Llenguatge militar. Gesticulació d’estat. Soldats al carrer. Fronteres tancades que en realitat no estan tancades. Un estat fent veure que fa d’estat, quan només sap fer de policia dolent, el de les garrotades. Molt teatre. Tot plegat, per amagar una crisi que va més enllà del coronavirus.
I un rei que surt a la tele per adreçar-se «a la nació» just quan ha aprofitat la crisi del coronavirus estratègicament per camuflar la del “campechanovirus” i la del “corinnavirus” amb impossibles promeses de no acceptar herències futures que estiguin tacades per la corrupció.
Felipe VI pot ser un home riquíssim en el futur, però sap que, a hores d’ara, això té un preu: deixar la corona pel camí. De fet, en potència, és un home riquíssim: no pot ni renunciar ni acceptar l’herència, però la veritat és que l’herència l’està esperant.
Aquest és el virus polític, que tard o d’hora es creuarà amb el virus sanitari.
El virus de la corrupció, el virus del centralisme militaritzat i el virus d’un règim corcat.
Ara això no toca massa. Tenim coses més urgents i dramàtiques per resoldre. El confinament. Les espectaculars incompareixences del govern espanyol. Les necessitats de la vida quotidiana, que s’aniran agreujant. La saturació del sistema sanitari, que segons sembla, pot ser una realitat explosiva en pocs dies.
No és moment per a canvis de règim ni per a altres aventures. Cert, toca unitat i seny. Qui s’equivoqui de registre, està mort.
Torra, per exemple, està vorejant l’abisme, per bé que no li falta raó: no ha trobat ni el to ni el relat. Sánchez, el mateix: s’ha erigit en una mena de Cid Campeador de totes les Espanyes, a base de màrqueting i maquillatge, per dissimular una realitat evident: la d’un estat que no funciona, que està encantat d’haver-se conegut i que confón els virus amb una ofensiva militar i centralitzadora.
Ha de passar un cert temps. Un, dos, tres mesos. Hem de treure conclusions de tot plegat, que seran diferents a Catalunya, a les Balears, a València, a la Catalunya nord, al País Basc, que a les regions espanyoles.
I al conjunt d’Europa, que com a ens polític una vegada més ha fallat espectacularment. Europa és una fantasia, una moneda, un miratge.
Aquí en realitat ja no tenim rei, n’hem desconnectat fa temps. Allà encara continuen intoxicats amb el virus informatiu que porten anys i anys bombejant des del cor del règim.
Però tot això no aguantarà gaire més.
Abans que res, el coronavirus. Després, els sacrificis que ens imposarà. I en una tercera fase, l’esclat del canvi, ple d’oportunitats d’anar endavant i d’anar endarrere. Quan arribi el moment, que arribarà, les coses poden ser molt diferents.
