“Jordi, dignitat per damunt de tot”. ‘L’Antoniu’, el pare d’en Jordi Cuixart, fa temps que aconsella el seu fill que és preferible estar entre reixes amb dignitat que perdre-la a canvi de la llibertat personal. L’anima a no defallir i a no demanar perdó per un delicte que no ha comès. Té 76 anys, i cap garantia que podrà gaudir del seu fill sense un vidre i un telèfon com a intermediaris, o fora d’una sala amb quatre cadires on cada segon s’ha de viure amb la màxima intensitat.
Han passat 398 dies des que en Jordi Cuixart i en Jordi Sànchez estan empresonats acusats d’un delicte de rebel·lió, però aquest comptador, lluny de provocar un esfondrament emocional en la família, ha servit perquè els Cuixart hagin fet “una pinya més robusta” i afrontin el dia a dia amb una serenor que, vista des de fora, és difícil de descriure sense tenir un nus a la gola. “Quan has perdut la por, què més et pot passar? El Jordi ja no pensa en el futur ni en el passat, ha perdut la por a tot i ara pot dir que viu la presó amb felicitat. No es debilita amb angoixes que no pot resoldre, i això fa que cada dia que passa entre reixes tots estem més forts. No ens debilitarem, no donarem aquest gust a ningú”. El Món conversa amb les germanes d’en Jordi Cuixart, l’Esther i la Neus, sobre la gestió emocional d’una situació que, en aquest cas, no es viu de forma tràgica, sinó “com un aprenentatge diari”.
La clau per no enfonsar-se, expliquen, és “no fer càlculs ni càbales”. “Sempre tens l’esperança que en qualsevol moment tot canviï, però no volem pensar a curt termini perquè ens debilitaríem. Si ara tinguéssim l’esperança que en un any o dos fossin fora, si després no passa, estaríem fets pols, per això des del primer moment ens plantegem que la lluita serà molt llarga. La perspectiva que tenim és la que el Jordi vol. Sempre ens recorda que ‘és una cursa de fons, reservem energies, perquè a mi em cauran segurament dos dígits, però si amb un dígit sortim, premi!”, diu l’Esther. “Així és més fàcil anar passant els mesos”, afegeix la Neus, que remarca que “tots anem amb la cara ben alta i orgullosos que el Jordi hagi fet aquest pas. És on és per unes idees de llibertat, i això els dóna una gran força”. Però la fórmula no sempre funciona. Hi ha moments de baixada i d’angoixa, però “mai no pensem en la rendició, això seria satisfer l’adversari”, matisa l’Esther.
Ara bé, tot i no fer càbales sobre el final de la presó, totes dues tenen pensat què els agradarà fer amb el seu germà quan, segons preveuen, Estrasburg revoqui les condemnes de l’Estat espanyol contra els nou presos polítics i els exiliats. “Reunir la família, no només la més propera, sinó molts cosins, perquè hem fet tots molta pinya i per desgràcia encara no l’han pogut veure”, diu l’Esther, una proposta que la Neus avala, perquè “el Jordi sempre parla de les lluites compartides d’Òmnium, i en el cas de la nostra família ha estat una altra lluita compartida”.
Mentre aquest dia no arriba, consideren que el més important a curt termini és preparar bé el judici al Suprem. Totes dues confien que els advocats faran el possible per revertir la situació, però coincideixen a assenyalar que “és molt probable que aquest judici només sigui el partit d’anada i que la tornada la juguem a Europa”. I això és el que expliquen als veïns de Santa Perpètua de la Mogoda quan els pregunten quan serà lliure en Jordi Cuixart. En aquest punt, volen remarcar que en cap cas en aquesta població existeix la suposada fractura social que remarca l’unionisme per desacreditar el moviment republicà: “Hem sentit molt a prop gent d’ideologies diferents i que mai no hauríem pensat que ens podien aturar pel carrer i preguntar-nos pel meu germà. I encara ara et pregunten si això no se solucionarà i no el deixaran sortir”.
I en aquest debat sobre el final de la presó, preguntem què els suggereix la paraula indult. I aquí, més contundència que mai. “El Jordi no demanarà cap indult. I si algú demana un indult per al meu germà, està clar que pretén netejar. Indult implica demanar perdó, i ell no demanarà perdó per un delicte que no ha comès. Com diu el meu pare, la dignitat per davant de tot”, emfasitza l’Esther. I la Neus afegeix: “Estem segurs que no acceptarà cap indult. Preferim que estigui a la presó amb dignitat”.
I quin horitzó veuen per al país? “Esperem que la presó i l’exili valguin la pena. No sabem si ho faran els líders que tenim ara o en vindran de nous, però he de reconèixer que els que es vam creure que la República era a tocar ens enganyàvem a nosaltres mateixos. Sí que crec que s’està posant la llavor, i només per això la presó no pot ser en va, com tampoc la valentia de la gent que van defensar els col·legis l’1-O amb el seu cos, els perseguits, els exiliats i els represaliats”, assenyala l’Esther. La Neus també és optimista perquè “el poble no deixa de lluitar cada dia amb manifestacions no violentes. De vegades tens la sensació que els polítics no avancen, però fem petits passos i hem de donar temps a tothom per trobar la unitat d’acció”, conclou.
De Madrid a Catalunya hi ha un món
El trasllat, per llei i no pas per generositat de l’Estat, dels presos polítics de Madrid a Catalunya ha suposat un canvi radical per a les famílies i els mateixos presos. I això, malgrat la paradoxa de veure el logotip de la Generalitat a les portes de Lledoners i que els funcionaris que controlen l’accés a les visites duguin l’escut al pit. Una imatge que no deixa d’impactar quan es visita un pres polític. El camí, però, és fa més agradable. Llaços grocs i missatges de Llibertat presos polítics que contrasten amb els “Viva España” i “Cataluña es España” pintades a la carretera que dóna accés a la presó d’Estremera.
“Només el fet de poder veure TV3 i escoltar les ràdios és tot un món. Poden veure la gent al carrer i palpar el suport, a Madrid estaven molt més aïllats. I també el tipus de presó, més nova, amb més activitats i on realment s’intenta que els presos se sociabilitzin”, relata l’Esther. La Neus s’indigna quan des de Ciutadans i el PP es parla de privilegis per als presos polítics: “A Lledoners hi ha unes normes de funcionament on hi ha incentius si fas una acció per la convivència de la presó, com és netejar. Incentives el pres a fer activitats en benefici de la resta. És un concepte de presó molt diferent, orientada a la reinserció i no al càstig permanent. Que vagin a visitar qualsevol pres i li ho preguntin”.
“Ja no plorem quan sortim de la presó”
El canvi d’escenari ha provocat també un canvi en l’estat emocional de les famílies. A tall d’exemple, el pare d’en Jordi Cuixart només va visitar-lo un dia a Soto del Real, perquè després d’aquell dia, el cansament físic i l’estrès emocional el van fer concloure que visitar el seu fill només li aportaria més patiment. Ara, en canvi, ‘l’Antoniu’ se sent molt fort quan va a Lledoners. La raó són les instal·lacions i la proximitat, però sobretot, el canvi que ha fet en Jordi Cuixart: “Ja no plorem quan sortim de la presó. Ell està fort i nosaltres estem forts. Soto del Real és un entorn hostil, brut i deixat, però a Lledoners això no passa. Només entrar a Soto del Real et cau el món a sobre. És una presó en blanc i negre. En canvi, a Lledoners hi ha sales per a visites amb nens per jugar, poden sortir al pati i fer quatre xuts de pilota amb el pare. Tot és menys feixuc, però no deixa de ser una presó, és clar”, relata l’Esther.
La Neus reconeix que quan surt d’una visita “emocionalment necessites una estona per posar-te a lloc, surts amb les piles carregades però has de treure conclusions i recuperar el dia a dia, perquè saps que el Jordi està bé i et reforces”. El mateix sent l’Esther, que també agraeix al seu germà “poder incorporar al dia a dia l’aprenentatge que ens ofereix el Jordi, que està creixent molt com a persona. Ha convertit la presó en una lliçó de vida, i sempre ens diu que gaudim del que tenim ara mateix i no pensem en demà. Ens recorda que hi ha moltes cultures que no tenen un demà, que només viuen el present i no tenen un passat que els angoixi. Doncs té molta raó”.
