ser el president de la Generalitat, però Jordi Pujol, va ser més audaç amb l’ajuda d’Heribert Barrera i li va poder prendre el càrrec el 1980. Fundador del PSC és un dels noms que encara es mantenen vius en els fonaments de la formació que avui dia lidera Salvador Illa. Reventós era fill i nét de polítics. De fet, el seu avi havia estat ministre d’Hisenda amb la República. Reventós provenia del grup Torres i Bages, abans que el 1949 entrés a formar part del Moviment Socialista de Catalunya. No va tenir mai sort electoral i, durant molt temps, va ser considerat pels savis de la formació, com la causa indirecta per la qual el PSC no va assolir el poder de la Generalitat fins el 2003.
La seva bibliografia és gairebé tan extensa i intensa com el seu currículum polític. Fins i tot, va ser poeta amb el pseudònim Pere Oliva. Només cal recordar que va ser el primer secretari general del PSC, després de la fusió entre PSC Congrés -que havia fundat- el PSC Reagrupament, de Josep Pallach- i la Federació del PSOE a Catalunya que liderava Josep Maria Triginer. Ensenyat per la duresa de la clandestinitat el gran càrrec institucional que va assolir, després de ser diputat i ambaixador a París, va ser la presidència del Parlament el 1995. Van ser unes eleccions que va guanyar Jordi Pujol, però no amb les majories habituals. Tot i la victòria, el Parlament de Catalunya va recordar al president que no estava tan fort com abans i que les coses no eren com abans. Reventós va ser escollit amb els vots del PSC, ICV-EUIA, PP i ERC. Tota l’oposició. Reventós ja no va continuar en política activa.
Joan Rigol, el retorn
Joan Rigol va néixer a Torrelles del Llobregat, el 1943. Un home afable i humanista i que té una especial devoció pel president Jordi Pujol. Rigol encara manté la flegma d’expresident i va ser el prescriptor de la gran frase que “la primera feina d’un president del Parlament és no fer cas dels teus”. Una manera d’expressar que la neutralitat i la fortalesa del càrrec tenen fins i tot una dimensió moral. Si fos per ell, els presidents del Parlament, en ser escollits lliurarien el carnet del seu partit. Rigol a més de màster ESADE és Doctor en teologia i doctor en filosofia. Només cal visitar-lo a casa seva per admirar la generosa col·lecció de llibres que hi guarda.
Va ser elegit president el 1999 i va exercir el càrrec fins al 2003 quan la majoria del tripartit va haver-hi un capgirell. Durant la seva etapa va endreçar el departament de Premsa, va ser vicepresident del Senat des d’on va impulsar la seva reforma i va impulsar el debat sobre la política d’immigració. L’any 1976 es va afiliar a Unió i va ser conseller de Treball i de Cultura a diferents Governs Pujol. Un cop va deixar el càrrec però, la seva vida política es va desglossar. En primer terme, es va dedicar en cos i ànima a diferents fundacions, com a exemple, va ser el president delegat de la Sagrada Família. El president Artur Mas el va escollir com a coordinador del Pacte Nacional pel Dret a Decidir i va ser un enviat camuflat a Madrid abans de la consulta del 9-N per mirar que “ningú prengués mal”. No se’n va sortir perquè les querelles es van presentar. El 2015 va estripar el carnet d’Unió en un mogut consell nacional de la formació a l’Hospitalet del Llobregat i es va apuntar a l’aventura de Demòcrates de Toni Castellà. Però també ho va deixar estar. Va ser un ferm defensor d’Artur Mas.
Ernest Benach, el republicà
Ernest Benach (Reus, 1959), va ser el president de la cambra del septenni del Tripartit.De 2003 al 2007 va ocupar la segona sindicatura de Catalunya. Es culminava així una història política que havia començat en la militància a Nacionalistes d’Esquerra, un invent electoral interessant de quan l’independentisme volia assaltar les institucions. El 1987 es va donar d’alta a ERC, responent a la gran crida de Josep Lluís Carod Rovira i va començar la seva singladura política al consistori de Reus, fins a aconseguir l’acta de diputat el 1992, amb Àngel Colom al capdavant i amb una trencadora campanya amb l’eslògan “Cap a la independència”. Abans havia guanyat el concurs “Vostè Jutja” de Joaquim Maria Puyal defensant un cas sobre el català.
La seva presidència va estar marcada per la posada al dia digital de la cambra, l’obertura al país de la institució i pel projecte de canvi d’ubicació. Però també per l’entrada de Ciutadans i perquè el grup majoritari del Parlament, CiU, estava a l’oposició. El tuneig del seu cotxe oficial va aixecar una agra polèmica així com les crítiques per la seva assistència a la Llotja del Barça. Benach, un cop va deixar el càrrec, es va presentar com a número dos de Joan Puigcercós a les eleccions de novembre de 2010. Els desastrosos resultats, ERC va passar de 21 a 10 diputats, va fer a Benach, en una decisió molt honorada i recordada per la tropa republicana, de no agafar l’escó. Benach es dedica a l’activitat privada després de graduar-se per l’UOC. Tot i la seva retirada de la primera línia política continua al cas de l’actualitat política.
Núria de Gispert, la polèmica per la “fada”
Núria de Gispert (Barcelona, 1949) Una jurista que va encarrilar el seu final de la carrera política institucional com a presidenta del Parlament. Va ocupar diversos càrrecs al Govern i, fins i tot, va ser la primera a experimentar la fusió de les conselleries d’Interior i Justícia en una de sola. Funcionària de la Diputació i després de la Generalitat va entrar a militar a Unió el 1976. Serà l’última mohicana dels democristians a la segona sindicatura de Catalunya. Li va tocar ser la presidenta amb la irrupció de formacions com Solidaritat Catalana per la Independència (SI) i després la CUP. De fet, van ser famoses les seves agres polèmiques amb Alfons López Tena, portaveu de SI, que li va costar al notari valencià una reprovació de la cambra per haver-la titllat de “cosa”.
De Gispert va intentar fer discórrer una presidència tranquil·la i va fer valer que va ser la primera dona en arribar al càrrec. Va presidir la Comissió pel Dret a Decidir de la legislatura del 2012 al 2015. Però a De Gispert sempre la perseguirà una fotografia disfressada de Fada per uan entrevista blanca a el diari El País. Un retrat que va aixecar una densa polseguera. De Gispert també, com Rigol, va estripar el carnet d’Unió i va criticar de manera franca, oberta i expansiva Josep Antoni Duran i Lleida. Es va donar d’alta a Demòcrates on ha servit a diverses polèmiques com recomanar a l’exlíder de Ciutadans, Inés Arrimadas, que se’n tornés a Andalusia si no estava a gust a Catalunya. Des d’aleshores, l’equip de Comunicació de Demòcrates li controla les xarxes.
Carme Forcadell, Roger Torrent i Laura Borràs, al banc dels acusats
Després de Núria de Gispert va arribar la legislatura del referèndum. La número dos de Junts pel Sí i expresidenta de l’Assemblea, Carme Forcadell (Xerta, 1955) va ser elegida presidenta del Parlament. El seu primer discurs el va acabar amb un “Visca la República Catalana!”. Forcadell no va viure ni de bon tros, una legislatura tranquil·la. Ella, llicenciada en Filosofia, Comunicació i Filologia, va encunyar la mítica frase “Senyor Carrizosa, per què em demana la paraula?”, per la quantitat de vegades que el portaveu de Ciutadans entrebancava els debats parlamentaris. Va ser vilipendiada per les forces unionistes i va liderar un cert feminisme a la cambra així com va endreçar els horaris. Forcadell va ser jutjada i condemnada per sedició pels fets del Primer d’Octubre a 11 anys de presó. Després de gairebé quatre anys a la garjola va ser indultada, i es va allunyar de la primera línia política tot i que manté la seva militància a ERC.
Roger Torrent (Sarrià de Ter, 1959) Aquest politòleg i exalcalde de Sarrià de Ter, li va tocar presidir la legislatura que provenia de l’aplicació del 155. Tot i la seva prudència, que va provocar una duríssima batalla amb Junts per Catalunya després de no permetre el debat d’investidura de Carles Puigdemont, no va evitar l’acció repressiva de l’aparell judicial espanyol i va ser processat per desobediència (i absolt) per haver permès el debat de dues propostes de resolució. El cas està en mans del Tribunal Suprem perquè la fiscalia va recórrer. És l’únic expresident del Parlament que ha continuat en la primera línia política com a conseller d’Empresa.
Laura Borràs (Barcelona, 1970) ha passat el relleu a Anna Erra, però de manera forçada. També ha passat per la banqueta dels acusats i ha estat condemnada a 4 anys de presó d’inhabilitació amb petició d’indult per un delicte de prevaricació i falsedat documental. Tot i que la sentència no és ferma la Junta Electoral li ha aplicat la doctrina de la inelegibilitat sobrevinguda i el Parlament l’article 25.4 del Reglament que retira temporalment els drets com a diputat a un electe processat. Sia com sia, Borràs tot i que presidenta de Junts, tindrà molt difícil tornar de manera immediata a la política institucional. Caldrà veure el futur que depara a Anna Erra.
1
