L’anunci de la dimissió de la ministra principal d’Escòcia, Nicola Sturgeon, que també lidera el Partit Nacional Escocès, ha estat un tema, em sembla, al qual els mitjans catalans han estat més atents que els espanyols en general. Un error, sens dubte, perquè el ‘cas Sturgeon’ és revelador de no poques anomalies i disfuncions polítiques en què casualment incorre la política espanyola. Per exemple, la ‘llei trans’, tramitada aquest dijous al Congrés dels Diputats. I, és clar, el referèndum d’independència, es digui tècnicament com es vulgui, que és qüestió que sempre sobrevola la política britànica i, per descomptat, l’espanyola. Sturgeon ha resolt el seu dilema personal amb la dimissió després de vuit anys al poder. En canvi, per aquí ja se sap que dimitir, el que és dimitir, no dimiteix ningú i les coses es resolen d’una altra manera.
Parlem, en primer lloc, de la llei trans. Que afecta el dolor de molts i que, la veritat, no estic segur que s’hagi regulat massa convenientment al sentit comú. El projecte de llei a Espanya era molt similar al que Sturgeon pretenia impulsar a Escòcia i que ha estat ‘vetat’ pel Parlament britànic davant la forta oposició, conservadora i no només, en una part de l’opinió pública. Passa que al Regne Unit encara es legisla pensant més en l’individu, en la persona patint, que en el col·lectiu votant, i d’aquí que les coses, fins i tot amb les convulsions que contemplem al RU, es facin d’una altra manera.
I després hi ha allò del referèndum d’autodeterminació, que Sturgeon, convençuda independentista, volia repetir després del (relatiu) fracàs del primer el 2014, i atenent que Escòcia volgués tornar a integrar-se a Europa després del revés patit amb el Brexit. En patir una altra rebolcada les seves pretensions, la ‘ministra principal’ escocesa, cansada després dels seus anys al capdavant de la política, ha decidit donar un sonor cop de porta, amb amables paraules, això sí.
No falten els qui neguen qualsevol paral·lelisme entre el referèndum escocès i el que es pretén a Catalunya. No estic tan segur que no hi hagi algunes similituds: un referèndum, al cap i a la fi, és sempre una consulta popular, que, per descomptat, ha de trobar totes les garanties legals a mà i amb les precaucions necessàries per no causar indesitjables tensions al cos social. En el cas del Parlament britànic, el mínim que es pot dir és que l’hostilitat cap a aquesta consulta és manifesta per part dels dos grans partits. En el cas d’Espanya, i a la vista de les últimes resolucions del Tribunal Suprem, sembla impensable que un Govern central estigui recolzat per qui estigui recolzat, vagi, d’alguna manera, a impulsar un referèndum d’autodeterminació sense causar una fallida seriosa entre l’Executiu i el Judicial, que són dos pilars de l’Estat juntament amb el titubejant Legislatiu representat a les Corts.
Ja he dit algunes vegades que albiro, a mitjà termini, alguna solució intermèdia, que alguna vegada ha estat apuntada pels negociadors entre el Govern català i el Govern central: anar cap a un nou Estatut i a continuació sotmetre’l a referèndum, segons el dictamen constitucional. Cosa que, per descomptat, no passarà en aquesta Legislatura i la tramitació de la qual s’ajornaria fins, almenys, a mitjans del 2023, segons m’expliquen. Tant Sánchez com Aragonés, que adquireix més protagonisme polític després de la inhabilitació d’Oriol Junqueras pel Tribunal Suprem espanyol, tracten, asseguren, que el que resta de legislatura transcorri “en la màxima calma possible”. Almenys, en aquesta qüestió, que segueix protagonitzant la problemàtica política espanyola: la resta, la malfadada redacció de la ‘llei del sí és sí’, la llei trans, la pròpia nova regulació de l’avortament, és, ara com ara, tot un incendi usat per piròmans. I, a sobre, el camp minat de la batalla electoral ja en marxa. Gairebé res. Comprenc la fugida de Sturgeon allà; el que no entenc és l’entestament d’alguns per aquí a aferrar-se a un poder cada dia més ‘líquid’ i pitjor definit.
10 
1 
