Sembla que va ser Arquímedes qui va dir “doneu-me un punt de suport i mouré el món” referint-se al poder de la palanca. Crec que a més de la utilitat física i matemàtica, on més cobra sentit la dita és en l’aplicació de la política. L’exemple recent més clar d’això pot ser l’acte de rebuda a Puigdemont, Comin i Ponsatí a Perpinyà, que a més de moure centenars de milers de persones ha tingut l’efecte d’una descàrrega elèctrica que ha commogut tot el teixit social i polític català i de rebot ha tornat a situar al centre del debat polític europeu la qüestió catalana, convertida així en la qüestió de la democràcia europea. Sembla que el poder espanyol té moltes dificultats per a pair-ho.
Una de les persones de la delegació valenciana a Perpinyà m’interpel·la des del centre mateix de la capital de la Catalunya Nord amb un “Això és meravellós! I al País Valencià, quan”? Doncs ja, no?, perquè les palanques ja existeixen i els punts de suport cal saber veure on, quan i en quina situació es troben, de quina realitat social sorgeixen i sobretot saber-los utilitzar per a impulsar l’acumulació de forces imprescindible per a salts qualitatius com el que ha representat Perpinyà per a Catalunya. A tall d’exemple, li’n faig la següent relació.
Bellreguard, un poble de La Safor de menys de 5000 habitants, amb el lideratge del seu alcalde Àlex Ruiz i l’equip de govern, ha estat capaç de plantejar un debat, fins ara impossible, sobre la necessitat d’una alternativa més sostenible, democràtica i popular a l’urbanisme depredador i especulatiu que impera en tot el nostre territori i especialment al litoral. És un debat que supera els límits d’aquesta població i que interpel·la a la totalitat de la ciutadania. Serem capaços d’utilitzar des de la política i la societat civil aquesta oportunitat per a fer país recuperant el territori?
El passat 31 de desembre i després de dècades d’abús, espoli econòmic i afectació a la salut de milers de persones, des de la societat civil es va aconseguir acabar amb el peatge de l’AP7 i alliberar els pobles que fins aleshores havien patit una densitat de trànsit incompatible amb uns mínims de qualitat de vida. La llarga campanya cívica mai no havia apostat per afavorir l’ús dels transports basats en els combustibles fòssils, ans al contrari, per la seua reducció amb l’ús de mitjans menys contaminants com el ferrocarril, però érem conscients que aquest canvi de paradigma en el transport no es pot fer a partir dels greuges d’una important part del teixit social que ha de protagonitzar-lo. La paradoxa és que dos mesos més tard des de la mateixa societat civil ja no es parla del tema, però sí des d’alguns dels partits del règim monàrquic que continuen fent actes per mirar de capitalitzar un èxit social pel qual no havien treballat. Li donem la volta al relat i mirem d’acumular forces en clau de país o deixem que altres ho facen en clau de submissió provinciana?
La situació del ferrocarril de rodalies i altres serveis públics al País Valencià recorda la que es vivia a Catalunya al principi de la primera dècada d’aquest segle. La denúncia, la indignació i el rebuig de les persones usuàries pels retards, cancel·lacions de trens i mal servei en general va in crescendo, però encara no hem establert la connexió sociològica entre el deteriorament d’aquests serveis públics i la manca de drets polítics per a poder gestionar els nostres recursos des del mateix territori. Des de Decidim hem proposat exigir i assumir la gestió de la xarxa de rodalia des del país, però caldria convertir aquesta proposta en un clam popular que obligue les administracions a fer el traspàs de competències i recursos econòmics necessaris. Fer-ho en clau de país o com a ciutadania de províncies és determinant per a acumular forces o perquè es diluesquen en lluites inconnexes. Hi veiem la possibilitat de la palanca?
Als anys 70 i 80 del segle passat, les lluites ciutadanes van aconseguir que el paratge natural del Saler no fos arrasat per a la urbanització i la construcció de milers d’habitatges i que el llit de Túria al seu pas per València no es convertira en una immensa autopista urbana, i sí en un gran jardí que avui creua tota la ciutat. Aquestes lluites reeixides van modular en positiu per a les persones el tipus d’urbanisme i el model de ciutat i la van fer més saludable i humana. Avui tenim al davant un repte encara més gran. El poder econòmic i bona part del poder polític i mediàtic han projectat una salvatge ampliació del port de València que, si mai és realitzat, afectarà greument el litoral, multiplicarà el nombre de camions circulant, obligarà a realitzar altres obres per a canalitzar el creixement del trànsit que eliminarà més i més hectàrees d’horta i empitjorarà greument les condicions de qualitat de treball i salut a tota l’àrea metropolitana. Són en aquestes confrontacions d’interessos entre el poble pla i les corporacions i els seus aliats on ens estem jugant el país.
El mateix podem dir sobre la construcció dels dipòsits de combustibles al port d’Alacant, que per les seues dimensions i la seua ubicació geogràfica al mateix centre de la façana de la ciutat posaran en un potencial perill directe la vida de centenars de milers d’alacantins i alacantines. No és només una confrontació per l’estètica d’una ciutat, són el model de port i de ciutat que condicionaran la forma de vida i el futur del país. Ens hi posem al costat de totes les persones i entitats que treballen per unes ciutats i per un país al servei de la vida i la ciutadania?
Aquestes confrontacions (i moltes altres) entre interessos i poders desiguals, necessiten una opinió publica formada i informada. Sobre temes com aquests no trobarem gaire informació de qualitat en els mitjans de comunicació que són propietat dels mateixos que consideren que ciutats, ports i territori han sigut creats per al seu benefici particular o que hi comparteixen objectius i interessos.
Necessitem mitjans propers i democràtics, oberts i plurals, que tinguen vocació de servei al conjunt del país. És en aquest sentit on cobra sentit l’esforç titànic de les persones que no s’han resignat al tancament del Diari La Veu i han decidit continuar amb el projecte comunicatiu en clau de país que ara es diu Nosaltres La Veu, una iniciativa que també necessita la participació directa de moltes persones. També la campanya a favor de la reciprocitat de tots els mitjans en llengua catalana, Reciprocitat Ara!, que mira de sacsejar cada dia des de les xarxes socials la consciència de la ciutadania, i molt especialment la dels “nostres” governs autonòmics i els partits polítics que els conformen, perquè facen efectiu d’una vegada per totes el dret que tenim a accedir a tots els mitjans públics que emeten en la nostra llengua a tot el llarg i ample del territori lingüístic. Ni més ni menys com és normal a la pràctica totalitat de comunitats lingüístiques europees i com ha demanat reiteradament el mateix Consell d’Europa.
És sobre aquesta mena de palanques socials (i moltes altres, és clar) sobre les que podem actuar per anar configurant un imaginari col·lectiu en clau de País Valencià a partir de la nostra pròpia realitat. Va ser sobre palanques semblants que va anar creixent l’ideari col·lectiu d’altres territoris en els quals ara de tant en tant ens emmirallen. Ens hi posem?
