El president del Cercle Català de Negocis, Albert Pont, està molt allunyat del Procés. Assegura que va prendre la decisió d’apartar-se’n en veure que els polítics “anaven de farol”. En aquesta entrevista amb El Món, Pont presenta el seu nou llibre, Via única (Gauvi Edicions), on insta a preparar-se per prendre el control efectiu del territori de les mans de l’Estat espanyol. Només així, explica, s’aconseguirà el reconeixement necessari perquè no es torni a viure una situació com la de 2017, on el Govern “es va veure obligat a declarar la independència sense possibilitats d’exercir-la”.
Al llibre es mostra contrari a l’ocupació indefinida dels carrers i les infraestructures com a instrument per aconseguir el reconeixement internacional. Per què?
Voldria puntualitzar que donades les circumstàncies entenc la gent que vol sortir al carrer a cremar-ho tot. Al que em refereixo és que ocupar els carrers i les infraestructures indefinidament no et portarà a un reconeixement internacional perquè no porta al control efectiu del territori. Al Cercle Català de Negocis vam introduir aquest concepte fa uns anys i es va malinterpretar. La gent creu erròniament que el control efectiu del territori és aturar l’economia, ocupar infraestructures i edificis governamentals… Això és el que sortiria del cos fer, però no és el més convenient. El que cal és tenir el control dels metros, de Rodalies, dels aeroports, de les escombraries… Tenir el control de tot el que fa que el país funcioni en lloc d’aturar-lo.
Quina ha de ser l’estratègia per aconseguir aquest control de què parla?
D’estratègies n’hi ha tantes com es vulgui, i moltes poden ser excel·lents, però al final el que es necessita és tenir el control del territori tal com l’entenen els estats. És a dir, qui exerceix la sobirania i qui té el monopoli de l’ús de la força. Catalunya donats els recursos que té no podrà exercir un control efectiu de tot el territori, però és igual. Necessitem un Govern, un territori i una població. Només tenint una part del territori on puguem exercir la nostra sobirania ja seríem un estat independent. Sense això, per més que se surti al carrer a cremar contenidors no ho podrem ser. El que proposo és el desenvolupament d’un districte governamental i poder-lo defensar de qualsevol ingerència de l’Estat amb la idea d’obrir un procés constituent. El referèndum el vam fer i vam guanyar, per tant, el que s’ha de començar és aquest procés que pugui acabar en un altre referèndum però sobre una constitució catalana.
I per obtenir el reconeixement internacional?
També n’hi ha diverses. El reconeixement internacional no ve d’un dia per l’altre, sinó que és progressiu. Això no vol dir que sigui lent, pot ser relativament ràpid, però el que és segur és que és progressiu. Hi ha moltes maneres d’obtenir-lo. En primer lloc s’han de buscar socis internacionals i estratègics que es comprometin ni que sigui off the record a reconèixer-te. No et pots llençar a la piscina sense saber si hi ha aigua. També hi ha maneres de forçar un reconeixement internacional encara que hi hagi països que no ho volen fer, com ara la transmissió dels tractats bilaterals. L’establiment de tractats bilaterals implica de per si el reconeixement. El que es podria fer és una notificació oral en què Catalunya es comprometi a continuar aplicant els tractats que determinat país tingui amb Espanya un cop sigui independent. Així, es fa un nou tractat i s’obté el reconeixement.
El 2017 va ser un salt a una piscina buida?
Clar. Aquest és el gran problema. Des de serveis exteriors es va fer molt bona feina, es van fer conferències per explicar el motiu de la independència i això era necessari. Ara bé, s’havien d’haver preparat qüestions com la successió d’estats i no es va fer. Això ho va precipitar tot. Es van veure obligats a proclamar la independència però no tenien amb què exercir-la. Això va ser l’error més gran.
La mobilització social va ser clau per poder votar i perquè es fes la posterior DUI. Fins a quin punt és important mantenir-la activa?
És crucial, però hem de saber que cada vegada que mobilitzem la societat civil per protestar o per fer pressió al Govern estem legitimant l’autoritat establerta. Tot i així la mobilització té molts avantatges. S’ha de fer per pressionar els polítics, per canalitzar les demandes socials i per legitimar l’autoritat catalana i deslegitimar l’espanyola.
Quines accions específiques es poden fer per desautoritzar l’Estat espanyol?
Per exemple pagar els impostos a l’Agència Tributària Catalana, acomplir les lleis que aprovi un Parlament de la República Catalana independent i incomplint la legislació espanyola allà on es pugui i segons els riscos que pugui assumir cada ciutadà i cada empresa. Es tracta de demostrar a la comunitat internacional que tens l’autoritat i la gent està complint.
Les institucions actuals són capaces d’avançar cap a la independència?
Les institucions que tenim són d’obediència espanyola. Totes, malauradament. Els partits polítics tenen un marc mental espanyol i no tenim una cultura d’Estat ni de seguretat nacional. El sobiranisme català ha generat molta bibliografia, però no ha acabat de servir per generar una cultura d’Estat. A Espanya la tenen.
Com es trenca aquest marc mental?
Trencar-lo és complicat. La societat civil catalana, o com a mínim la base sobiranista, l’ha trencat. Hem canviat de xip i hem trencat el vincle emocional amb Espanya. Ara falten els polítics, perquè els vincles econòmics són molt forts. Una de les primeres coses que necessitem per canviar de marc mental és un clúster empresarial potent a favor de la independència. Malgrat els esforços d’entitats com el Cercle Català de Negocis no ho hem acabat d’aconseguir, perquè la gran empresa catalana viu de l’Ibex-35. Aquí hi ha unes sinergies molt fortes. He vist com gent independentista de soca-rel han acabat ascendint a l’escala política i han canviat radicalment de mentalitat, perquè dinen i es reuneixen amb presidents de grans corporacions espanyoles a Catalunya. Hi ha gent que diu que hauríem d’esperar que Espanya fes fallida, però les primeres empreses que anirien a apuntalar Madrid són aquestes grans empreses catalanes.
La negociació dels pressupostos de l’Estat és un exemple d’aquest marc mental?
Sí. De fet, el Cercle Català de Negocis es va desvincular el 2015 del Procés justament perquè vam començar a intuir que anaven de farol i hi havia un gap entre el que s’estava explicant i el que vèiem als passadissos. La independència va néixer morta a partir de l’acte de Junqueras de finals del 2014, quan Mas li va oferir anar junts [a les eleccions del 27-S] i ell ho va rebutjar [inicialment].
Canviaria la situació la tornada de Carles Puigdemont de l’exili?
Els de Puigdemont semblen tenir més capacitat d’èxit que els d’Esquerra, però tot i així han fallat. Puigdemont hauria d’haver format un govern a l’exili quan no va poder recollir l’acta de diputat. Hauria tingut la legitimitat de fer-ho, però sembla que hi va renunciar. Això no vol dir que no pugui tenir una altra oportunitat, que per a mi arribaria si es presentés a les eleccions com a cap de llista, guanyés i no pogués recollir l’acta de diputat. Llavors tornaria a tenir l’oportunitat de fer un govern a l’exili, però sembla que això no està a la seva agenda. El valor que té Puigdemont a l’estranger és brutal, i encara tindria més força si no pogués ser escollit tot i guanyar. Ara, si et presentes i guanya ERC deixem-ho córrer…
Va fer bé de marxar abans de ser empresonat?
Cadascú va jugar el seu paper. Alguns van jugar un paper de víctima, altres d’heroi. No els ho retrec, però entre anar a la presó i anar a l’exili és molt més efectiu marxar si el que vols és la independència. Si vols fer xantatge emocional a la gent està bé la presó. A l’Estat li és igual l’opinió que pugui tenir la comunitat internacional. Tenir presos polítics no sé si ha servit per moderar l’Estat o més aviat per neutralitzar-nos a nosaltres mateixos. Ha estat contraproduent: la primera lliçó d’un combatent és no deixar-se atrapar.
Com valora la iniciativa de la Unió Europea de regular el dret a l’autodeterminació?
És un dels greus problemes que tenim ara. El dret a l’autodeterminació ja està regulat pel dret internacional. Hi ha gent que aplaudeix que la Unió Europea el reguli, però això és demolidor, horrorós. És el pitjor que ens pot passar, perquè significa fragmentar el dret internacional, quan ha de tenir un abast universal. A més, si la UE regula el dret a l’autodeterminació no serà per a facilitar-lo, serà per impedir que cap territori es pugui fer una secessió sense l’acord del seu estat i de forma unilateral.
3
