Una de les millors definicions del que intentaré explicar ara és del periodista Miquel Ramos: “Victimisme del privilegiat”. Un victimisme que es manifesta en gairebé tots els àmbits: els homes que es proclamen perseguits pel feminisme, els blancs que se senten perseguits pels negres o els espanyols que se senten oprimits pels catalans. Els casos de les dones, els negres i els catalans són enormement diferents entre ells i les seves afectacions tenen graus molt diversos quant a variables socials, econòmiques i culturals. Però hi ha mecanismes que resulten comuns a tots els conflictes.
Comencem pel cas del racisme. És una constant dels discursos de l’extrema dreta d’arreu del món, l’advertència constant que l’home blanc és víctima d’un supremacisme exercit per comunitats no blanques: és el que es coneix com a “racisme antiblanc”. Des de la dècada dels 70 la idea de l’existència d’un projecte, el Pla Kalergi, per “esborrar els blancs del planeta” corre per cercles ultres, antisemites i nacionalistes blancs d’arreu del món. Als anys 90 el neonazi David Lane desenvolupava una teoria de la conspiració parlant del “genocidi blanc”. L’home blanc, ja sigui a Texas amb la “invasió hispana”, o a Sud-àfrica, amb el “genocidi dels grangers blancs”, es troba sota atac. Tant és que absolutament tots els indicadors econòmics, socials i polítics diguin el contrari: l’home blanc està sent perseguit i oprimit. Fins i tot Malcom X, en plena lluita pels drets civil, va ser acusat de “racisme” contra uns blancs que veien en la reivindicació de drets dels negres una amenaça a la seva posició… una posició que consistia a negar drets als negres! Deia Malcom X: “La premsa ha projectat deliberadament i hàbilment una imatge meva com la d’un racista, un supremacista i un extremista”. En el cas de la lluita feminista el mecanisme funciona de manera semblant: els homes són víctimes d’una suposada conspiració feminista (“feminazi”) per oprimir-los.
En un estudi de les investigadores Maria Jesús Pando i Mariluz Congost i publicat per Ediciones Complutenses, s’explica com l’aparició del moviment feminista #MeToo va esperonar una reacció inversa per part de grups d’extrema dreta. Una de les troballes de l’estudi és que les construccions discursives en contra del feminisme compartien estratègies amb els discursos racistes i antiimmigració propis de l’extrema dreta, i cita els estudis de la professora d’Anàlisi del Discurs Ruth Wodak, que explica que “el racisme pot ser reemplaçat pel sexisme, ja que els discursos exclusionaris operen en el mateix sentit. L’estudi de Pando i Congost es basa en l’estudi d’interaccions d’un total de 6.628 usuaris de Twitter que van reaccionar contra el hashtag de Twitter #Cuentalo, una campanya feminista per denunciar abusos per part dels homes. El primer que van fer va ser analitzar el context dels usuaris que es manifestaven antifeministes. Pels missatges que compartien aquests comptes, les seves fotos de perfil o les seves bios, les autores de l’estudi van poder identificar diversos grups. Atenció:
Com es pot veure, la presència de nacionalistes espanyols és molt accentuada i les investigadores van observar els següents patrons discursius als seus comentaris sobre el feminisme:
1.- El feminisme és un moviment tirànic, abusen del seu poder i discriminen els homes.
2.- Esgrimeixen casos molt puntuals i concrets per criminalitzar tot el moviment feminista.
3.- Acusen el moviment feminista de tenir connexions amb grups d’esquerra.
4.- Expressen un sentiment de ser víctimes dels abusos del feminisme i denuncien discriminació i tracte arbitrari.
Us sona tot això? Com he dit al principi, les diferències entre les lluites contra el racisme i el sexisme i la situació que es viu a Catalunya són enormes. Però el patró de comportament i de discurs del racisme i el masclisme innegablement comparteix trets amb l’anticatalanisme i l’anti-independentisme. En primer lloc veiem com, a l’estudi sobre l’atac al feminisme, gairebé la meitat dels perfils són catalogats per les autores com spanish nationalists. En segon lloc, si mirem els quatre patrons discursius d’aquests grups, són absolutament extrapolables a la batalla contra l’independentisme i el catalanisme. Quatre patrons, quatre exemples:
Primer: si el feminisme és un moviment tirànic, l’independentisme també. Una de les últimes campanyes en aquest sentit té com a protagonista la tertuliana Anna Grau, que denuncia l’opressió que pateixen els periodistes no independentistes a Catalunya, arribant fer un escrit titulat Del oasis catalán al gulag, on denuncia “una ofensiva en toda regla para exportar la cacería política al resto de España y hacer retroceder la libertad de prensa en todo el país“. Grau denuncia també “la caída en picado de la pluralidad informativa en Catalunya“. Aturem-nos un moment aquí. En què es basa Grau per dir que a Catalunya hi ha una “cacera”? Posem algunes dades objectives sobre la taula: segons un estudi quantitatiu fet pel Grup de Periodistes Media.cat, les setmanes prèvies a la consulta del 9N la pluralitat dels mitjans espanyols va quedar molt lluny de la pluralitat dels mitjans catalans. Uns exemples: a les tertúlies de TV3 sobre el 9N hi havia un 58% de tertulians a favor de la consulta i el 42% en contra. En canvi a TVE, Telecinco i RNE el 100% estava en contra i el 0% a favor d’aquesta consulta. Curiosament Anna Grau es queixa que la seva posició antiindependentista l’ha fet perdre moltes tertúlies. Òbviament Grau no diu absolutament res de com des de Madrid RTVE va censurar les imatges de l’1-O, tal com van denunciar els treballadors de TVE-Catalunya en un comunicat del 2 d’octubre:
“Los trabajadores de TVE-Cataluña rechazamos, de forma rotunda, el tratamiento informativo del 1-O en TVE. […] Denunciamos la manipulación indigna y la censura de los acontecimientos de la jornada del 1 de octubre en Cataluña. Durante todo el día se impidió que la redacción de Sant Cugat editara las informaciones relacionadas con la jornada, en especial, las relacionadas con las cargas policiales. […] Incluso en las conexiones en directo se presionó para que no se hablara de cargas policiales y se minimizara la acción de la Guardia Civil y la Policía Nacional”.
Segon: S’esgrimeixen casos molt puntuals per criminalitzar tot un moviment. Les pintades denunciades per certs sectors de l’esquerra catalana per fer creure que el moviment independentista és xenòfob o les poquíssimes famílies que exigeixen educació en castellà per dibuixar un escenari d’opressió contra els castellanoparlants són només dos exemples d’aquest ús que fa el nacionalisme espanyol, que és exactament el que fa el nacionalisme espanyol en relació amb el feminisme. La mateixa setmana en què es prohibeix parlar en català al Congrés (remarco: prohibeix) la dreta i la ultradreta llancen una campanya per denunciar l’opressió que pateix el castellà a Catalunya.
Tercer: mentre els masclistes acusen el feminisme de ser una expressió dels partits d’esquerres, el moviment anticatalà es refereix al “gobierno socialcomunista” que pacta amb els “separatistes”.
Quart: Igual que els masclistes, i com hem vist al primer punt, la victimització és una part central en el discurs antiindependentista.
Franz Fanon entomava la qüestió d’aquestes construccions discursives a l’època colonial: “La presa de la paraula dels colonitzats o dels negres nord-americans és el que fa que de forma bastant inesperada el grup racista denunciï l’aparició d’un racisme dels oprimits”.
El sociòleg francès Saïd Bouamama ha escrit sobre el funcionament d’aquest mecanisme del racisme que es repeteix discursivament a l’antifeminisme i a l’anti-independentisme: “El racisme és una producció i una necessitat del sistema colònia i és consubstancial a la colonització i la tesi del racisme antiblanc emergeix per ocultar el racisme real, que és un racisme sistèmic, institucional i amb el suport del sistema social estatal”.
Estranya a algú que es queixin d’opressió mediàtica aquells que tenen la pràctica totalitat dels mitjans de comunicació al seu servei? Estranya a algú que les queixes sobre “la persecusión impuesta por los independentistes” provinguin de qui defensa que avui dia els únics presos siguin independentistes? Estranya que es queixin de l’opressió que pateix el castellà els mateixos que prohibeixen parlar en català? El mecanisme fa dècades que funciona i qui ha tingut la força l’ha fet servir sempre per defensar el racisme, el colonialisme o el masclisme. Curiosament, però, molts defensors de la igualtat en aquests àmbit, quan es tracta de Catalunya, semblen oblidar que la base d’aquest mecanisme és el poder. En el cas català, el poder d’empresonar, de manipular o d’enviar la policia a colpejar milers de ciutadans indefensos. O algú pot imaginar que la Generalitat enviï 30.000 mossos d’esquadra a apallissar manifestants de Vox?
Doncs això: que, a les portes d’una campanya electoral, estaria bé estar preparats per l’onada d’acusacions que rebrà l’independentisme per part del poder estatal. I també caldrà estar preparats per veure com alguns dels que haurien de lluitar contra aquesta estratègia hi cauen de quatre grapes.
