Canvi d’escenari en el procés sobiranista. Els ‘operadors polítics’ del procés han conclòs que les “institucions no tenen marge per doblegar l’Estat” i, per tant, cal apartar-les” . “Ho hem provat i hem vist fins on podíem arribar des del Parlament, el Govern o els Ajuntaments, l’acció de l’Estat en forma de repressió ho constata i ara ens temem que amb la sentència del Tribunal Suprem els marges encara siguin més reduïts”, explica un alt dirigent del Govern en conversa amb El Món.
Un panorama que obliga a repensar l’estratègia que s’ha portat fins ara. El nou pla proposa deixar la direcció política en mans del Consell de la República, allunyat de les pressions de l’Estat, així com el comandament de la internacionalització, i sobretot, de la societat civil que té capacitat per autogestionar des d’una protesta a una acció coordinada per fer la punyeta a l’Estat a través de les tècniques de desobediència civil.
La cimera de Brussel·les de diumenge passat va ser la primera vegada que, després de contactes i reunions bilaterals, es va sortir amb un acord en ferm. “Desobeïr o saltar-se el marc legal autonòmic és ineficient, produeix baixes innecessàries i té efectes ridículs”, convenen veus dels diferents implicats en l’independentisme institucional. D’aquí la conferència del president Quim Torra a la Universitat Catalana d’Estiu, a Prada, que aquest matí ha resumit en tres conceptes en una conferència a Madrid: “enfortir les institucions, aprovar els pressupostos i marcar l’horitzó”.
En primer terme, enfortir les institucions suposa mantenir ferma la majoria independentista però allunyar el Palau de la Generalitat, el Parlament, els ajuntaments o qualsevol consell comarcal fora de la lupa de l’Estat. El Jutjat número 13, el Tribunal Suprem, el Tribunal de Comptes o la Fiscalia ja s’encarreguen d’advertir a cada passa que qualsevol decisió de l’administració catalana pot ser interpretada com un delicte. Ja sigui no despenjar una pancarta com destinar recursos a una conferència a l’exterior.
Una situació que obliga a no gastar pòlvora en salves i concertar l’acció exterior en el Consell de la República o entitats privades que aquest pugui delegar. El paper reservat al Govern seria la “confrontació institucional”. Això és fer la guitza a l’Estat a través de l’acció jurisdiccional ordinària com recursos contenciosos administratius o al Tribunal Constitucional. “Una administració no pot desobeïr”, comenten i prendre depèn quins riscos. Fins i tot, els alcaldes se’n ressenten d’accions que han dut a terme sense cap utilitat de fons. En aquesta línia, i en pro de l’establitat institucional, Torra insisteix en aprovar pressupostos. Tot i que des dels comuns o republicans aposten tant per anar a eleccions si no s’aproven o, fins i tot, aprovar-los i anar a eleccions. En definitiva, blindar les institucions autonòmiques fent d’autonomies.
Com exemple, i malgrat els anuncis en la reunió de JxCAT a Brussel·les que la intenció és investir Carles Puigdemont, no és una prioritat. Ans al contrari, la prioritat és assolir l’escó d’eurodiputat. Un posicionament que li donaria marge de maniobra i facilitaria la internacionalització del procés i la denúncia de la repressió de l’Estat des d’un faristol amb capacitat i finançament.
“L’horitzó” és el paper que correspon a entitats, ciutadans i associacions. Pensar una estratègia a llarg termini basada en fronts com l’internacional -el que més èxit ha tingut fins el moment- i l’acció popular i civil. És a dir, la desobediència civil o les estratègies de lluita civil, pacífica i democràtica que estableixen gurus com Gene Sharp. L’Estat Major de la nova etapa vindria dirigida pel Consell per la República que ja ha començat a patir l’ull fiscalitzador de l’Estat. La consellera de Presidència, Meritxell Budó, ja ha hagut de respondre al Parlament de la seva connexió amb aquest consell i l’assistència a les reunions de la seva direcció. De fet, la seva direcció està formada per ciutadans sense càrrec institucional o bé per diputats que actuen en nom de les formacions i no tenen cap responsabilitat executiva.
En aquest marc prenen força iniciatives com Tsunami Democràtic o Debat Constituent que ja s’ha començat a escampar pel territori. A més del nou rol de les entitats sobiranistes que com l’ANC busquen fórmules com Eines de País, per arribar a dirigir la Cambra de Barcelona, o iniciatives com Consum Estratègic. Una nova etapa comença a esbossar-se en el procés.
