Al vèrtex de la V, dues franges de dos mil cantaires voregen l’escenari triangular on el cor jove de l’Orfeó Català assaja el Cant de la senyera. El cor uniformat dóna un toc elegant en aquell festival de samarretes, draps grocs i vermells que cadascú llueix segons estil i educació. Joan Rigol porta la samarreta planxada sobre una camisa clàssica i com que duu el coll per fora sembla una armilla de modernet.
A una banda de l’escenari hi ha l’Ernest Benach comentant la jugada amb Josep Maria Vila d’Abadal. A l’altra veig David Fernàndez que acompanya Xavier Vinader. Sento Pernando Barrena, el portaveu de Sortu, declarant davant les càmeres que el poble basc celebra la mobililtzació però que té enveja. Una Ikurriña oneja al fons. I per primer i únic cop en tota la tarda sento ràbia i tristesa. Pocs han patit més el cinisme i la maldat d’aquest Estat que Vinader i no concebo cul de sac més gros que on ara són els independentistes bascos.
Però tornem al nostre tema. Entre tants valents, veig Quico Homs supurant alegria. Homs saluda aquí, saluda allà, somriu aquí, somriu allà. Se’l veu tranquil, confiat, content. I si un home clau com ell està així en aquest moment, o ho té tot controlat o és un ximplet, penso, i de sobre em giro i em sembla que al·lucino. Perquè darrera meu, fent-se un selfie, hi ha Salvador Sedó, que d’ençà que l’han endollat al Senat té encara més temps lliure que quan era a Estrasburg.
Encara no m’havia recuperat de la impressió, sento un riure que no es confondria a cap llar catalana. És Joel Joan, expansiu com sempre, comentant amb uns amics que ja n’hi ha prou i que l’any vinent no farem cap altra tombarella. I tot seriós, afegeix: espero que el President senti l’alè de tots al clatell.
I ara sí. L’organització crida a l’ordre la plana major i es posen tots darrera la pancarta. Núria Feliu dóna el to als primers clams patriòticosentimentals. A un costat té Magda Oranich, que hi posa tota la passió del món, i a l’altre Salvador Giner, que no hi posa massa passió però que sembla que s’hi esforça. Carles Puigdemont, Quico Homs i Josep Maria Pelegrí encarnen l’esperit de CiU. Josep Maria Terricabras i Pere Aragonès, el d’ERC.
Arrossegada la pancarta i fotografiada la plana major, comença la gimcana: Cants d’orfeó, esgarips de tots, castellers, onades, cants d’orfeó, més esgarips, consignes, el Llach, més castellers. I els parlaments, que insisteixen i insisteixen en què tots els allà presents creiem que el Parlament de Catalunya es deu al que va signar i no a un Tribunal controlat pel PP i pel PSOE.
Marxo quan hem cantat els segadors -completament descompassats respecte el cor- perquè és com si em faltés una mica d’aire. El mateix aire que espero que hagi arribat al President. Perquè la gimcana d’aquest any té el missatge més clar que hem donat mai: que aquest nou de novembre volem votar. I que traïdor no serà el partit que trenqui el consens sobre quina resposta cal donar al TC. Traïdor serà qui trenqui el compromís que, signant la declaració de sobirania i acordant data i pregunta, va signar amb el poble.
