Els partits polítics són un mal necessari. Són eines que arreu del món han corromput i fet malbé la democràcia. A més, la lluita de poder que és inherent al partidisme sol ser incompatible amb la bona política. Però encara no s’ha inventat el sistema democràtic sense partits. Per tant, no cal ni justificar que millor tenir-ne que ser governats per un sistema de partit únic, que és com funcionen moltes dictadures.
Per altra banda, la realitat és que a molts de nosaltres no ens calen partits per fer política. Perquè estam acostumats a la democràcia directa, a fer-la nosaltres sense delegar-ho en uns representants. De fet, la bona política, especialment la política transformadora, sovent es fa millor fora dels partits. Sobretot perquè requereix molt més que votar i sumar vots. L’activisme, la mobilització, els moviments amb capacitat real de canviar la societat, normalment xoquen amb els partits perquè aquests els tenen por. Més encara quan són al govern.
L’independentisme de base, molt majoritàriament, ha arribat a la conclusió que el partidisme és un dels principals problemes del moviment ara mateix. La lluita per l’hegemonia, l’ambició de sumar càrrecs i controlar institucions, ha desplaçat les estratègies compartides per fer la independència. En definitiva, els partits han demostrat que prioritzen la seua lluita pel poder, per uns interessos particulars, en comptes de la lluita per fer efectiva la República.
Una de les lliçons del 2017 hauria de ser que només votant no farem la independència. Hem votat i hem guanyat i encara no som independents. Per tant, l’evidència és clara. Per això seria un error pensar que els problemes que tenim s’arreglen només votant. O que hem de deixar de votar a uns i votar uns altres i ja està. La qual cosa inclou la idea de crear un nou partit. Partits i llistes noves en sorgeixen cada vegada que hi ha eleccions, i de la majoria no n’arribam a saber mai res, més enllà de trobar paperetes desconegudes el dia de les eleccions.
Si m’ho permeteu, només als partits els interessa fer-nos creure que tot el nostre poder rau en una urna i una papereta. Certament, molts milions de paperetes donen molta força i molta legitimitat. I a tothom li agrada poder votar una opció que el representi bé. Però sense les desenes de milers de persones que quan ha calgut han posat i defensat les urnes, i comptat els vots, la força de les paperetes no s’hauria pogut expressar. Ni més ni menys.
La mobilització independentista que va començar el 2009 es podria dir que va afavorir l’aparició d’un nou partit. Era fins a cert punt lògic en un context (el segon tripartit) en què cap opció representava els activistes que s’havien organitzat per escampar el moviment de les consultes populars. Però Solidaritat amb prou feines va entrar al Parlament (gràcies a la potència d’un lideratge com el de Joan Laporta) i en va desaparèixer a les següents eleccions.
El sorgiment d’un nou partit nacionalista/independentista és el menor dels impactes que l’inici del procés va tenir sobre el mapa polític. La majoria dels partits actuals són els mateixos, però el procés els va canviar poc o molt a tots. Qualsevol semblança del Parlament actual amb el de fa 13 anys és pura coincidència. Partits que s’han refundat, que s’han trencat, que han canviat de líders, de sigles, de programa, de política d’aliances. El panorama ha variat com de la nit al dia.
El 2015, amb les eleccions plebiscitàries, molta gent que 5 anys abans ni s’imaginava fent política, es va trobar a una llista transversal com era Junts pel Sí. Unes noves sigles, amb nous líders i amb una proposta trencadora: declarar la independència. Aquesta llista va capgirar completament el relat, la dinàmica de competició entre partits i va mobilitzar molta gent que no participava mai en campanyes electorals. Coses que un nou partit no hauria pogut aconseguir.
En certa manera, recuperar la dinàmica de partits ben estructurats i endreçats i que competeixen per l’hegemonia és recuperar la normalitat autonòmica. Fins i tot si algun dels partits fa un discurs rupturista o que pretén donar compliment al mandat de l’1-O. En aquest context, entrar en el joc dels partits amb una nova opció, amb tots els obstacles que es trobaria per competir en igualtat de condicions, no és cap garantia de canviar el panorama.
Per això més d’una vegada he defensat que per malbaratar el seu esforç, creant partits de futur incert, millor no treure els activistes del carrer. La seua força és molta més que la de qualsevol votant, i fins i tot que la de qualsevol militant de partit. El que cal ara és una sacsejada equivalent a la que va viure el mapa polític del país del 2010 al 2015. Una mobilització que ho canviï tot. Més que competir amb les seues regles, es tracta d’obligar-los a jugar amb les nostres i de marcar-los de ben prop.
Cal, en definitiva, que cap partit pugui donar per suposat que seguirà existint en 5 anys i que cap polític pugui donar per suposat que seguirà tenint càrrec a les pròximes eleccions. Sabem com fer-ho perquè ja ho hem fet.
5 
