Quatre dies de temporal, quatre morts, desenes de rius desbordats, quilòmetres de platges desaparegudes, hectàrees de conreus perduts, centenars d’infraestructures de comunicació afectades, mesos per recuperar la línia del tren de rodalies del Maresme, hores de por i preocupació de veïns i veïnes arreu i un dels espais naturals més importants del país, el delta de l’Ebre, pràcticament desaparegut i sense saber com es recuperarà, o si podrà fer-ho tal i com el coneixíem; aquest és el balanç del pas de la borrasca Glòria per casa nostra.
En breu sortiran les companyies d’assegurança, les patronals, els Ajuntaments i el Govern a posar preu al desastre. Ens parlaran de pèrdues econòmiques, ens diran que, si es paga, si s’inverteix de nou, podem tornar a la normalitat que teníem, podem recuperar allò perdut. Mentida, en un context de canvi climàtic quasi irreversible aquest tipus de fenòmens meteorològics extrems cada cop seran més recurrents, i cada cop caldrà invertir més en frenar l’aigua que entra de la mar, que desborda els rius. La normalitat com l’enteníem ha mort, a partir d’ara vivim en l’excepcionalitat climàtica, i aquest serà el nostre nou dia a dia. Habitants d’allò que els metropolitans en diuen territori, demanem-nos la T-Usual de les declaracions de zona catastròfica per incendis i aiguats, perquè, les portes, no es poden posar ni al camp ni a la mar., i menys encara en un model capitalista.
I què fem, direu? O millor dit, què estem disposats a fer? O encara més, a què esteu disposats a renunciar, a pagar, per salvar, per exemple, un espai de gran valor ecològic, cultural, social, econòmic i simbòlic com el delta de l’Ebre? L’enfocament més utilitzat per quantificar els efectes d’intervencions i polítiques que afecten el medi ambient i impacten en el benestar social és l’anomenat anàlisi cost-benefici, que ha desenvolupat diversos mètodes i eines per mesurar i valorar intangibles, tal com la disposició a pagar, els preus ombra, la valoració contingent i d’altres. Però totes aquestes eines de l’economia verda al final només fan que portar al mercat valors i serveis ambientals que són impagables. Posen preu a la vida, al territori, i això no en té.
Però intentem-ho, fem l’exercici, per fer-nos a la idea i potser prendre una mica de consciència. Feu-vos la pregunta: pagaríeu una quota mensual per salvar el Delta com si fos Netflix? Imaginem que es comercialitza el pac de contribució al salvament del delta de l’Ebre i que aquest consisteix en apagar la llum de casa a partir de les 22h, renunciar definitivament al cotxe de benzina, comprar només productes de proximitat o deixar de consumir carn d’explotacions ramaderes intensives. Traduït, més enllà de la ironia d’imaginar tal cosa: cal una reducció dràstica de les nostres emissions. Ho faríem si tinguéssim la certesa de que serveix per alguna cosa? Justament aquest és el problema, els científics diuen que Glòria és producte i efecte del canvi climàtic, com els incendis d’Austràlia, i nosaltres seguim sense canviar cap ni un dels hàbits de consum i comportament que l’han provocat, perquè ens queda lluny, perquè creiem que les destrosses s’arreglen. Estem fent com l’Errejón amb la vulneració de drets a Catalunya, mirar cap a una altra banda i fer com si no anés amb nosaltres. I va, i ens petarà a la cara més cops.
Un pla d’acció per salvar el Delta. Això ha promès el President. Taula de consens parada amb tots els alcaldes i empresaris de les associacions de regants i llista de regals de reis curtermista escombrant cap a casa. Spoiler: els espigons no salvaran el Delta, el mataran més ràpid. Qualsevol proposta que no passi per aturar definitivament el projecte de Bcnworld, decretar la moratòria urbanística a la costa, aturar el transvasament Xerta-Sènia i el que va cap a Tarragona i assegurar cabals ecològics i l’arribada immediata i urgent de sediments, serà una enganyifa, maquillatge.
No, amics i amigues, el Delta només es salva amb mesures contundents de mitigació i adaptació al canvi climàtic, només es salva amb un canvi radical de model de desenvolupament, només es salva deixant de donar-li l’esquena i estimant-lo. El preu del territori no pot ser més la taxació de la seva urbanització, sinó el valor de la seva existència, i aquesta no té preu.
