Recordo perfectament l’inici de la invasió d’Iraq de 2003. Fou el dijous 20 de març a primeres hores de la matinada. Els treballadors de l’orxateria Els Sariers, a València, havíem, per fi, acabat la temporada de falles i estàvem esgotats després de més d’una setmana amb jornades laborals maratonianes. Mentre netejàvem el local, teníem la ràdio posada i varem escoltar en directe el començament dels bombardejos. La majoria dels cambrers érem estudiants universitaris que, amb major o menor intensitat, havíem participat en les manifestacions multitudinàries contra la campanya bel·licista dels Estats Units. Fou un març extraordinàriament càlid i solejat, fins i tot per a València, d’un any que marcaria el primer estiu del nostre actual present amb onades de calor inhumanes.
No era necessari tindre estudis superiors per ensumar que es tractava d’una de les decisions més cruelment estúpides de la diplomàcia nord-americana. Qualsevol amb una mica de trellat entenia que democratitzar un país bombardejant-lo era un pla condemnat al fracàs. Tanmateix, la invasió d’Iraq fou un altre acte de supèrbia dels nostres experts, d’aquests tecnòcrates amb brillants diplomes d’universitats anglosaxones que es pensen que poden transformar les cultures fins que tota la humanitat s’uniformitzi sota un patró de protestantisme consumista que es pretén universal. Exactament, el mateix error que cometeren amb Vietnam del Sud, que havia de ser la democràcia liberal modèlica que inspiraria la democratització de la Xina.
L’arrogància intel·lectual d’occident arribà, en aquest cas, a noves fites: enfonsàrem un estat funcional, generàrem un vuit de poder que donà pas a una guerra civil, observàrem atentament l’extermini d’una minoria cristiana, desestabilitzàrem la regió i estenguérem els conflictes armats. Els grups de radicals terroristes varen trobar noves oportunitats per créixer i, finalment, Iran intervingué per pacificar el país i transformar-lo en un aliat fidel. Tots els objectius estratègics plantejats per Washington varen obtenir just el resultat contrari i, a més, la catàstrofe humanitària ha superat el mig milió de morts. Tot i això, tampoc tinguérem cap embut en reproduir el mateix guió a Líbia pocs anys després, però aquest cop amb protagonisme de l’administració demòcrata, dels líders europeus i de l’OTAN.
Es pot argumentar que la indignació del públic culte, especialment l’europeu, fou molt forta: férem manifestacions, es publicaren llibres i pamflets, alguns escriurien obres de teatre contra la guerra i fins i tot es filmaria alguna pel·lícula de certa qualitat per denunciar la tragèdia. Això ens reconforta molt: els nostres governs bombardegen sense el nostre mandat exprés, ens omplim de superioritat moral expressant artísticament la nostra indignació i quan els terroristes expressen el seu rebuig contra els nostres països mitjançant accions violentes indiscriminades, les nostres societats es divideixen entre els partidaris de bombardejar encara més països àrabs per fer del món un lloc més segur i l’esquerra radical que vol convertir-se en megàfon útil d’Iran i Rússia per combatre l’imperialisme ianqui.
Aquest ball de la indignació encanta a la societat occidental, perquè transcorre entre dos pols que tenim marcats a foc: el món civilitzat i la barbàrie. Sortim a civilitzar els bàrbars, en la nostra missió redemptora ens convertim en salvatges i cometem excessos terribles sobre els pobles conquerits, els indígenes es revolten i hem de castigar-los de nou per posar ordre. Això sí, aquest cop amb un gran enuig per haver de tornar-los a massacrar, perquè aquests indígenes cabuts no volen comprendre que els occidentals hem canviat i ara volíem començar de bell nou una bonica relació entre iguals sense dominació colonial.
És una cançó tragicòmica, però explica per què els morts iraquians no ens dolen. Aquestes víctimes no són com nosaltres i no tenen els nostres drets: hi són a la terra per patir aquestes desgràcies i no per viure la vida plena que mereixen els occidentals. Per aquesta raó, les violacions del Dret internacional comeses pels Estats Units no mereixen sancions econòmiques, ni l’expulsió de les competicions esportives, ni persecució per part de cap tribunal internacional. Són petites malifetes, perquè les víctimes dels seus crims són bàrbars. És a dir, no són blancs occidentals com nosaltres.
Una de les veritats més enlluernadores de la guerra d’Ucraïna ha estat l’exhibició pública del racisme desacomplexat d’occident. Després de molts anys de discursos sobre la igualtat dels pobles i superació del nostre passat colonial, a plena llum del dia els nostres polítics i periodistes ens han explicat que aquesta guerra és inhumana perquè la pateixen europeus blancs i cristians com nosaltres. Per això mateix, aquests crims contra la humanitat sí que mereixen sancions econòmiques, expulsions de les competicions esportives i persecució per part dels tribunals internacionals. És una doble vara de mesurar tan incommensurablement obscena que fa patir veure com els nostres líders la branden com si fórem cecs. En veritat, els cecs són ells, perquè realment pensen que la resta de la humanitat que viu a eixos països suposadament bàrbars són inferiors. No tenen dret a una vida millor i, per tant, menys encara a indignar-se, ofendre’s o rebutjar la nostra amistat.
Tanmateix, Rússia i la Xina no són cecs i han sabut denunciar la nostra hipocresia amb un èxit que els nostres diplomàtics es neguen a reconèixer. Els occidentals carregats de superioritat moral, al món, som una minoria demogràfica, però, a més, la Xina ha superat l’endarreriment econòmic i tecnològic que garantia l’hegemonia d’occident. La Xina és el paladí de l’anomenat Sud Global, on la guerra d’Ucraïna i els seus morts s’observen amb la mateixa indiferència i distància que nosaltres sentim pels seus morts. Si realment ens creguérem els nostres discursos sobre valors liberals i democràtics, seria un bon moment per amagar aquesta doble vara de mesurar i tractar amb equanimitat totes les víctimes i tots els botxins sense distincions per color de la pell.
3 
1 
