Suposo que més o menys tots n’estem al cas però ho comento un cop més, per si les mosques. Arreu del món mana el capital. Manen els calers. Manen grans empreses que operen sota un únic criteri: la rendibilitat econòmica. És a dir, guanyar diners. Cada any, uns quants més que l’any anterior. I, si pot ser, reduir les despeses per ampliar els marges de benefici. Quan les coses els van bé, aquestes empreses acumulen quantitats enormes de capital i, en el món actual, aquests diners impliquen, paral·lelament, certes dosis de poder. Bona mostra d’això fou la patinada d’aquest cap de setmana de l’aspirant a president espanyol Pedro Sánchez. En una entrevista amb Julia Otero defensava que era impossible controlar legalment els preus del lloguer. Malgrat que, com li va argumentar l’Otero, països com França i Alemanya ho fan. No és una qüestió de matisos legals sinó de qui ostenta el poder. I, com més precari és un estat més evident és que, al cap i a la fi, el poder està en mans d’aquells que tenen prou diners com per influir les grans decisions que ens afecten a tots. És trist i, sobretot, és escandalós que fins i tot els polítics teòricament d’esquerres hagin comprat arguments basats en la rendibilitat del capital. Si limites els preus del lloguer aquells que especulen amb els pisos guanyaran menys diners. Per tant, és innegociable. Guanyar diners és l’únic objectiu acceptable. Què hi podem fer?
Precisament aquest sistema basat en l’acumulació de capital ens obre una porta als ciutadans. Al cap i a la fi les empreses viuen (més que mai) del nostre consum. De tots aquells diners que voluntàriament els donem cada dia de la nostra vida. Els polítics, els canviem cada quatre anys, però les empreses són vulnerables cada cop que anem al supermercat. Cada minut de l’any. Les empreses són mecanismes que, encara que no ens n’adonem, sobreviuen gràcies a la nostra misericòrdia quotidiana. Si nosaltres, com a poble, decidim que ja no volem les coses així, sinó aixà, les empreses s’adaptaran per mantenir els seus ingressos anuals en creixement. Els és igual si ens donen suro o farina ecològica mentre mantinguin el creixement econòmic. Per tant, si tots ens neguem a comprar suro, ens donaran farina ecològica. Afortunadament, la gent (tots nosaltres) tenim accès a les xarxes globals. Internet ha esdevingut una mena de cervell universal que ens avisa, ens explica i ens escolta sempre. És com una xarxa biològica que ens permet unir-nos i actuar de manera massiva. Tenir més força i actuar més ràpidament amb tota la informació disponible. Bon exemple de tot això (i del poder que tenim i que no sabem que tenim) és l’aplicació YUKA. Un programa que et permet fotografiar codis de barres de productes i saber si són bons o dolents. Si el seu consum és beneficiós o perjudicial. A banda, quan un producte és dolent, l’aplicació t’ofereix alternatives saludables.
A casa ja hem passat per YUKA tots els productes alimentaris i cosmètics que tenim. Després de fer-ho, hem decidit llençar a la brossa una bona colla d’aquests sabons, galetes, desodorants, begudes… i no comprar-los mai més. A més, curiosament, moltes vegades l’alternativa saludable és més econòmica que la que incorpora metzines i greixos. Vivim sota el poder d’un mastodont anomenat capital. Cert. Però és un gegant amb peus de fang. Millor dit, és un gegant que nosaltres mantenim dret estirant les cordes que el sustenten com un titella. Per tant, si deixem d’estirar s’adaptarà, a la força, per tornar a fer-nos feliços. YUKA és un exemple formidable de poder popular. Us aconsello que us la baixeu, que passeu per l’aplicació qualsevol producte que compreu i, entre tots, farem que les empreses deixin de ficar porqueria a les coses que mengem o que ens posem a la pell. Aquests petits gestos generen canvis reals. Exerceixen influència veritable sobre la societat i són proves que el poder no és tan inaccessible com sembla.
