Un dels eixos soterrats que colpegen l’actual crisi política de Catalunya és l’enfonsament de la precària, però vistosa, indústria cultural en català aixecada durant el període autonòmic. Com és evident, fer de la llengua el pilar fonamental de la identitat catalana exigeix tindre escriptors, directors, guionistes i tota mena de creadors que mantinguin vives la llengua i la consciència nacional. L’origen d’aquesta dèria per la literatura se situa al Noucentisme, quan la prioritat nacional fou fer del català una llengua culta de prestigi per detenir el procés de substitució lingüística, així com una hibridació amb el castellà que ens reduís a la condició de dialecte.
Es tracta, sense cap mena de dubte, d’un èxit històric que explica la singularitat del cas català, una llengua europea amb un elevat nombre de parlants però sense Estat. Gran part d’aquest triomf, precisament, es deu a l’esforç de normalització lingüística produït durant aquells anys que, malgrat petits desencerts, en conjunt s’ha de considerar com extraordinari fins i tot pels valencians que més marginats o exclosos puguin considerar-se de la construcció del consens normatiu de principis de segle.
Aquesta estratègia de fer del català una llengua de prestigi demanava d’institucions públiques i privades que desplegaren una política editorial que bastís amb publicacions selectes a les capes instruïdes de la societat, mentre que les formes literàries populars foren menystingudes i marginades per impedir que infectaren la puresa de la llengua o li manllevaren la distinció que tant necessitava. En aquest sentit, les traduccions, tant dels clàssics llatins i grecs com dels autors anglosaxons o francesos més punyents del moment, esdevingueren un distintiu de la llengua davant del castellà, perquè els lectors cultes tenien a l’abast traduccions al català de millor qualitat i en millors edicions que en castellà.
No sols fou una decisió encertada des del punt de vista de política cultural o nacional, sinó també comercial, perquè molts cops els intel·lectuals castellans preferien la traducció en català que la castellana. Avui dia, després de la brutal experiència del franquisme sembla mentida, però al període d’entreguerres llegir en català era un signe de distinció entre els lectors cultes castellanoparlants gràcies, precisament, a l’èxit del Noucentisme donant prestigi a la llengua.
Per altra part, l’arribada del govern autonòmic permeté fundar una TV3 que seria mirall de la BBC britànica amb el seu clar objectiu pedagògic d’educar i instruir, així com crear i consolidar un estàndard per a la llengua que complís el procés de normalització lingüística. La qualitat, rigor i estabilitat de la TV3 fou una autèntica fita nacional, un element clau que afavorí el joc de petit gran país del pujolisme fins a convèncer a milers de catalans de ser un quasi Estat a la Unió Europea dels pobles. Malauradament, la globalització i les noves tecnologies han fet entrar en crisi aquest model de regió i molts dels anhels independentistes pretenen recobrar la seguretat d’aquest miratge perdut.
Avui dia, com explicàrem al darrer article, els usuaris anònims i espontanis, mitjançant les xarxes socials han intentat suplir o cobrir les mancances d’un sector industrial cultural en català massa acostumat a dependre dels impulsos i les polítiques institucionals. Tanmateix, no hem trobat encara una fórmula d’èxit que permeti combinar la vitalitat i llibertat d’aquestes noves formes de creació i distribució de continguts amb l’ambició i continuïtat que les editorials, empreses de comunicació o productores audiovisuals poden donar al sector i els seus treballadors. Entre la precarietat absoluta i l’addicció al pressupost públic es mouen tots els projectes amb major o menor fortuna, que han d’afrontar unes circumstàncies difícils, però molts cops analitzades amb massa prejudicis personals.
El reptes per a la indústria cultural en català són de caràcter econòmic i provenen de l’excepcionalitat del seu mercat: productors i consumidors bilingües que sense cap barrera o cost afegit poden saltar d’un mercat a un altre i, a més, han de competir contra dos mercats culturals potents: l’espanyol i el francès. Això significa que, per aplicació de les economies d’escala, publicar en castellà o francès és més rendible econòmicament sempre, perquè les despeses per unitat produïda són menors, així com els riscs de pèrdues, mentre que els potencials beneficis i audiències majors. En una dinàmica competitiva pura pròpia del capitalisme, les llengües dominants i majoritàries ho tenen molt fàcil per concentrar tota la indústria cultural.
Per altra part, el consumidor té major oferta, preus més competitius i més accessibilitat per comprar o veure continguts en les altres llengües. És cert que pot prendre una decisió conscient, activa i voluntària en favor del català, però la indústria no pot dependre de la capacitat de sacrifici del consumidor. Això és activisme i és necessari i lloable, però no pot mantenir una indústria i quadrar els seus llibres. Posar sobre les espatlles dels ciutadans la responsabilitat de sostenir la cultura és defugir les obligacions de polítics i gestors culturals que han de facilitar i ajudar a les a tota mena de persones l’accés als continguts en català.
A més a més, aquesta idea del sacrifici i compromís nacional té com a efecte que la cultura catalana caiguí en el nosaltres sols, un mantra molt estimat per l’independentisme, però que té efectes perniciosos sobre la indústria cultural: el català esdevé la llengua dels independentistes i sols serveix per parlar de Catalunya i la salut de la llengua. Llegir en català es transforma en un identificador polític que sols interessa els més mobilitzats políticament i molts parlants de la llengua tant de Catalunya com del País Valencià o les Illes Balears se senten perifèrics o marginals en aquesta comunitat lingüística tan centrada al seu propi món i són oblidats com potencials lectors.
Per tant, el problema és com aconseguir que el legítim afany de lucre que hi ha darrere de les empreses culturals no es vegi arrossegat a treballar en castellà i pugui combinar un model de negoci d’èxit amb el treball per la llengua. Com és evident, l’ajuda pública és del tot necessària per compensar aquestes asimetries, perquè, en cas contrari, les economies d’escala reduiran la indústria cultural a l’activisme d’associacions i ciutadans particulars, però aquestes polítiques han d’estar dissenyades per generar un eco-sistema viable de projectes, no per capturar o monopolitzar els productors de continguts.
Ací rau un dilema de difícil solució, perquè hi ha dues possibles polítiques culturals: subvencionar la producció de cultura o el seu consum. La millor opció seria destinar els fons als ciutadans directament, perquè afavorir la producció provoca que la indústria estigui pendent dels gestors polítics i no del públic i els seus interessos; però els tribunals espanyols s’encarregarien de congelar qualsevol iniciativa en aquest sentit per considerar-la discriminatòria cap al castellà. Això obligaria les administracions a subvencionar en igual mesura el consum de productes culturals en castellà que en català i seria un malbaratament de recursos inacceptable.
Un dels avantatges d’ajudar el consum seria que els productors no s’organitzarien seguint les divisions de les administracions públiques i cohesionaríem la comunitat lingüística i cultural, perquè amb els bons culturals es podrien veure obres de teatre de companyies valencianes, catalanes o de les Illes o comprar llibres editats a qualsevol territori de parla catalana. Malauradament, com aquesta opció no serà viable, s’ha d’intentar que la subvenció a la producció no fragmenti la comunitat lingüística. Les polítiques d’abast autonòmic fragmenten el mercat cultural en català i hem de superar aquest límit com sigui.
La solució tots la coneixem: la creació d’un organisme públic de dret privat, una empresa pública o fundació privada, amb aportacions econòmiques de totes les administracions públiques possibles: autonòmiques, municipals, però també franceses, amb un òrgan rector designat d’acord amb la importància de les contribucions econòmiques fetes. És cabdal encara trobar la fórmula institucional que coordini la certificació dels títols d’idiomes en català, el seu aprenentatge i les polítiques de promoció de la llengua més enllà de les actuals divisions territorials i administratives.
Tanmateix, l’existència d’aquesta institució no resoldria el problema de com relacionar-nos comercialment amb els mercats paral·lels del castellà i el francès. Una de les paradoxes que enfronten les editorials és que un llibre publicat en català pot esdevenir un èxit editorial immediat i ràpidament ser traduït al castellà. Això significa que el lector catalanoparlant pot trobar l’edició en castellà amb més facilitat als punts de venda o a millor preu que l’edició catalana original. És una de les paradoxes que patim i si la reacció natural de molts seria prohibir la traducció al castellà, se’ls ha d’explicar que comercialment i empresarialment això és un suïcidi. S’ha de trobar una fórmula perquè aquesta cohabitació sia rendible per a la indústria cultural catalana.
Una idea possible seria la cessió de part dels drets de les traduccions als instituts o organismes que subvencionen l’edició de llibres o la producció de sèries audiovisuals. És a dir, que l’ajuda facilitada per publicar o produir un llibre impliqui la cessió de, per exemple, un 30% dels beneficis de la comercialització de les seves traduccions o de les emissions de les sèries a altres cadenes o plataformes audiovisuals que no siguin les televisions autonòmiques. Amb aquesta cessió de drets, les obres d’èxit en català que foren traduïdes al castellà o altres idiomes, en lloc de menjar espai i mercat a l’obra original en català, suposarien un augment dels ingressos per ampliar i potenciar les polítiques culturals en català. D’aquest mode, l’afany d’obtenir més lucre al mercat castellanoparlant que tota empresa tindrà sempre, seria redirigit a generar un benefici col·lectiu.
3 
