El problema de pertànyer a un Estat sense govern digne d’aquest nom és similar al de viatjar en un vaixell sense rumb, sense timó, sense full de ruta. Vas a parar allà on et porta el corrent marí, allà on t’empenyen les onades. Et pots asseure tranquil·lament a la coberta, amb un gintònic, i contemplar passivament una navegació sense cap mena de sentit, relaxadament, resignadament. O pots saltar per la borda, sense pensar-t’ho dues vegades. O potser pots buscar alguna barca de salvament i allunyar-te del vaixell demencial amb algunes garanties d’arribar a bon port…
No hi ha moltes més alternatives: dues formes de suïcidi, una tranquil·la, una altra dràstica, i una forma de supervivència amb certes probabilitats, que és allunyar-se del vaixell que va cap al seu naufragi. N’hi ha dues que demanen valentia, de dues formes diferents. I una relativament còmoda, passiva: deixar-te portar fins que el vaixell t’arrossegui al fons del mar.
Ens diran que no podem triar i ho faran els mateixos que ens porten al naufragi o aquells que haurien d’estar buscant barques de salvament i només pensen a malviure una estona més i a fer petits negocis en el context del naufragi a càmera lenta: la mentalitat autonòmica condueix directament a l’enfonsament, però abans atorga l’oportunitat de repartir càrrecs i quotes de poder en un vaixell que no va enlloc ni té cap mena de futur.
Com podem saber que el vaixell estatal no té futur? No cal ser futuròleg, matèria que en qualsevol cas és poc científica. Cal llegir les anotacions al quadern de navegació.
Per una banda, tenim les previsions del FMI (sempre interessades) que pronostiquen una crisi econòmica descomunal a Espanya: una caiguda del 12,8% del PIB, la més brutal de totes les economies mundials, i un desbordament descontrolat del deute públic… que és una fantàstica notícia per a la banca, que sempre hi surt guanyant perquè els governs treballen sempre a favor seu.
Per una altra banda, tenim altres indicis…. El viatge de nuvis del senyor i la senyora Smith, pagat pel sogre i per l’amic íntim del sogre.
Tenim l’enèsima confirmació de qui era el senyor X del GAL: un Estat que es permet muntar un GAL, com ha de tenir escrúpols a apallissar uns votants indefensos?
També tenim interessants notícies del govern judicial, extraconstitucional, que continua anant per lliure.
O del govern paramilitar, personificat en els tripijocs de la cúpula de la Guàrdia Civil, autèntica «guàrdia de corps» del règim.
O les meravelloses revelacions de Corinna, l’amant de l’emèrit, sobre un grapat de milions d’euros de corrupció emparats per la maquinària governamental i estatal.
O les cortines de fum que ens impedeixen preguntar-nos a quin article de la sagrada Constitució s’esmenta que a Espanya hi pugui haver un rei emèrit…
I mentrestant, «la nave va». Anem navegant. Directes cap al naufragi, amb mascareta.
I com a passatgers de tercera, amb una classe política de tercera, decidida a continuar essent de tercera. Que, com ja vam aprendre amb el naufragi del Titanic, són els primers que «palmen» en un naufragi, per molt que es pensin que es poden repartir les miserables engrunes d’un poder que pot fer encara molt de mal, que fa molta por, però que ja no té capacitat de gestionar ni el present ni el futur.
Està molt bé això de mirar l’horitzó gintònic en mà, esperant que la tempesta s’allunyi miraculosament i miraculosament també apareguin oportunitats de salvament… Hi podem posar una banda sonora agradable, que sempre ajuda a passar l’estona. Però anem directes cap a l’iceberg que ens espera, paralitzats, resignats… Si ens ofeguem, si desgraciem el nostre propi futur, ja li donarem la culpa a Espanya, oi?
