El conflicte Marroc-Espanya per l’acollida a un líder del Front Polisario en un hospital de la Rioja ha acabat esquitxant Catalunya. Portaveus del règim alauita han fet referències al moviment independentista enmig d’un debat sobre qui té la sobirania i el dret a decidir a Ceuta, Melilla o el Sàhara Occidental. Es tracta d’una reacció inèdita després que durant anys el rei Mohamed VI hagi ignorat el procés català, recorden a EL MÓN ex alts càrrecs del Govern dels darrers temps. La situació al Marroc posa Catalunya ara davant d’un dilema sobre quina carta jugar en un escenari conflictiu que pot esdevenir un factor d’inestabilitat per a l’estat espanyol.
Les relacions de governs anteriors amb el Marroc van ser excel·lents, sobretot en temps de Jordi Pujol, un fet que no va impedir que en el país creixés la simpatia amb el poble sahrauí, solidaritat promoguda sobretot per partits de l’esquerra que encara organitzen viatges al Sàhara Occidental. En el darrer viatge, pocs dies abans que esclatés la pandèmia, diversos diputats de l’Intergrup per la Pau i la Llibertat al Sàhara del Parlament van ser impedits d’entrar per part de les autoritats marroquines.
Els governs convergents no van posar-se mai al costat del dret a l’autodeterminació del poble sahrauí. En declaracions recents, la nova consellera d’Exteriors —a l’òrbita de JxCAT—, Victòria Alsina, ha dit que el Govern pretén fer una política d’exteriors “d’Estat” i no de partits. De moment no s ‘han fet declaracions sobre l’entortolligada situació al nord d’Àfrica.
Una de les persones que coneix la posició que Catalunya va mantenir respecte el Marroc durant els governs convergents és Carles Llorens, que va ser el responsable d’internacional de Convergència. Llorens recorda que Jordi Pujol —que el 1982 va rebre al Palau de la Generalitat un vicepresident marroquí i el 1994 va viatjar al Marroc com a convidat personal del rei Hassan II— tenia molt clara la convicció que tant a Catalunya com a Espanya els convenia tenir una relació molt bona amb el Marroc. “El president Pujol sempre havia tingut claríssim que les relacions econòmiques, socials i culturals amb el Marroc eren estratègiques perquè és per on podia venir la desestabilització al país”.
Aquesta premissa va fer que sempre es considerés que el que més “convenia” era un Marroc amb “una situació estable, tranquil·la i que progressés econòmicament”. Amb aquesta visió “qualsevol distorsió no interessa”, apunta Llorens, com podria ser la causa de l’autodeterminació del poble sahrauí. “Potser per això Pujol no va rebre mai ningú del Front Polisario, en tot cas el president tampoc sentia cap simpatia ideològica ni pel Polisario, ni per Algèria i el seu règim”, explica Llorens. Malgrat aquesta posició, la simpatia d’alguns sectors de la societat pel Polisario era important a Catalunya amb l’existència de comitès de solidaritat i estades de nens de Tindouf al país cada estiu.
Les visites de Pujol al Marroc i de representants d’aquell país a Catalunya van ser múltiples els anys en què va ser president. El rei del Marroc va rebre l’expresident, que va tenir una relació molt estreta amb gent pròxima al monarca alauita: vincles per exemple amb el polític marroquí d’origen jueu sefardita André Azoulay, que des de 1991 és conseller d’assumptes econòmics i financers del rei del Marroc. Amb l’inici de la immigració marroquina a Catalunya Pujol referma el seu convenciment que aquest és “un tema fonamental”.
Ja en època d’Artur Mas la Generalitat fa un pas endavant en la presència estable de Catalunya al país alauita i obre la Casa de Catalunya al Marroc, amb seu a Casablanca, que va passar a dirigir l’exsecretari general d’ERC, Àngel Colom. Aquesta delegació exterior va fer, en opinió de Llorens, que el rol de la Generalitat fos “fonamental, tant o més, que l’ambaixada espanyola”, per exemple quan es va produir l’atemptat a la Casa d’Espanya el 2003. Més endavant, el novembre de 2010 es van produir les revoltes socials d’Agdaym Izik i d’Al-Aaiun.
Els grups parlamentaris del Congrés van condemnar la repressió marroquí, un fet que va desencadenar una reacció del govern del país tant diplomàtica, com comunicativa i social. Més de dos milions de persones es van manifestar contra Espanya a Rabat i Casablanca i la pressió marroquí sobre Ceuta i Melilla va ser molt gran. “En aquest moment des d’àmbits d’Exteriors espanyols es va demanar posar en joc la bona relació catalana (convergent) per tal de rebaixar la tensió”, recorda Llorens, que confirma que es van fer gestions. “Es venia d’una època de bona relació amb el govern Zapatero, amb Mas pactant l’Estatut i la constitució europea, era un bon moment”.
Durant les presidències de Mas, les bones relacions es van mantenir a través de Sénen Florensa, ex-ambaixador espanyol a Tunis i actualment encara president de l’Institut Català per la Mediterrània. Carles Llorens, que havia estat director general de Cooperació responsable d’assumptes internacionals de Convergència va establir contactes a través de la Internacional Liberal amb partits marroquins claus del regne com el Partit de l’Autenticitat i Modernitat, Moviment Popular i Unió Constitucional.
D’esquena al Procés
Un exalt càrrec de la Generalitat, que prefereix no revelar el seu nom, explica a EL MÓN, que les relacions de Catalunya amb el Marroc després de l’època de Pujol i Mas entren en una fase complicada. “A partir del moment en què comença el moviment independentista les relacions es tornen molt difícils, es tallen totalment, fins al punt que ni el cònsol a Barcelona va voler parlar pràcticament mai amb ningú del Govern”, explica.
Aquest tancament es justificaria per la relació del rei alauita amb la monarquia espanyola. Precisament per aquesta actitud dels darrers anys, de suport “granític” a la monarquia espanyola, en alguns cercles s’han rebut amb sorpresa les darreres referències que el govern marroquí ha fet al Procés, comparant-lo amb la qüestió sahrauí, que és la que ha encès el conflicte actual amb tensions a Ceuta i Melilla.
“Ho estan utilitzant i això és nou i insòlit, no ho havien fet mai: hi ha alguna clau que se’ns escapa, hi ha més coses més enllà del tema del líder del Polisario”, afirma el polític republicà. “Amb tot el que ha passat a Ceuta assistim a un moment en què es pot començar a obrir alguna esquerda, això voldria dir que el rei del Marroc ja no té tanta bona relació amb la monarquia espanyola”, afegeix. Aquest exalt càrrec sospita que el Marroc podria estar preparant alguna tipus de campanya per Ceuta i Melilla i l’ús de la qüestió catalana s’emmarcaria en la voluntat de “fer mal”. “El fet que deixin passar la gent em fa pensar que hi ha alguna altra cosa i això els compensa”.
Entre alguns dels polítics catalans que han viatjat al Sàhara en el passat hi ha la portaveu d’ERC, Marta Vilalta. La darrera delegació parlamentària també incloïa parlamentaris d’ERC, Comuns i la CUP. Tot i així, les fonts consultades per EL MÓN reconeixen que malgrat el suport a l’autodeterminació del poble sahrauí, en realitat ningú veu possibilitats a la independència del territori. “Ara perdrien perquè el nivell de colonització és molt alt; el que seria impossible és un referèndum en què els marroquins que resideixen al Sàhara no votessin, les migracions són més recents, hi ha milers de marroquins i són majoria, i els sahrauís són com uns indis a la seva reserva”.
Ceuta i Mellila, “territoris ocupats”
Des del Centre d’Informació i Documentació Internacionals, el politòleg Eduard Soler, explica en declaracions a EL MÓN que la posició marroquina respecte el Procés “s’utilitza a vegades per desviar l’atenció, i altres per unificar el rei amb partits polítics”. Aquest expert en geoestratègia pensa que el Procés és “altament instrumentalitzat” i recorda que “la posició i retòrica” respecte Ceuta i Melilla és que es tracta de “territoris ocupats” per Espanya. Una possible escalada del conflicte és factible tenint en compte els incidents en època d’Aznar per l’illot del Perejil, que Soler considera “un precedent” que indiquen que el “risc” hi és. “No seria un risc diferent al que hem vist: dir que Ceuta i Melilla són territoris ocupats per Espanya es pot quedar en la retòrica, però hi pot haver una política més activa”.
El Marroc, però, ha de tenir en compte que tant Ceuta com Melilla són territoris de la UE. “Espanya va ser prou hàbil a nivell de política exterior perquè en el tractat d’adhesió a les comunitats europees el 1986 especifiqués que les dues ciutats autònomes són part de la UE, de manera que un eventual conflicte de sobirania no és només amb Espanya, és amb la UE”.
Més enllà de Ceuta i Melilla, però, el conflicte es podria produir a les penyes, “zones grises on el conflicte de sobirania és més arriscat”, adverteix Soler. Tot i que la repetició d’un Perejil podria ser poc probable, l’actual situació convida a pensar a aquest expert que el regne alauita aposti per una estratègia de continuar “problematitzant el futur de les dues ciutats” perquè Espanya “reconegui que són un problema i que cal parlar amb el Marroc”. Aquesta “problematització” passa, segons l’expert del Cidob per promoure l’asfíxia econòmica de les ciutats, amb el bloqueig del trànsit transfronterer, del qual depenen, o bé la pressió migratòria. “En el moment que talles aquest comerç amb l’excusa de lluitar contra el contraban, generes situació d’asfíxia econòmica i la Covid-19 ha donat encara més oportunitats”, apunta Soler.
Ceuta i Melilla, al costat de les Canàries, són les parts de l’estat espanyol amb un nivell de pobresa i atur més alt, i en conseqüència “espais sensibles”. Segons l’expert, el Marroc busca que en aquests indrets es generi un moviment que busqui alternatives a la situació. Per ara, però,”no hi ha cap moviment significatiu que aposti per una integració al Marroc o per un règim de cosobirania perquè les comunitats musulmanes de les dues ciutats per allò que han estat lluitant entre els anys 70 i 80 és per ser reconeguts com a espanyols en parts iguals, sense cap tipus de distinció, és a dir, una lluita pel reconeixement de l’espanyolitat”.
Possibilitat de conflicte bèl·lic?
I què passaria en el cas d’un conflicte bèl·lic a Ceuta i Melilla? Espanya no podria obtenir ajuda de l’OTAN perquè les dues ciutats autònomes no formen part d’aquest espai, per tant no es podria aplicar la clàusula de solidaritat. Per poder-la aplicar el conflicte s’ha de produir en el continent europeu o en illes pel tròpic de càncer, recorda Soler. “Militarment Espanya està sola aquí, hi pot haver maniobres de provocació, però l’estratègia del Marroc és la de l’asfíxia econòmica”, apunta l’expert del Cidob.
Davant de la possibilitat d’un conflicte seriós de Madrid amb el Marroc per Ceuta i Melilla, quin posicionament adoptaria l’actual Govern que aposta per un política exterior “d’Estat” i no “de partits”? La nova conselleria d’Exteriors es nega a parlar sobre les relacions amb el Marroc i ha declinat respondre a les preguntes que li ha plantejat aquest diari.
Segons l’opinió d’un exalt càrrec de la Generalitat és que l’actual Govern, un cop oberta l’etapa de diàleg i distensió amb Madrid, “no s’embolicarà amb Ceuta i Melilla”. En canvi, aquesta font creu que qui pot jugar un paper a favor de la inestabilitat a Espanya si finalment es genera conflicte a les ciutats autònomes podrien ser les entitats, ANC i Òmnium, amb un suport a través de mobilitzacions a qualsevol moviment que reclami la sortida d’Espanya dels territoris que el regne alauita considera “ocupats”.
Aquesta estratègia a favor dels interessos del regne del Marroc a Ceuta i Melilla entraria en contradicció amb el suport d’alguns sectors de l’esquerra que a Catalunya s’ofereix a la lluita sahrauí. Però diferents fonts consultades, a esquerra i dreta, veuen ja com una causa pràcticament perduda o impossible, un cop que els EUA ja han donat suport al rei alauita respecte al Sàhara Occidental. En aquest escenari, lluny queda el rol de Catalunya com a “pont” entre el regne alauita i Madrid, un paper que va jugar Pujol amb una política exterior presidencialista, destaca Eduard Soler. “Pujol era vist pels cercles de poder al Marroc com un interlocutor amic dins de la política espanyola i per tant en moments eventuals de tensió era un, d’entre molts altres canals, a través del qual o es podien passar missatges al Marroc o del Marroc a Espanya”.
Pujol jugava el paper de “ser una veu amb una certa influència en la governabilitat espanyola i dins d’una lògica marroquina el feia un interlocutor interessant perquè, en el context espanyol, no tenia marcatges amb la causa sahrauí”. La proximitat del regne alauita amb Catalunya no era per cap simpatia política, sinó pragmàtica, de tenir al seu costat com a aliat un partit que podia en aquells temps contribuir o no a la governabilitat d’Espanya.
67 
31 
