Feia massa temps que el Tribunal Constitucional no ens tombava res. Però tranquils, aquesta última setmana ja hi han tornat, i la víctima ha estat la Llei del canvi climàtic que havia d’entrar en vigor a l’agost. La sentència afecta una quinzena d’articles. I com sempre, la justificació és que no tenim potestat, en aquest cas, per marcar objectius pel que fa a la reducció d’emissions, ni per prohibir el fracking o establir un pla per substituir progressivament l’energia nuclear. És bo recordar que el consens al voltant d’aquesta llei és quasi unànime, ja que va ser aprovada per tots els grups parlamentaris menys el PP, que es va abstenir.
I és que amb la situació d’emergència climàtica que estem vivint, una interferència tal hauria de provocar una reacció vehement per part de totes les formacions polítiques que hi donaren suport si estiguéssim en circumstàncies mínimament normals. Però la realitat és la que és: el projecte polític de Catalunya no té cabuda dins de l’Estat espanyol. Un estat que pretén empresonar idees per la via repressiva. En efecte, cap llei és perfecte per definició i totes són millorables, però cal dir que la llei catalana del canvi climàtic és a la vegada ambiciosa i pionera. I són precisament els elements que fan que sigui pionera que el TC ha decidit tombar.
El problema doncs és que malgrat haver demostrat mantes vegades que som capaços d’arribar a consensos socials molt amples, el fet de no poder exercir la sobirania que ens correspon és un hàndicap de primer ordre que necessita urgentment una solució. I és que el problema de sobirania entre Catalunya i l’Estat espanyol té més a veure amb el com que amb el què. Precisament sobre la qüestió de la lluita contra el canvi climàtic, l’Estat espanyol no ha fet absolutament res malgrat haver signat els acords de Paris. Per tant, com en molts altres àmbits socioeconòmics, ens trobem davant d’un xoc entre dues maneres de concebre el present i el futur.
En definitiva, el dret a l’autodeterminació està estretament lligat al “com”. Va de com volem transformar el país. Va de com volem governar-nos. Va de com volem relacionar-nos amb la resta del món. Va de crear consensos socials que no deixin ningú enrere i que encarin el futur amb optimisme, empatia i valentia. Va de sensibilitat. Va de solidaritat i fraternitat. Va de llibertat. Va de decidir. Va de què podem fer cadascú per cuidar el nostre planeta. Va de lluitar com lluiten en aquests moments els bombers de la Generalitat per aturar el foc que devora la Ribera d’Ebre. No va de canviar una bandera per l’altra, sinó de canviar d’actitud.
