La línia discursiva (“magnanimidad”, “reencuentro”, “concordia”) que ha triat Pedro Sánchez per embolcallar els indults i l’inici del diàleg entre governs és poc política, doblement ensucrada i altament irritant. Tothom té dret a vendre la mercaderia a la seva parròquia com li sembli més oportú, però el president espanyol està perdent una oportunitat de tractar el ciutadans com a adults. Més que iniciar la resolució d’un conflicte polític, sembla que Sánchez vol fer creure que li està perdonant la vida a un independentisme presumptament penedit i disposat a retornar, capcot, a la casa constitucional espanyola. Potser aquest relat li serveix per mitigar a curt termini l’impacte polític dels indults fora de Catalunya, però a mig termini li portarà problemes, allà i aquí, perquè no respon a la realitat.
Tan cert és que l’independentisme ha fet un replegament tàctic i no planteja una crisi com la de 2017 a curt termini, com que en aquest camí s’ha retrobat en un plantejament de mínims comú molt sòlid: amnistia i autodeterminació. El discurs sorgit d’Òmnium (l’organització amb més visió estratègica de l’independentisme) s’ha imposat sobre el de la DUI i s’ha fet hegemònic dins del moviment. “Amnistia i autodeterminació” és una proposta amb una virtut molt important: surt de dins de l’independentisme però, al mateix temps, és compartida amb sectors molt amplis de la societat catalana que no estan per la independència, però que sí que entenen que cal posar fi a la repressió i que més tard o més d’hora els ciutadans de Catalunya han de poder decidir si volen o no volen que el país formi part de l’estat espanyol.
Potser la Moncloa espera trobar-se a la taula de diàleg un govern disposat a una negociació de competències i diners a canvi d’aparcar la independència per una generació, en una mena de remake del pacte Mas-Zapatero de 2006. Sentint els discursos d’aquests dies a la trobada del Cercle d’Economia i llegint determinats editorials, fa la impressió que això és el que volen fer pensar a l’opinió pública espanyola. Però aquesta no és l’agenda de la part catalana. Sánchez es trobarà sobre la taula una demanda política molt estesa socialment a Catalunya i que afecta al nucli dur del conflicte, que és la sobirania. Igual que es trobarà amb uns polítics indultats que no només no demanaran perdó sinó que es tornaran a posar a la feina de sempre i a favor dels objectius de sempre.
El resultat més probable de tot plegat és un nou bloqueig a mig termini. Primer, perquè el màxim que pot/vol oferir la part espanyola està molt lluny del mínim que pot/vol acceptar la part catalana. Segon, perquè fins i tot en el cas altament improbable que el PSOE acabi posant sobre la taula una solució política digna de ser considerada, el PP i el TC sempre seran allà per tombar-la i obrir una crisi encara pitjor. I tercer, perquè hi ha un aparell policial-judicial que no se sent al·ludit per la retòrica naïf de la concòrdia i està totalment determinat a boicotejar, a través de la repressió incessant, el camí de la política. Precisament per tot això l’independentisme, jugant a fons i amb intel·ligència la partida de la taula de diàleg, té al davant una gran oportunitat de fer un nou salt endavant en vots i en legitimitat, interna i externa. Encara més si, mentrestant, ha governat bé i per a tothom.
2 
