El Món - Notícies i actualitat d'última hora en Català
Les dues morts del guerriller antifranquista Facerías

 

“Havia deixat de ploure i en Julianín i jo vam decidir sortir a jugar. Vam anar a petar a les portes del Manicomi de Sant Andreu, el Mental. Buscàvem cargols entre els matolls que poblaven el descampat de davant quan el so eixordador dels trets va paralitzar-nos. El cos d’un home es va precipitar pel mur sota el qual ens trobàvem. I ens va canviar la vida”. Era el 30 d’agost de 1957, mancava un quart per a les onze. En José Molina i el seu amic tenien només vuit anys. Buscaven cargols, però l’espetec d’una ràfega metralladora els va fer trobar una adultesa sobrevinguda. La policia franquista acabava de cosir a trets el militant anarquista Josep Lluís Facerías.

 

Un dandi contra Franco

 

A les butxaques hi van trobar pistola Walter F38, amb una bala a la recambra i el carregador ple; una petaca; dos rellotges; un bitlleter amb 515 pessetes i mil francs francesos; un carnet d’identitat espanyol fals a nom de José Rius Soler; una llibreta de notes; i un petit mirall de campanya. Josep Lluís Facerías tenia trenta-sis anys, era presumit -li deien Petroni per la seva elegància- i sabia fer molt bé la seva feina. El 1945 havia creat el Moviment Llibertari de Resistència. Calia demostrar que la guerra no havia acabat i impedir que l’ONU i els Estats Units acceptessin el règim de Franco. Com reconeixia la Brigada Político Social, l‘objectiu era desorganitzar l’economia del país fent atracaments que els permetessin finançar l’organització anarquista internacional.

 

La guerrilla -tant la urbana com la rural- va ser un moviment de lluita antifranquista important, sobretot del 1944 al 1951. “Amb la fi de la guerra mundial, s’havien generat moltes expectatives entre els republicans de què es podria produir una acció per part dels aliats en contra del règim de Franco”, analitza Pelai Pagès, professor d’Història Contemporània de la UB. Ara bé, a partir del 1951 -“i ja abans, quan estava clar que amb l’inici de la guerra els aliats no farien cap acció”- amb el reconeixement del franquisme, el PCE i el moviment anarquista en general decideixen abandonar la lluita armada, “i el fenomen es converteix en completament residual, només amb personalitats contades que van portar a terme accions guerrilleres”. Entre les individualitats que van seguir la lluita destaca el nom de Josep Lluís Facerías.

 

Després d’anys a Itàlia, Facerías, acompanyat de Luis Agustín Vicente -‘El Metralla’– i de l’italià Gogliardo Fiaschi, reprenen en bicicleta el camí de tornada. El 15 d’agost travessen clandestinament la frontera en bicicleta, fent-se passar per excursionistes. Se separen a Sant Quirze de Besora. El Metralla es refugia a casa d’un amic a Sabadell. La policia hi irromp i el detenen. Segons la causa que li imputen per “bandolerismo y actos terroristes” a la qual ha tingut accés El Món, el Metralla declara que havia de trobar-se amb en Facerías “el 30 de agosto, sobre las doce horas, en las cercanías del Manicomio de San Andrés, para concretar los planes a seguir, teniendo pensado, en primer termino realitzar un robo a mano armada en un banco de Barcelona para proveerse de fondos“. Gogliardo va ser detingut hores abans, quan tornava a l’amagatall del Tibidabo on s’havien establert ell i Facerías.  

 

Rere el mur

Les diligències contra el Metralla expliquen com aproximadament a les deu del matí d’aquell 30 d’agost van veure un individu “que merodeaba por aquella zona y que, posteriormente se situó frente al manicomio, en el punto previsto para la entrevista. Sus señas personales coincidían exactamente con las que se tenían del pistolero”. En  confirmar que es tractava de l’home que buscaven, van sortir dels punts d’observació i es van dirigir a ell per a detenir-lo. “Al conminarle para que pusiera los brazos en alto, en lugar de obedecer, introdujo rápidamente la mano derecha en el interior de su americana empuñando la pistola de que era portador, en vista de lo cual, y de forma casi simultánea, los Inspectores esgrimieron sus armas, disparando sobre él, para impedir que les agrediera, cayendo Facerías derribado al suelo por efecto delos disparaos, logrando aún herido, saltar a través de un pretil de mano de obra, hacia una hondonada donde cayó y fue recogido inmediatamente por los mismos inspectores”. Fou traslladat a l’Hospital Clínic on va arribar cadàver.

 

Fent valer la seva condició d’advocat, José Molina, testimoni directe dels fets, va tenir molts anys més tard l’oportunitat de trobar-se amb la versió oficial dels fets i comprovar com aquesta diferia del que ells havien vist. Sabia que la policia franquista havia mentit per encobrir l’assassinat a sang freda de l’anarquista, però li calia confirmar què havia passat abans que el cos de Facerías depassés el mur i caigués de la seva banda. Què havia succeït rere aquell mur. “Vaig indagar als veïns i les veïnes que en aquella època vivien a la zona, però ningú no em va poder dir res”, relata Molina, qui inclús va visitar l’Audiència Provincial de Barcelona cercant les diligències d’ofici que s’endeguen quan una mort té lloc al carrer. “La sorpresa va ser majúscula. No hi apareix cap testimoni. De fet, només vaig ser capaç de trobar dos fulls que certifiquen el sobreseïment del cas. Només dos!”, explica indignat.

 

Sobreseïment del cas per part de l’Audiència Provincial de Barcelona | Arxiu

 

Anys més tard, comentant la incertesa amb els seus, Molina va trobar el testimoni que durant tants anys havia buscat. “Ni més ni menys que el meu cosí!”, exclama. El dia que van matar Facerías, el cosí l’havia anat a buscar a casa, al Turó de la Peira. “La mare li havia indicat que érem jugant vora el Mental i ell va venir a buscar-nos. Va baixar per les Cases Barates. Al girar va veure que érem allà sota, però ja no hi va poder accedir: dos homes de paisà li van barrar el pas. I va presenciar tota l’escena des de la part superior del mur, la que nosaltres no havíem pogut veure”, explica en Molina. El seu cosí va veure l’altra meitat de l’escena. I, com era previsible, no tenia res a veure amb la versió oficial. “En Josico va dir que tan bon punt es va aturar va veure com un home venia en bicicleta cap a la posició on ell es trobava. No voltava pas per la zona, anava en bicicleta! I, de sobte, cinc policies armats amb fusells van cosir-lo a trets. Ningú no li va cridar l’alto, com deia la policia. Ni ell va treure cap arma, com sostenien. El van abatre, sense més, també des dels edificis propers”, rebla.

 

La darrera bomba de Facerías

 

L’escena continua sota el mur. Facerías intenta fugir despenjant-s’hi, però cau molt mal ferit. “El meu amic i jo érem a uns quinze metres d’on va caure. Ens hi vam apropar. Sota la gavardina, duia la camisa blanca xopa de sang. Vam veure que treia alguna cosa de la butxaca. Estava manipulant alguna cosa, i la policia de paisà va cridar que s’apartessin perquè era una bomba de mà. En un últim sospir va mirar-nos amb aquells ulls esbatanats. I no va activar-la”, relata Molina. I els ulls se li entelen. Amb la Ley de represión del bandidaje y el terrorismo, els maquis tenien ben clar que, en cas de ser detinguts, els hi esperava la pitjor de les tortures, sinó la mort. Per aquesta raó solien ‘morir matant’. Molina està convençut que a Facerías aquest final èpic se li va estroncar en veure allà palplantats dos nens presenciant la seva mort.

 

Luis Agustín Vicente, el Metralla, fou condemnat pel Tribunal d’Ordre Públic a 21 anys i 4 mesos de presó. Fiaschi va complir 17 anys de presó, vuit a Espanya, fins que el 1974 fou extradit a Itàlia. Per quin motiu Josep Lluís Facerías no va córrer la mateixa sort que els seus companys i va ser simplement aniquilat? “Facerías, com Quico Sabaté, era un dels guerrillers més emblemàtics de la lluita contra el franquisme. El règim no va perdonar mai ningú que s’hi hagués oposat amb la lluita armada. Per tant, és evident que no se’l podia deixar viu si existia la possibilitat de matar-lo”, conclou Pelai Pagès. I aquesta possibilitat va propiciar-se quan es va saber que aquell dia assistiria a una cita als afores del Mental. “Els rumors -no comprovats- indiquen que Facerías fou víctima d’una delació, i per aquesta raó l’estaven esperant. Tot els indicis apunten que havien estat els seus companys detinguts anteriorment qui l’havien delatat. Això explicaria que no els afusellessin”.

 

Sense ressò internacional

 

La premsa de l’època va vendre la mort de Facerías amb grans titulars i fent-ne escarni. Era la pell de l’ós. “Pel franquisme, fou la mort d’un assassí, un criminal”. Però a nivell internacional, la incidència de la mort de Facerías fou mínima”, reconeix Pagès. L’any 1953 s’havien produït els acords amb la Santa Seu i amb els EUA, i el 1955 Espanya havia ingressat a les Nacions Unides. El tuf de l’Espanya franquista no incomodava uns socis que li reien les gràcies a un règim -per damunt de tot- anticomunista.

 

José Molina, en el punt on Facerías va caure abatut per la policia franquista | Laura de Andrés Creus

 

La memòria de la història de Facerías, com la d’altres anarquistes caiguts en la dictadura, és encara poc reconeguda. “Els guerrillers que van lluitar per enderrocar la dictadura encara no han tingut cap reconeixement com a lluitadors antifranquistes”, admet Pagès. “Deixant al marge que s’estigui d’acord amb la lluita armada que van dur a terme, tant els que van lluitar fins al 1951 com els que ho van fer després, ho van fer des de la convicció que la guerra no s’havia acabat i que no acabaria fins a la derrota final del franquisme. Per tant, el seu caràcter antifranquista és més que evident“, reivindica, alhora que recorda alguns actes puntuals de reconeixement i parla d’una “assignatura pendent més -no l’única- que va deixar la transició i que esperem que algun dia es resolgui”.

 

Mentrestant, José Molina no vol deixar que aquest oblit s’escoli per les escletxes d’una transició mal tancada. Per aquesta raó, cada 30 d’agost organitza un acte d’homenatge en el punt on Facerías va caure abatut per la policia franquista. Una placa senzilla el recorda: “Josep Lluís Facerías. Militant llibertari. Mort en aquest lloc en una emboscada de les forces de la dictadura. El 30 d’agost de 1957 a les 10.45 del matí”. 

Nou comentari

Comparteix

Icona de pantalla completa