Aquest dimarts, els fiscals del Tribunal Suprem han registrat els seus informes contraris a la petició d’indult dels presos polítics condemnats a gairebé 100 anys de presó. Entre els seus arguments, que no hi ha hagut penediment i la gravetat dels fets condemnats així com que no hi ha motius de “justícia, equitat o utilitat” que justifiquin l’indult. Però els fiscals també aprofiten els densos escrits per reivindicar un dels punts febles d’aquest procés judicial, que la justícia europea no entregui a les autoritats espanyoles els exiliats, com ara el president Carles Puigdemont, i els consellers Clara Ponsatí, Meritxell Serret, Antoni Comín i Lluís Puig. La intepretació extensiva de la sedició que fa la fiscalia els permet entrar a valorar en aquest informe les legislacions europees.
En concret, és en resposta a una de les al·legacions dels escrits de sol·licitud de l’indult i és que el delicte de sedició no es troba en els codis penals europeus. Els Fiscals de Sala del Suprem s’oposen a aquesta tesi i defensen que lluny de no estar contemplats, tenen un altre nom i també tenen penes severes. Així el ministeri públic fa una repassada a “l’entorn cultural més proper” com França. Itàlia i Bèlgica, on assegura que allò que el codi penal defineix com a sedició en aquests estats es denomina “rebel·lió contra l’autoritat”. A més, afegeix que allò que a Espanya és una rebel·lió als països nòrdics com Alemanya, Suècia o Finlàndia es denomina “delicte d’altra traïció” i a França, com a delicte de complot contra l’Estat.
En base aquest marc, per la fiscalia “és evident, doncs, que al marge del nomen iuris específic de cada país els fets pels quals ha estat condemnat són delictius en tots els Estats de la Unió Europea, i com a tals poden ser objecte de reclamació en el pla internacional als efectes d’aplicació de la Decisió Marc 2002/584 / JAI de Juny 13 relativa a la OEDE, en tant que el nomen iuris no és el rellevant per a la seva tramitació i concessió, sinó la consideració del factum delictiu com un fet perseguible penalment”. És a dir, que per la fiscalia el delicte de sedició existeix a Europa tot i que el nom no fa la cosa.
Arran d’aquesta interpretació, i en el mateix informe, la fiscalia apunta que “l’article 2.4 de la Decisió Marc proclama que, al marge del catàleg de delictes exempts de control de doble tipificació, una vegada constatada la doble incriminació dels fets, l’Estat d’execució no ha de tenir en compte els elements constitutius del delicte ni la concreta qualificació d’ell mateix per resoldre sobre la decisió de lliurament“. És més, considera que la interpretació que fan les defenses que les penes en aquests delictes són inferiors a les imposades a Espanya és “impròpia” perquè els fets sentenciats “res tenen a veure amb els gravíssims fets que van esdevenir en els mesos de setembre i octubre de 2017”, perquè el que va passar a Catalunya “no va ser una sedició a l’ús”.
