L’article primer de la constitució espanyola, aprovada a Cadis el 1812, afirmava: “La Nación española es la reunión de los españoles de ambos hemisferios”. De llavors ençà, al llarg dels anys, s’ha produït un encongiment territorial de la nació en qüestió fins a fregar el raquitisme geogràfic, en comparació amb l’àmbit inicial, de manera que aquesta realitat podria provocar dubtes seriosos sobre l’existència o no de la nació espanyola. És a dir, atès que, actualment, la reunió dels espanyols es produeix només en un sol hemisferi -i no pas en dos-, la nació espanyola del 1812, exactament, què és, avui? És nació? En cas afirmatiu, és espanyola? És constitucional o, segons la constitució de Cadis, anticonstitucional? I si no és ni una cosa ni l’altra, què és? Fa l’efecte, doncs, que tot és relatiu.
Poc abans de la constitució de 1812, fins al 1790, la ciutat nord-africana d’Orà era territori espanyol. Fins quatre anys més tard, també formava part de la corona espanyola i, doncs, cal pensar que també de la nació bihemisfèrica, el territori de Nootka, que incloïa Oregon, Idaho, Montana, Washington i la part sud d’Alaska i el sud-est de la Colúmbia Britànica. El mateix passava, fins al 1800, amb la Louisiana. A partir de la data indicada, la nació esmentada se suposa que continuà existint, com si res, a despit de la pèrdues territorials. Exactament el mateix va succeir el 1810, quan Mèxic i Colòmbia es van declarar independents d’Espanya; el 1811 quan van fer-ho Veneçuela i el Paraguai; el 1816 quan fou Argentina la que en desconnectà; el 1818 amb la separació de Xile; el 1821 amb l’onada d’independències nacionals de Panamà, El Salvador, Nicaragua, Costa Rica, Guatemala, Perú, Hondures i República Dominicana; el 1822 amb l’Equador; el 1825 amb Bolívia i el 1828 amb l’Uruguai.
Vista la disminució colossal que el territori espanyol havia patit en poques dècades, la constitució de 1869 ja va deixar, per a temps millors, l’optimisme eufòric dels dos hemisferis per a referir-se, només, a les “províncies d’Ultramar”, “Cuba”, “Puerto Rico” i “les províncies espanyoles situades a l’arxipèlag filipí”. Però ja se sap que l’alegria dura poc a la casa del pobre i, el 1898, el territori de la nació espanyola continuava el seu procés de dieta territorial dràstica, amb la pèrdua de Cuba, Puerto Rico i Filipines. Tan sols un any després, la nació espanyola no cessava en el seu aprimament, ara a l’oceà pacífic, ja que, llevat de Guam, que va passar als Estats Units, les Illes Marianes van fer-ho a Alemanya, com les Illes Carolines i Palau, això sí, a canvi d’una indemnització purament simbòlica.
L’octubre de 1968, les províncies de Fernando Poo i Río Muni, fins llavors amb dues diputacions provincials i conegudes com Guinea espanyola, van aconseguir la independència i continuaren sent Guinea però no ja espanyola, sinó Equatorial, nom oficial del nou estat, de llavors ençà. El gener de 1969, la província d’Ifni deixà de formar part de la nació espanyola per integrar-se al regne del Marroc. Exactament el mateix que va succeir el 1976 amb el Sàhara Occidental, ocupat avui pel Marroc, gràcies a la vergonyosa actuació dels diferents governs espanyols, i malgrat la proclamació de la República Àrab Saharaui Democràtica, vigent tan sols en una part del seu territori nacional, el més inhòspit. Tots aquests territoris, pel fet de formar part de l’estat espanyol, disposaven del mateix estatus representatiu que les altres províncies espanyoles, i, per aquest motiu, enviaven els seus procuradors a les corts franquistes com qualsevol altra província, on cridaven l’atenció per la seva singularitat i vestimenta.
La nació espanyola, doncs, no ha tingut sempre, al llarg de la història, el mateix àmbit territorial. El que tenia el 1812 no és el que tenia el 1869, ni el 1898, ni el 1968 o el 1976. És un territori nacional que, amb el pas del temps, s’ha reduït fins a una expressió molt modesta, si hom atén l’àmbit territorial d’ara fa dos-cents anys. Però, aquesta mutació de proporcions tan considerables pel que fa a l’abast geogràfic no sembla canviar o anul·lar l’existència de la nació espanyola, que continua la seva vida política, institucional i legal com si no hagués passat res, amb més territori o amb menys. Ben mirat, aquesta circumstància no és un factor de preocupació, sinó, ben contràriament, d’optimisme. Pel que fa al territori de la nació espanyola, doncs, tot és relatiu, atès que mai no ha tingut la mateixa geografia i això no ha estat obstacle per a la seva continuïtat nacional. En realitat, no fa altra cosa que reforçar allò que ja proclama la saviesa popular: tot el que puja, baixa. O, si es vol dir altrament, tot el que s’estira, s’arronsa. Fins i tot, el territori de la nació espanyola. Per això, Espanya, avesada a les emocions territorials fortes al llarg de la història, superarà noves reduccions del seu àmbit geogràfic actual, i podrà continuar vivint nacionalment sense nosaltres. I, el que és més important, nosaltres sense ella.
