Podria ser que m’estigués fent massa il·lusions, però em fa la sensació que molts catalans de peu de carrer per fi hem desconnectat d’aquesta mal entesa guerra entre espanyols progressistes i espanyols conservadors. Per això els socialistes i els comuns i els seus satèl·lits als mitjans de comunicació estan atiant l’argumentari guerracivilista segons el qual defensar Madrid és defensar Catalunya, com clamava aquell memorable cartell de 1936 que alguns, quan ens crèiem el federalisme, vam tenir penjat a l’habitació (us ho prometo).
La lògica és la de sempre: hem de donar-los suport perquè al cap del carrer sempre hi haurà, en el pitjor dels casos, algú amb tricorni apuntant-nos amb una pistola, i en el millor dels casos, algú amb toga apuntant-nos amb una sentència de sedició o rebel·lió. És un discurs que el 2017 va demostrar que era propaganda per controlar les nostres aspiracions nacionals sense necessitat d’assumir un cost per frenar-les: aleshores només van enviar porres i van assumir un cost molt alt per fer-les servir, i van emprendre una guerra judicial perquè no ens poden bombardejar.
A més, tinguem present que el PP i el PSOE, amb la passivitat de l’òrbita comunista, es digui ara Iniciativa per Catalunya, Podem o En Comú Nosequè, sempre s’han posat d’acord en la mateixa cosa: la unitat d’Espanya. Perquè fa un segle deien allò de más vale roja que rota i si esas gentes van a descuartizar a España, prefiero a Franco i ara només cal recordar el 155 aprovat pel PSOE i que Juan Carlos Monedero, quan era secretari de programes a Podem, afirmava que havia estat necessari aprovar-lo, o com el Defensor del Pueblo espanyol durant el mandat de Zapatero va interposar un recurs d’inconstitucionalitat a l’Estatut mentre el president espanyol es limitava a dir que “quien ejerce un derecho a nadie ofende”, i que el Constitucional, de majoria proposats pel PSOE, va fallar en aquesta línia.
O com Iceta es fotografiava sense cap mena de complex amb Albiol i Arrimadas davant del Constitucional, somrient, exhibint la carpeta compartida amb Ciutadans i PP, on demanaven la suspensió cautelar d’un ple perquè no es pogués debatre sobre una declaració política d’independència, com ara passa a Madrid amb el ple que havia d’aprovar una bateria de lleis del PSOE, sabent perfectament que allò li podia suposar un cost: desemmascarar-lo.
I amb aquesta prioritat com a màxima, fan el que deia una veïna del poble de la meva mare: que perquè a un enemic seu li traguessin els dos ulls ella era capaç de deixar-se’n treure un. Si deixar-se arrencar un ull pel PP i VOX amb fets com els d’aquesta setmana, en què el Tribunal Constitucional ha assumit directament funcions legislatives, situant-se com una cambra de tercera lectura sense cap poder coercitiu superior que el corregeixi, és el preu que el progressisme espanyol ha d’assumir perquè deixin cec l’independentisme, es queden bornis gustosament els cops que calgui.
Per això el que resulta indignant del que està passant a la metròpoli no és que hi hagi o no un cop d’Estat judicial, perquè això ja ho hem viscut a Catalunya, mil vegades, i tal faràs, tal trobaràs, sinó que els partits independentistes assumeixin aquest relat que a Espanya o Europa es pot moure alguna cosa, encara que sigui impulsat per Europa. Els que fantasiegin amb un correctiu de Brussel·les no deuen recordar que fa uns mesos la Comissió va emetre un informe on reconeixia obertament que un soci del club, Hongria, no és un Estat de Dret, però venia a dir, com s’hi referia Scarlett O’Hara, que ja hi rumiaran demà. De manera que no cal ser una llumenera per entendre com actuaran amb un país amb un pes molt major a la Unió com és Espanya.
El que haurien d’estar fent si de debò volen la independència és tirar combustible a tot aquest femer perquè a la mínima guspira tot salti pels aires i puguem aprofitar aquesta escletxa per alliberar el país. Però està clar que el que volen és controlar la població, com ho van intentar amb la sentència del procés amb el Tsunami Democràtic. Ni tan sols Junts Per Catalunya, que fan molts escarafalls amb la genuflexió d’Esquerra a Madrid però estan centrats ara a recuperar Barcelona a mans d’un alcaldable orgullós del llegat de Convergència, són capaços de fer oposició a l’enèsima operació de rescat dels progressistes perquè es veu que ens trenquen un os menys que els conservadors.
I el que hauríem de fer nosaltres és alliberar-nos també del mecanisme de control que fan servir els partits processistes amb nosaltres que votar-los és l’única alternativa que tenim i pensar estratègicament en el que ens apropa més a la independència: que tot continuï igual o que canviï alguna cosa, sigui quina sigui.
20 
4 
