Arran de la pandèmia i de les crítiques que ha suscitat la manca de tracte personal en els centres d’atenció primària, el departament de la Generalitat que els gestiona ha anunciat les noves fórmules per demanar-hi cita i per a la derivació, quan sigui possible, a la sola atenció telemàtica per a alguns dels serveis sol·licitats pels pacients. D’aquesta manera es pretén que el temps que es pugui dedicar per part del metge a atendre i diagnosticar i, en el seu cas, enviar qui ho necessiti a l’especialista, sigui una mica més del que ara, amb justícia, és criticat per uns i altres. Però a la vegada queda clar que bona part dels tràmits podrien evitar en tot moment que el pacient interactuï únicament amb una màquina, en el millor dels casos, una proto-intel·ligència artificial.
Però s’obre amb aquest panorama un nou front polèmic: la major part de les malalties s’acumulen en les franges d’edat més avançades, que són precisament també les menys introduïdes en les noves tecnologies. Es calcula que quasi la meitat de les persones de més de 65 anys no tenen accés a Internet, primer esglaó per a la seva competent utilització. D’altra banda, la solitud es pot afegir a aquesta circumstància, de manera que qui no sap manegar-se amb les màquines tampoc tingui en el seu entorn ningú que el pugui ajudar. I és així com la solució esdevé també el problema. I és aquesta la situació que m’ha fet recordar com Steve Jobs, somiant uns computadors on fos possible l’aproximació més humana a les pantalles (si aquesta humanitat de les pantalles no és en sí una contradicció), va revolucionar amb els seus iPhone, iPad i demés artefactes, un espai abans molt més abstrús i ortopèdic. És de desitjar que, de nou, i per evitar la injustícia social que la bretxa digital suposa per a la vellesa, aparegui un Steve Jobs que apropi altre cop els CAP a tothom.
- CA
