Tot parlant fa uns dies amb el meu bon amic osonenc Miquel Aguilar Canadell sobre el capteniment i l’estil dels nostres dirigents, en moment determinat de la conversa, va afirmar: “són una gent que contemplen la política com un tauler de joc dels seus interessos. No saben veure més enllà d’aquest tauler. És clar, mai no poden pensar “en gran””. Feia molt temps que no escoltava una sentència tan encertada al respecte.
Hi rumio i em venen al cap tots els moviments dels partits d’aquests darrers anys. Tot són “jugades” pensades exclusivament en el seu interès. Trec aquí i poso allà. Apostar, apostar i apostar. Facin joc, senyores i senyors! El casino de la partitocràcia catalana és obert les vint-i-quatre hores dels tres-cents- seixanta-cinc dies de l’any. Això sí, només són admesos els socis membres del Parlament de Catalunya.
Fem una mica de memòria i pensem quin discurs hem sentit que parlés sobre el futur de la nació. Qui l’ha dibuixat? Només escoltareu les cantarelles de sempre sobre el mandat del primer d’octubre, el diàleg amb l’estat o la repressió. Paraules que ni comprometen a res, ni esbossen cap horitzó col.lectiu. És una justificació eterna de la seva impotència. Espanya és dolenta i nosaltres, bons. Mentrestant, es van repartint les cartes de la menjadora.
La gent del carrer viu al marge de les seves martingales. No volen ni saber els noms dels protagonistes. Són conscients que no resoldran res. Només veure les intervencions públiques dels “tafurs”, qualsevol català arriba a la conclusió que el millor que hom pot fer és treure’s ell mateix les faves d’olla sense esperar res d’aquesta gentola. Malgrat que, personalment, els pugui entendre, he de dir que aquest capteniment és la millor recepta per esdevenir un poble decadent. Si ens desentenem de la cosa pública, acabarem essent esclaus dels interessos dels seus rectors. Volem ser els escolanets d’uns pocapenes?
Catalunya no necessita eslògans i declaracions per voler quedar bé amb tothom. Ara li cal, primer de tot, saber on és i acceptar quines són les seves febleses i les seves virtuts. A partir d’aquí, és quan podrem dissenyar el nostre futur amb garanties d’èxit. Prou declaracions en clau d’un tauler de joc que sempre beneficia a aquests. No girem l’esquena a una realitat que ens condiciona el nostre dia a dia. Siguem exigents i implacables amb qui pot decidir l’esdevenidor de la pàtria, perquè sempre cal demanar les responsabilitats d’un desastre.
Per tot plegat, abans que proclamar que calen noves alternatives electorals, hem de fiscalitzar amb duresa a qui ens ha dut allà on som. Només així la sentència ens serà favorable i seran condemnats. El futur de Catalunya s’ha d’edificar damunt el càstig cap als culpables. És crua aquesta afirmació? Segurament, però la pervivència de les nacions sovint s’alça sota aquesta premissa. Toquem de peus a terra i entenguem d’una vegada per sempre que, sense enderrocar la perversitat, hom no pot construir la dignitat. Quan interioritzem això, se’ns obriran les portes del progrés i la llibertat. No ens quedem a casa tot deixant que Catalunya esdevingui una simple anècdota de la història. Siguem els artífexs de la nostra pròpia victòria donat que no tenim cap amic. Cap. Només podem confiar en nosaltres mateixos. Aquesta és la dura realitat. Entomem-la.
4 
4 
