Montse Aymami Viade (Sabadell, 1944) és de mare argentina i de pare català republicà. És presidenta del Casal de Grenoble des del 1996 i va ser nomenada fa poc membre del Consell d’Acció Exterior i de Relacions amb la Unió Europea. El seu compromís amb la llengua i la cultura catalanes va ser reconegut el 2008 amb el Premi Batista i Roca de l’OPECC, i va ser presidenta durant quatre anys de la FIEC (Federació Internacional d’Entitats Catalanes). Va ser amiga de Muriel Casals i va conèixer Ramon Tremosa el 2014. Canta i escriu.
Vostè es va exiliar voluntàriament a França el 1966, als 22 anys. Quins van ser els motius i les circumstàncies?
Vaig néixer el 1944 a Sabadell i sí, vaig marxar el 1966. Ja feia uns quants anys que sabia que havia de sortir del país, per diverses raons. Una d’elles perquè volia estudiar i allà no es podia. També s’hi van afegir temes familiars. De petita, no entenia la depressió del meu pare ni que el seu estat s’agreujava en determinades situacions, per exemple, quan jo havia de cantar el “Cara al sol”. L’única manera que tenien els meus pares que jo vacances era enviar-me als campaments de la Falange i allà cantàvem amb el braç alçat. O quan la meva germana ens va dir que es casava, jo tenia catorze anys, i el meu pare es va descompondre perquè era amb el fill del cap de la Falange que havia rebutjat la seva sortida de la presó, però llavors jo no ho sabia. La seva depressió es va agreujar, el van tractar primer amb medicaments i després amb electroxocs i li van esborrar part de la seva memòria… Quan li vaig dir que volia marxar a França, va ser quan em va explicar que ja la coneixia, que havia estat en camps de refugiats al Sud, abans d’acabar a la Modelo. Jo volia marxar, volia viure i ell em tancava en el seu passat. Jo volia estudiar, descobrir, parlar i trobar. Volia recuperar la memòria que li havien robat amb els electroxocs.
Volia estudiar i treballar, i llavors no era possible per a una noia.
Sí, als quinze anys volia ser metge i la mare em va dir que no estudiaria, que el meu germà petit sí, però que jo havia d’anar a treballar en una empresa tèxtil. Als divuit anys, ja tenia aquesta dèria de conèixer coses de la política, m’interessava saber què havia passat i per què ens parlàvem amb aquest veí i amb aquest altre no. Formava part de les noies guies de Sabadell i anàvem sovint a Gallifa on hi havia un capellà, Mossèn Dalmau, que havien tret de l’Església perquè estava contra Franco i això era considerat un pecat! Nosaltres l’anàvem a veure i ens explicava coses. Ens obria l’horitzó però afegia: “No parleu fora del què hem dit aquí”. Estava tot prohibit i jo sentia que hi havia coses de les quals no es podia parlar, que no es podien comprar ni llegir llibres. I vaig pensar: “He de marxar -per no dir fugir-, vull saber què ha passat, aquí no es pot saber res”. Vaig conèixer un noi francès, ens vam enamorar i un dia vaig dir als pares que me n’anava a França per descobrir coses que aquí no havia pogut esbrinar.
Així que el seu interès en aquell moment era poder llegir, estudiar i obrir-se al món, cosa que no podia fer a l’Espanya franquista.
Exacte. Allà em sentia totalment tancada.
I va arribar a França.
Sí, hi vaig arribar amb el meu marit i vam viure a diverses ciutats. A Grenoble vaig cursar un Màster en Lingüística romànica i un altre en Comunicació i Interaccions Culturals Internacionals, que ha estat sempre el meu objectiu professional. Vaig començar treballant com a professora de castellà comercial a la Universitat de Grenoble. Després, vaig formar part de l’equip fundador de Grenoble Ecole de Managment i hi vaig treballar impartint classes de màrqueting polític i intercultural, per explicar les estratègies de venda a cada país. També he fet traduccions tècniques i d’un llibre, Le vin dans l’art.
Ja fa cinquanta-tres anys que viu a França. Viatja sovint a Catalunya ?
Sí, encara hi tinc molts vincles, vaig cada dos mesos a Sant Feliu de Guíxols. El meu país és la base de l’iceberg, que és una part molt més ample que la part visible, és el fonament, una part que no es deixa mai.
A Sant Feliu de Guíxols, s’hi veia amb Muriel Casals. Quina relació mantenien?
La Muriel també era de Sabadell i venia sovint a Sant Feliu de Guíxols. Teníem una amiga en comú i dinàvem sovint les tres. Teníem una relació molt propera i molta complicitat. El dia abans que m’assabentés que havia tingut un accident de bicicleta m’havia enviat un missatge… Va ser un xoc. Teníem moltes coses en comú; ella estava interessada pel fet que jo visqués a França, ja que així coneixia part de la seva base de l’iceberg. Li explicava coses de quan era petita i de quan vaig arribar a França… Va ser una gran pèrdua.
El 2014 va entrar a la llista de Reagrupament per a les eleccions europees juntament amb Ramon Tremosa. Com va viure aquella experiència política?
Jo no havia fet mai política i possiblement la Muriel hi tingui alguna cosa a veure. Em van demanar si m’interessava estar en una llista comuna amb Tremosa, que llavors no coneixia. Vam fer diverses trobades i vaig trobar molt divertit participar a actes de precampanya. A Girona, vaig poder parlar dels catalans de fora, i això per a mi era molt important. Vaig parlar de les “àvies” d’aquí, d’aquelles que havien arribat de petita als camps de refugiats al sud de França, que parlaven i somiaven en català, que volien tornar però no podien, que tenien aquesta identitat tan forta; a mi m’agradava transmetre-ho als catalans de dins del país.
Elles havien viscut un exili forçat i vostè s’havia exiliat voluntàriament.
La meva decisió era conèixer la meva terra des de fora, no com els infortunats que van haver de travessar la frontera a peu, com ara el meu pare o algunes membres del Casal, l’Harmonia, la Mercè. És dramàtic, no es pot comparar.
Darrerament ha estat nomenada membre del Consell d’Acció Exterior i de Relacions amb la Unió Europea, i s’ha reunit amb president Quim Torra i part del Govern. Qui hi havia i perquè es va produir la reunió?
El projecte és anunciar la creació d’aquest Consell que té l’objectiu d’impulsar reflexions, accions i cooperacions en els àmbits econòmic, cultural i universitari. Ara sabem que hi ha un equip, tot i que no sé encara exactament quin serà el començament ni qui començarà. Hi havia representants d’empreses importants, de sindicats, d’universitats i van afegir-hi dos catalans de fora: jo i un de Luxemburg.
El 1996 va fundar el casal de Grenoble. Què la va impulsar a fer-ho?
T’he dit que al meu pare li havien esborrat la memòria i va morir l’11 de setembre de 1995. Va ser com una explosió al meu interior: he de recuperar la memòria de la gent que ha arribat aquí. Ja feia vuit anys que era a Grenoble i vaig sentir que aquesta era la meva futura missió. Al pare li van robar la memòria, jo he de recuperar-la a través dels catalans d’aquí. Fins i tot vaig fer una tasca de detectiu: jo posava anuncis i hi havia gent que em demanava de retrobar familiars seus. Vaig resoldre dos casos i va ser una immensa satisfacció! Aquest va ser l’impuls principal per crear el Casal i, ja que estava arrelada a França, també transmetre la cultura catalana als francesos.
Quin és el perfil dels membres del Casal i quants són?
Vam començar amb vuit o deu membres i ara en som uns quaranta. Hi ha tres tipus de persones: els catalans de l’emigració política del 39, és a dir gent ja gran, com per exemple l’Harmonia, que va arribar a peu amb els pares, amb tres o quatre anys. Als camps d’Argelers a vegades separaven les famílies, va ser terrible. És una de les persones que millor s’ha adaptat i està agraïda. D’altres es queixen perquè la veritat és que als camps els tractaven bastant malament, va ser una pàgina negra de França. Després hi ha gent de l’emigració econòmica dels anys 50, i finalment gent més jove.
Realitza taller de català?
Sí, són tallers d’intercanvi en els quals tots hi participen. Hi ha catalans exiliats del Principat, algunes persones de Catalunya Nord i una altra que és de pare italià i de mare catalana. Aprofito els tallers per transmetre la cultura, ensenyar les festes populars o parlar de l’actualitat a Catalunya. I realitzem cada any el Dictat de català que és, desprès del de Perpinyà, el més important a França.
Quines activitats han realitzat?
Han estat diverses, el Projecte Trinacional Franco-germano-català sobre l’exili i la “Retirada”, un acte sobre el nens robats del franquismes, conferències sobre la Justícia Universal amb Baltasar Garzón i d’altres sobre els trobadors. Després, promovem el catalanisme a través de l’art: exposicions sobre Salvador Dalí o Antoni Gaudí, concerts amb Jordi Savall, lectures d’escriptors com Maragall, Martí i Pol o Mercè Rodoreda.
També organitzem debats històrico-polític per explicar què és Catalunya, per què és diferent de la resta d’Espanya i com ens hem trobat en la situació actual.
El 2009, per a la Commemoració del 70è aniversari de la “Retirada”, vam realitzar una exposició de fotografies de 6 mesos en col·laboració amb el Musée de la Resistance sobre les persones que havien estat als camps de refugiats. Més tard en editaríem un llibre, Le train s’est arrêté a Grenoble (El tren es va parar a Grenoble) que és un recull de fotografies, d’entrevistes i de resultats d’estudis sobre els exiliats. Va ser una experiència molt enriquidora perquè explicàvem als francesos una pàgina de la seva història que desconeixien del tot.
Em sap greu que no siguem més i que no puguem proposar més activitats però no tenim gaire subvencions i això ens frena. Estem frenats com moltes altres coses ara per ara i hi ha coses molt pitjors, com ara els presos polítics…
Com viu el procés de França estant. La distància ho fa més fàcil o més difícil?
Més difícil. Perquè no puc parlar amb els amics francesos. Ells tenen una certa distància i a vegades em diuen amb un to una mica sorneguer i provocatiu: “Alors, comment ça va la Catalogne ?” (Què, com està Catalunya?). I jo necessitaria temps per explicar el que visc i com hem arribat aquí. És tan diferent el que vivim que no ho poden entendre. Un país que es va unificar per força fa 300 anys i en el què es va prohibir la llengua. Hi ha amics que sí ho entenen però fixa’t la casualitat, una és alemanya i una altra anglesa.
Al Casal, hi ha membres a favor d’una Catalunya federalista, d’altres que no en volen sentir a parlar i d’altres, com jo, que són independentistes. Per tant, com a Casal no podem emetre una opinió política. El que sí condemnen obertament són les faltes de democràcia. Perquè el franquisme no s’ha acabat i això la gent aquí a França no ho sap. Els francesos no han viscut una guerra civil, no saben el que és. A vegades l’orgull francès fa mal, els tanca una mica i no veuen el que passà més enllà.
França es va unificar fa molt de temps i d’una manera radical, és la raó per la qual a alguns francesos els costa d’entendre el desig de molts catalans?
Sí. Internacionalització no vol dir tots iguals, al contrari. Cadascú té la seva identitat. Parlem, ens entenem però respectem l’altre. Això és molt important perquè sinó un dia serem tots iguals, vestits amb texans i menjant Mac Donalds. No, això no és la internacionalització, no hem de ser tots semblants. Cadascú ha de respectar la seva història, la seva cultura.
I pel que fa a la sentència del procés que està al caure, com ho veu, a parer seu, quin en serà el resultat?
Ho veig molt malament, amb pessimisme. Em sembla com si fos un partit de qualsevol esport : a veure qui guanya. El que passa és que s’hi barregen els interessos dels partits polítics espanyols. Tots volen guanyar les eleccions i el 155 és un trumfo amb el qual juguen.
Aquí no hi ha justícia ni democràcia. La democràcia autoritzaria un referèndum. Si hi ha penes, em fa por que la resposta de la ciutadania sigui violenta, la repressió pot acabar creant aquest tipus d’actituds. Em sembla viure un altre cop l’ofegament franquista i, al respecte, recordo haver llegit que es necessiten tres generacions per treure’s de sobre el pes d’una dictadura. Hem arribat a la segona, encara ens falta una; a més a més, fins ara no s’ha fet cap judici al franquisme i aquest, a España, passa per passadissos secrets. Votar no és un pecat. Tinc la sensació de tornar anys enrere, de petita, amb les Carmelites, quan elles em feien resar pel meu pare perquè era republicà. No ens deixen fer el que volem.
Per a mi l’única solució és l’absolució i, malauradament, no hi crec.
Com viu aquest moment, com se sent?
Ho visc amb angoixa. També em sento trista perquè a França no ho entenen ja que és un país molt centralitzat de fa temps. No poden entendre que un basc, un català o un valencià no es senti espanyol. Em sento presa entre dues maneres de viure: una de sòlida a França i una altra a la qual li falta estructura de País.
Al seu parer, com haurien de respondre a la sentència les institucions i la ciutadania?
La desobediència com a resposta em fa por perquè em temo que provoqui violència que, crec, hem d’evitar peti com peti. Una bona iniciativa ha estat la de l’ANC que el 23 de setembre, a Varsòvia, ha participat a la conferència Human Dimension Implementation Meeting 2019, organitzada per l’OSCE, la trobada més gran d’Europa sobre els drets humans, per parlar del judici contra el procés i la situació dels presos. Em sembla l’única resposta intel·ligent. Però no sé si servirà…
Creu que la sentència tindrà repercussió a França? Com reaccionaran els polítics, les associacions o la gent del carrer?
M’estranyaria que hi hagi una resposta per part dels polítics. No crec que es vulguin mullar. A més, com dèiem abans, França té una història centralitzadora molt diferent de la nostra i els hi costa percebre la unitat d’un poble, fins i tot quan està vivint fora del país. En unes enquestes que jo, com a presidenta del Casal, vaig realitzar amb catalans que resideixen a tot el món, sortien exactament els mateixos valors. Existeix una identitat catalana.
Ara, potser que sí reaccionaran algunes associacions, algun sindicat, mitjans de comunicació com Mediapart, fins i tot alguns diputats. Però aquests últims ho faran en nom propi, com a persones i no com a partit polític.
N’hen parlat amb els membres del Casal?
Amb algunes persones individualment, sí, però globalment, no. Si bé jo tinc les meves conviccions, com a presidenta del Casal, vull mantenir-me neutre i respectar i acollir totes les postures i idees. Jo puc tenir les meves personalment, però el Casal deu acollir-les totes.
El que sí puc dir és que tots els membres estan en contra de les decisions de l’Estat pel que fa a l’empresonament. No entenen que els presos no hagin estat ja posats en llibertat.
Quina conclusió vol aportar a aquesta vida mitja catalana mitja francesa?
En un qüestionari d’identitat vaig preguntar el següent: Ha pensat tornar a viure a Catalunya? I un senyor de 84 anys va contestar: “Encara no hi he pensat, però no sé, no vull morir aquí, no sé què passarà.” Així és potser el final de una vida en la qual no tens cap peu segur ni en un lloc ni en l’altre. És el problema de l’exili, que no ets d’enlloc. Un dia, una filla meva em va preguntar “on vols que t’enterrem?” I li vaig dir: “mira, a la frontera”. I ara penso que no, no m’agrada l’idea. No sé d’on soc, em sento d’aquí i em sento d’allà. Però, a mesura que passen els anys, és una pregunta molt fosca que et persegueix i crec que això li deu passar a molta gent. Avui els joves viatgen molt però jo no vaig escollir tant, vaig fugir, em sembla que vaig fugir…
Per una banda va fugir i per l’altre va anar a buscar una memòria.
Exacte. És veritat.
Ara té més llibertat, pot triar tornar o no.
Sí. I no tinc la resposta. Tinc les tres filles aquí. Allà, la gent de la meva edat ja se’n va i no tinc gaire contactes amb la meva germana gran.
A tall de conclusió, diria que el nostre deure és transmetre perquè els joves puguin tenir una idea del seu futur i perquè no torni a passar el que va passar. Mirant els partits de les eleccions, a vegades tinc la sensació que això torna a començar… Tant de bo no sigui així.
