En els darrers anys, la percepció general és que allò que abans definíem com a esquerra s’ha oblidat de l’economia i ha començat a obsessionar-se per la identitat; ha deixat de banda l’aspiració a la igualtat, i s’ha afegit a una estranya conga de la diversitat; ha abjurat de la llibertat d’expressió per entrar en la perillosa dinàmica de la cultura de la cancel·lació.
Aquest és un fenomen en què podríem combinar la perplexitat amb l’estupor. Enzo Traverso, catedràtic de Cornell, potser el darrer gran historiador marxista viu, acaba de publicar un interessant assaig sobre el fenomen de la Revolució, des de les del segle XVIII (amb els Estats Units, França i Haití com a epicentres d’un terratrèmol que va forjar la nostra contemporaneïtat) fins a l’Occupy Wall Street i aquesta mena de Revolució Cultural maoista que recorre actualment els campus universitaris, a la recerca de la destrucció iconoclasta dels cànons culturals i les jerarquies morals i que sembla capgirar (potser tancar) la fase de la civilització occidental contemporània. Aquest historiador italià, gran lector de Gramsci, critica veladament la incapacitat de construir cap alternativa sense treure’n lliçons històriques. I de fet, les tendències intel·lectuals de la nova esquerra, semblen més interessades a reescriure el passat que a construir un nou present o plantejar un futur mínimament atractiu. Probablement, la impregnació de neoliberalisme ha trinxat tota capacitat de cooperació necessària, i el tunejament dels individus en aquesta mena de competitivitat per captar l’atenció hi té molt a veure.
En qualsevol cas, assistim avui a una estranya paradoxa. Mai allò que diríem la “nova esquerra”, havia tingut tanta influència en l’espai públic i en les seves traduccions legislatives. La lluita pel matrimoni igualitari, el reconeixement dels drets LGTBIQ+, les facilitats per assolir l’autodeterminació de gènere, fins al punt que es permet a homes biològics competir en competicions esportives en categories femenines, resulten desconcertants. Si ho comparem amb les dècades de sang, suor i llàgrimes que van haver de patir els nostres avantpassats per assolir la jornada de les 40 hores, el dret a sindicar-se, el salari mínim, la seguretat social, l’emancipació legal de les dones, la igualtat racial o l’autodeterminació dels pobles, aquestes lluites estrella de la nova esquerra de les subjectivitats han assolit en pocs anys i a baix cost bona part dels seus objectius, tal com es pot documentar en els textos legals d’occident. A tot això, podríem afegir alguns altres elements que van més enllà dels drets estrictament civils, perquè bona part d’aquesta nova ideologia es pot dir que s’està convertint en doctrina oficial de les institucions i els mitjans mainstream. La idea de la deconstrucció de les masculinitats convencionals, la Teoria Crítica de la Raça, la idea de la censura contra aquells discursos que incomoden determinats col·lectius, el linxament públic de les veus discrepants, l’enaltiment acrític de la diversitat, propostes ideològiques inconsistents com la interseccionalitat, la introducció del misticisme a les escoles mitjançant una educació emocional que empeny als individus vers la deixadesa de les seves responsabilitats, contrasta amb un panorama social desolador. Perquè, efectivament, mentre establim categories de gèneres fluids i des de les escoles es tracta d’imposar una mena de nova i desconcertant ortodòxia moral, vivim un context històric marcat per l’eixamplament de les desigualtats, la precarietat, l’especulació, la destrucció de l’obra col·lectiva dels nostres avantpassats, i el pitjor de tot, la progressiva erradicació d’allò que podríem anomenar trajectòries vitals mínimament estables i previsibles, amb una especial obsessió contra la mateixa família i la nació. La família, si bé no representa cap meravella (i em remeto a la tradició literària per entendre el seu caràcter limitador i traumàtic), potser resulta l’únic espai mínimament protector d’un individu cada vegada més a la intempèrie. I en aquest sentit, sembla com si aquesta institució mil·lenària, fes nosa.
Com que qui això escriu és addicte a les paradoxes, caldria fer notar la contradicció entre la creixent oficialitat d’aquests discursos de la diversitat, la tolerància i els valors, diguem-ne progressistes (doctrina oficial als sistemes educatius i als mitjans de comunicació) i el que confessen les noves generacions als diversos estudis demoscòpics. Es percep que la impregnació dels valors neoliberals s’ha anat normalitzant entre els més joves. Es considera que cal abaixar impostos, malgrat que això comporti menys i pitjors serveis públics. Un percentatge preocupant justifica la violència de gènere. Pel que fa a Espanya, la professió més desitjada segons un estudi recent, és la d’influencer. En una enquesta per a les eleccions andaluses, entre els votants de 18 a 24 anys, Vox constituïa la primera opció, amb un 23,3% d’intenció de vot. Si mirem quines són les cançons més sentides pels joves a l’aplicació d’Spotify, el Reggueaton acapara el Top Ten, amb unes lletres que transmeten uns valors masclistes, de cosificació de les dones i d’un materialisme desaforat que fa passar vergonya aliena (recomano els lectors que es mirin videoclips de Bad Bunny, Quevedo o Bad Gyal per documentar-se). Poca broma! Els historiadors sabem que la música, si bé no reflecteix la realitat sí que implica cert zeitgeist (o esperit d’una època) que respon a les aspiracions íntimes de les persones. En altres paraules, que els més joves semblen rebotar-se contra un discurs oficial progressista constituït com a una mena d’ortodòxia, com més va, més asfixiant. I la realitat dels joves entra en conflicte amb les intencionalitats oficials de la correcció política.
Si fóssim amants de les teories conspiratives, podríem parlar d’un pla secret de Georges Soros i els globalistes mundials que estarien accelerant la decadència d’occident propiciant la destrucció de la família, la caiguda de la natalitat i el decreixement forçat (tal com, a la pràctica, estableix l’agenda 2030 de sostenibilitat de les Nacions Unides). Que tot plegat respondria a la voluntat d’una conspiració mundial feta des de Davos o la Trilateral que vol fondre Occident a còpia de desmoralització i la desorientació política més absoluta, relativitzant els principis il·lustrats i desmantellant la tradició. Que s’estaria propiciant una indefensió apresa d’acord amb la devaluació dels nostres valors, i que, a sobre, amb la immigració massiva de població musulmana, tal com defensa Reinaud Camus, el que es pretendria seria fer el “Gran Reemplaçament” pel qual occident acabaria colonitzat pel fonamentalisme islàmic natalista i tradicional, enfront de la castració moral i ideològica que perseguirien les esquerres amb les seves propostes progressistes de destrucció de les famílies convencionals. Altres autors reaccionaris, potser menys tremendistes, com el nord-americà Christopher Rufo més aviat consideren que bona part d’aquest progressisme de campus en realitat el que pretén és parasitar l’administració pública, tot creant una mena de casta administrativa de guardians de l’ortodòxia, pretendrien acaparar espais estratègics a les universitats, els sistemes educatius i a les grans empreses per imposar la seva ideologia al més pur estil inquisitorial. De fet, el governador de Florida i més que presumible candidat presidencial republicà per a 2024 ha iniciat una tasca de control d’ingerències d’aquests grups al sistema educatiu estatal, i compta amb cada vegada més suport entre els seus votants farts que no es pugui ni explicar la caputxeta vermella a les escoles per ser un conte homòfob, racista i misogin. Hongria, Polònia i altres països de l’Est han reaccionat amb hostilitat amb aquesta agenda progressista en el sentit que hi perceben una amenaça desnacionalitzadora de la seva identitat tradicional, i han començat a legislar en contra dels drets de la població homosexual i en contra dels drets de les dones (per exemple, posant creixent restriccions a l’avortament o relativitzant la violència de gènere).
Qui això escriu no comparteix aquesta visió conspiranoica, ni aquestes ànsies apocalíptiques elaborades des d’un reaccionarisme creixentment sofisticat. Sí, en canvi, detecta un progressisme extraviat, incapaç de llegir la realitat, seduït i abandonat per alguns ideòlegs indocumentats, fanàtics i ressentits. També veig una veritable irresponsabilitat de les institucions educatives i acadèmiques davant d’atacs profunds vers la nostra essència civilitzatòria, amb els vicis i virtuts inherents a una cultura complexa. Veig mitjans massa crèduls, capaços de comprar motos sense rodes ni motor a qualsevol cantamanyanes de retòrica d’autoajuda i espiritualitat xamànica. Veig un progressisme que ha canviat la brúixola per bolets al·lucinògens i, atrapat entre la seva homeopatia filosòfica, es troba incapaç de formular alternatives econòmiques i fia tota la seva aposta a la temptació de l’enginyeria social.
Per què les esquerres semblen addictes al fracàs, la divisió i el sectarisme? Per què les dretes són més capaces d’imposar la seva agenda social i econòmica? Aquestes són preguntes complexes que s’ha fet qualsevol persona amb un mínim de sensibilitat política. Una de les respostes més habituals és que les dretes responen a interessos de grup, mentre que les esquerres més aviat mostren interès per la ideologia i per la perfecció moral. Potser resulta massa simplista, tanmateix sí que és cert que un dels problemes vigents que han esclatat a la cara d’un progressisme que no sap on va i que ja no recorda d’on ve, és que no sap defensar interessos perquè potser és incapaç de definir el grup, la classe, el subjecte polític i social que voldria representar. Amb una classe obrera tradicional en vies d’extinció, sovint s’ha centrat en les minories de les minories, o en versions idealitzades de col·lectius que no sempre tenen aspiracions comunes ni raonables. Potser caldria espolsar-se certa arrogància intel·lectual i mirar d’identificar quines són les coses que necessita una majoria social. I ben segur que hi ha elements més materials i d’aquells psicològics relacionats amb la seguretat personal i la dignitat, que no les estranyes taxonomies generades en les darreres dècades, carregades de bones intencions que han servit per asfaltar l’autopista vers un caòtic infern.
24 
1 
