Per primera vegada des de l’aplicació del 155, l’independentisme català té la iniciativa política. Han calgut gairebé quatre anys de desconcert, tensió interna i cures polítiques i emocionals, però finalment el debat polític torna a girar al voltant d’una proposta que surt de l’independentisme: el referèndum d’autodeterminació. Uns el reivindiquen, altres el matisen i els de més enllà el neguen, però tothom en parla. El referèndum és el marc, i és un marc on les posicions sobiranistes es mouen còmodament. Políticament, la idea que els catalans decideixin civilitzadament, votant, si volen o no volen formar part d’Espanya fa de molt bon defensar, tant dins com fora de Catalunya. És una idea democràtica i comprensible –especialment si al darrere té majories parlamentàries cada cop més àmplies–, i que situa l’unionisme en posició defensiva: la negació d’un dret.
L’independentisme malhumorat i impacient –molt sorollós a les xarxes però amb ínfima capacitat d’incidència real– potser dirà que això és un retorn a les posicions de 2014. I tindrà tota la raó, ho és, però no és cap mala notícia. A l’inrevés, és molt bona. Després de l’intent fallit de 2017, el moviment s’està reagrupant al voltant de la seva idea més potent i més guanyadora: la democràcia. A diferència de 2014, però, ho fa amb tres majories absolutes consecutives a l’espatlla, una majoria del 52% dels vots recentment conquerida, i amb molta menys ingenuïtat. Més endurit, més madur, i més conscient dels costos personals i col·lectius d’un procés d’alliberament nacional.
Al davant, hi ha un adversari que també ha evolucionat. En el cicle 2012-2017 el poder executiu (PP) era impermeable i el poder judicial s’ho mirava tot com un convidat de pedra. Avui, el poder executiu (PSOE-Podemos) es mostra disposat a fer política –no se sap fins on– i en canvi el poder judicial és un actor de primer ordre en el conflicte, amb una agenda dura de repressió i escarment cada cop més qüestionada per Europa. Reconèixer els canvis en el camp de batalla és imprescindible per encertar en els moviments de les pròpies tropes, i en aquest context, tornar a reclamar un referèndum acordat per les parts i homologat internacionalment no només no és un pas enrere, sinó que és el moviment més intel·ligent que ha fet l’independentisme des d’octubre de 2017.
