No hi ha gaire casos d’antics ministres d’educació que hagin tingut una carrera política posterior mínimament acceptable. Les excepcions serien Jules Ferry, el creador de l’escola pública francesa de la III República, al darrer quart del segle XIX, Mariano Rajoy (probablement no devien tenir ningú millor al partit) i, finalment, Margaret Thatcher.
Thatcher va fer de ministra entre 1970 i 1974, i va propiciar un seguit de reformes que, per resumir-ho, van servir per trinxar l’educació pública. Una de les primeres mesures a prendre va ser carregar-se les Grammar Schools, aquells centres que, amb elevada exigència acadèmica i coneixements científics i humanístics, havia possibilitat en les dècades anteriors, fer possible una millora en la igualtat d’oportunitats a l’Anglaterra de postguerra. Milions de britànics havien fet servir aquests establiments com a veritables ascensors socials i un dels puntals d’allò que es va venir a anomenar «Estat del benestar». Per contra, va potenciar les Comprehensive Schools, que aquí s’han traduït com a «escoles inclusives», en el sentit que van acabar acollint de manera universal alumnes fins als setze anys, on importaven més les taxes de graduació que qualsevol altra consideració. Paral·lelament, va impulsar un seguit de mesures segons les quals cada centre educatiu disposava d’àmplia autonomia per tal d’incitar a competir les unes contra les altres, amb amplis poders a les direccions, i que, tot coincidint amb les facilitats per a la lliure tria d’escoles entre les famílies va generalitzar un veritable «mercat educatiu». El resultat: una educació dual, fiscalitzada, amb uns docents sobrecarregats de feina, un esperit competitiu, amb pocs guanyadors (els de sempre) i una munió de perdedors (els de sempre). Res de nou en un país profundament classista.
Anys després d’haver trinxat l’educació pública anglesa, Thatcher va acabar de trinxar el país, a còpia de desindustrialització, destrucció dels sindicats i una polarització econòmica devastadora. Ara bé, la «dama de ferro» confessà en els seus darrers anys que la seva millor herència va ser Tony Blair, un laborista que va completar la seva tasca d’exhaustiva destrucció del sistema educatiu, perquè les reformes que va impulsar durant el seu mandat va acabar de rematar la seva feina de dues dècades enrere. La dura i crua realitat és que l’educació pública anglesa és avui, per a la majoria de les classes populars, una carcassa corcada per dins: molta roba i poc sabó. A tall d’exemple, la degradació de les condicions laborals del professorat ha arribat fins a tal punt que l’esperança de vida professional dels mestres joves no va més enllà dels sis anys –la majoria acaben treballant en altres coses menys estressants-, i avui proliferen dos perfils molt determinats de docents: la de les senyores que ja tenen fills grans i que fan algunes hores de classe a l’escola local, amb un sentit més de voluntariat que de professionalisme, i una abundant mà d’obra emigrada, en molts casos procedent de les antigues colònies de la Commonwealth. Disposar d’un sistema educatiu mediocre no deu ser cap problema, perquè, d’una banda, les classes altes britàniques, en una societat polaritzada i amb oportunitats minvants, els protegeix de la competència de la working class, i de l’altra, com a país que atreu milions d’immigrants d’elevada qualificació, no els fa res importar el talent que no poden generar amb el seu sistema educatiu. Això sí, han estat capaços de crear multitud d’organismes privats que voleien com voltors damunt el sistema públic creant múltiples serveis o formacions de dubtosa utilitat, i més pa que formatge, en un procés que es coneix com a “privatització exògena”. Si bé és cert que, durant l’època de Tony Blair, després d’intervenir en alguns centres amb mals resultats reiterats (bàsicament perquè havien esdevingut guetos), havien passat a ser gestionats privadament (en alguns casos, alguns a càrrec d’empreses com Ferrovial), la majoria de la privatització ha tingut com a objecte xuclar diners públics en base a la intervenció d’empreses subcontractades en un, en termes de Nico Hirtt “quasi mercat educatiu”.
Si va haver alguna cosa en la que va destacar Margaret Thatcher va ser en el seu dogmatisme i inflexibilitat. Malgrat que les evidències de les seves polítiques mostraven un deteriorament econòmic objectiu –els seus programes privatitzadors i desreguladors van ser un fracàs que van comportar més inflació i contracció econòmica– la Dama de Ferro es va mantenir ferma en la seva determinació… que comportava carregar-se aquells elements que permetien els precaris equilibris socials: l’estat del benestar (i les seves institucions) i els sindicats. En el primer cas, va deteriorar deliberadament la sanitat, les pensions, les prestacions socials i l’educació causant una dramàtica caiguda en els nivells de vida de la majoria de britànics (mentre les elits s’enriquien estratosfèricament, també gràcies a les privatitzacions). Empobriment, increment d’embarassos adolescents, expansió dels suïcidis, drogaddicció, alcoholisme van ser indicadors que serveixen com a baròmetre que una societat s’enfonsa. En el segon cas, va fer tot el possible per fer un desigual torcebraç a uns sindicats que havien servir per equilibrar socialment un país de tradició classista. A banda de fer servir tots els seus recursos en contra seva, que incloïa l’ús dels serveis secrets, la repressió policial i la col·laboració d’uns mitjans de comunicació esforçats a difamar dirigents sindicals o generar un relat de descrèdit d’aquestes organitzacions amb gran força i participació (hi havia més afiliats a les Union que a la majoria d’esglésies del país, malgrat que sovint unes i altres estaven ben lligades), va plantejar un duel a vida o mort, durant la dècada de 1980, que va acabar per derrotar-los. Tanmateix, la derrota dels sindicats –especialment dura va ser la vaga dels miners de 1984-1985–, fou, en realitat, una derrota completa de la democràcia i la societat britànica. D’aleshores ençà tenim un país decadent, unit probablement només en base a un nacionalisme banal, dividit culturalment, enfrontat, polaritzat i desmoralitzat, capaç de fer servir el Brexit com a una mena d’estranya catarsi col·lectiva. Thatcher es va mostrar inflexible en contra de l’evidència que deia que les seves polítiques neoliberals eren un desastre, fins i tot, des dels propis paràmetres dels economistes clàssics. Tanmateix, cap a 1982, quan els seus índexs de popularitat i la preocupació per la pluja de tantes males notícies econòmiques, va arribar el miracle en forma de Guerra de les Malvines (1982) capaç de reunir en un patrioterisme teatral i nacionalisme banal una societat dividida. Un conflicte com aquell, acompanyat d’una falta d’idees d’un “nou” laborisme que, amb Tony Blair, va esdevenir una caricatura assimilada al neoliberalisme, va dibuixar un país on, segons un estudi de fa una dècada del National Union of Students del Regne Unit, entre un 5 i un 10% de les estudiants britàniques recorren a la prostitució ocasional per poder fer front a les despeses universitàries. I la cosa, amb una creixent privatització i amb l’increment de les taxes, és un fenomen en expansió.
I arribem a Catalunya, on l’actual titular d’Educació sembla imitar les formes de la Dama de Ferro. Dogmatisme i inflexibilitat. Un seguit de polítiques educatives, com ara la de fer que els directors triïn a dit els docents, que, passats nou anys d’experiència (d’ençà els decrets d’autonomia, direccions i perfils i provisió) no han mostrat cap evidència de millora (ans al contrari), i els resultats i indicadors objectius fonamentats en les proves de Competències Bàsiques, les proves PISA o la selectivitat fa que les comunitats autònomes (totes menys Catalunya) presenten millors resultats. Més aviat el que es registra és, gràcies a aquesta iniciativa thatcherista, un increment dels clientelismes personals i polítics, un creixent feudalisme professional, discriminacions contra les dones (especialment si estan embarassades o tenen familiars a càrrec) i fins i tot alguns casos d’assetjament sexual, la majoria dels quals no denunciats. Efectivament, aquesta possibilitat que les direccions, en un país com el nostre que sempre afirma aspirar a ser la Dinamarca del Sud i que, coneixent de prop el sistema i la tendència a l’endogàmia professional sembla cada vegada més una Sicília del Nord, serveix precisament per aquesta mena de polítiques de privatització exògena. Amb directors que manen molt, abunden els programes educatius (bona part dels quals patrocinats i impulsats per fundacions estretament lligades a entitats financeres) en què cada centre competeix amb la resta a la manera d’un mercat educatiu, mentre que els docents malmeten la major part del seu temps omplint aplicatius o ofegats per una burocràcia que faria empal·lidir el mateix Kafka. Una competitivitat que aprofundeix les diferències en el sistema i que, en plena polarització social, genera uns poquets guanyadors, va destruint la classe mitjana educativa, i propicia una munió de perdedors. De fet, els intolerables graus de segregació educativa (alguns informes del Síndic alerten que Catalunya obtindria diploma olímpic europeu en el campionat de sistemes segregadors), serien el fruit d’aquestes polítiques educatives “irrenunciables”, en paraules dels responsables d’Educació, i el que fan és renunciar a una escola democràtica i centrada en l’educació dels seus alumnes, i no pas en el màrqueting o els experiments educatius.
La segona qüestió, l’obsessió del Departament –i de bona part del sistema polític, especialment aquell que es reivindica d’esquerra– consisteix a tractar de trinxar els sindicats. Es podria entendre aquell irresponsable anunci de canvi unilateral i indocumentat de calendari com a una provocació per provocar una guerra amb els representants dels docents, amb la intenció de doblegar la darrera línia de resistència democràtica del sistema. Potser l’embat no va resultar tan plàcid com es preveia, i les exitoses mobilitzacions del mes de març mostrarien que Cambray s’ha trobat amb una resistència ucraïnesa inesperada que el situa en una mena de guerra de trinxeres –i que desgasta al Conseller, a ERC i al Govern–. Les negociacions, en bona mesura propiciades des de la Conselleria de Treball –també a càrrec d’ERC i d’un conseller, Roger Torrent, no caracteritzat precisament pel coratge contra els enemics del país, han estat una mostra del que no s’ha de fer mai. L’administració, en comptes de buscar un acord acostant posicions, la primera cosa que va fer va ser una proposta d’empitjorament de les actuals condicions –collar encara més als docents de secundària o recuperar una catastròfica sisena hora, que va fer empitjorar els resultats educatius i va col·lapsar el sistema a l’època d’Ernest Maragall–. És molt probable que els negociadors aprenguessin aquesta tècnica als cursets que es desenvolupen a les escoles de negocis que han proliferat entre els alts funcionaris de la Generalitat, consistent a propiciar una guerra psicològica per desestabilitzar l’enemic. Tanmateix, sovint s’oblida que el professorat i els membres dels seus sindicats, disposen d’un nivell cultural i educatiu molt superior als cadells neoliberals que s’han anat estenent als despatxos de l’administració, que coneixen força la història d’aquest país, i que també llegeixen Sun Tzu.
És evident que Educació en particular i la Generalitat en general tenen com a objectiu fer descavalcar qualsevol negociació que pugui comportar recuperar les condicions laborals perdudes fa dècada i mitja i no recuperades en èpoques de bonança econòmica. Els aterreix, a més, una recuperació d’unes escoles més democràtiques, amb claustres deliberatius i professors disposats a educar els alumnes en la exigència ètica i intel·lectual, no fos cas que les noves generacions surtin rebels i inconformistes. Cambray juga amb foc (de fet, va llençar un llumí a la benzina quan va decidir ignorar tothom, fins i tot una institució tan summament prudent, plural i conservadora com el Consell Escolar de Catalunya, que el va renyar per les seves formes i li està demanant que faci cas dels mestres). Tanmateix, el fantasma de Margaret Thatcher es passeja per Via Augusta –seu del Departament–. Un fantasma en forma d’algunes entitats finançades generosament per les arques públiques i teledirigides per entitats financeres, responsables en bona mesura, de l’empobriment generalitzat de les classes treballadores catalanes,i per tant, d’alumnes amb opcions de podi en el campionat europeu de la pobresa infantil.
La percepció és que tot plegat ha estat un error, que molt probablement ERC pot pagar car. El precedent, la inflexibilitat dogmàtica d’Ernest Maragall, que es va posar en contra la comunitat educativa va fer perdre les eleccions de 2010 al PSC. I el nivell de decepció que està propiciant un Govern suposadament independentista (i que es plega automàticament al que diuen els jutges espanyols i a les entitats contràries a la immersió) pot acabar tenint repercussions molt més enllà d’escoles i instituts. I és difícil que a darrera hora arribi una Guerra de les Malvines que permeti superar aquest caos i desastre generat des d’un despatx. O des d’algunes fundacions…
14 
1 
