88. Aquest és el nombre de pàgines de la sentència de la secció segona de l’Audiència de Barcelona que condemna l’exconseller d’Interior Miquel Buch i el sergent dels Mossos d’Esquadra Lluís Escolà. Una sentència duríssima i, a ulls d’un simple ciutadà, si no injusta com a mínim és absolutament desproporcionada. Hi ha una infinitat de motius i raons jurídiques que mostren la voracitat gratuïta dels magistrats contra els condemnats. L’advocada, exjutgessa i professora de dret a l’UAB Teresa Rosell em comentava, i ho feia també públicament, que amb aquesta resolució ara una secció penal l’Audiència de Barcelona fa de contenciós administratiu i perpetra una connexió personal i ideològica entre els acusats amb l’enemic públic número u de l’Estat, el president a l’exili, Carles Puigdemont.
De fet, la sentència, per la data i el relat, és evident que estava escrita abans del judici i amb tot detall. Al capdavall, no és res més que una percepció subjectiva i ideològica dels magistrats de la visió perversa i venjativa del responsable de la investigació. El “copiar i enganxar” de la desena d’atestats dels Mossos contra el sergent que hi ha a la sentència és espectacular. Ja ens hauria agradat als catalans que els Mossos haguessin esmerçat tants esforços a controlar uns tipus de Ripoll que ocupaven un habitatge a Alcanar amb més de 500 bombones de butà o saber per què les dues mesquites de Ripoll es posaven silicona als panys pel conflicte amb un imam i ningú al complex Egara de la policia catalana en va fer cas.
Durant la seva declaració, l’intendent responsable de la investigació no va tenir cap problema a assenyalar el sergent com a “independentista” amb el mateix to i convicció de quan policies, en funcionals sales de judici, declaren sobre narcotraficants o lladres habituals. Per cert, un intendent que va passar de dirigir la Comissaria General d’Investigació Criminal a comandar l’Àrea Bàsica Policial de Rubí. Una decisió que un sector dels Mossos no ha paït, especialment aquell que encara no han entès que si són mossos és perquè hi ha una cosa que se’n diu Catalunya i els seus ciutadans, anomenats, fins que ho prohibeixin, catalans han decidit tenir unes institucions pròpies. Si nó, podien haver fet oposicions a sheriff de Greenbow, Alabama i cada dia saludar Forrest Gump i compartir uns bombons. Sí, els Mossos no són éssers de llum. Però això ja serien figues d’un altre paner.
En tot cas, l’acarnissament de la pena per la contractació com a càrrec de confiança –càrrec de lliure designació– del sergent té diverses explicacions, i cap d’elles jurídicament honesta. Fer tuits amb l’expressió llatina donec perficiam (que es pot traduir com a ‘fins a reeixir’) o piulades de quan estava amb el president a l’exili han estat determinants tant per als Mossos com per als magistrats. Però encara ha estat més definitiva l’anàlisi de l’expressió facial del sergent a les fotografies recollides en el sumari, de quan apareixia en actes amb el president Puigdemont. La cara d’Escolà el converteix, a ulls dels jutges, en un malo-malísimo. Per cert, un apunt, Scarface era el sobrenom amb què Escolà era conegut entre la vella guàrdia dels escortes -els últims mohicans que encara es creien que eren la guàrdia d’un president com a institució i no una colla d’amics de CrossFit que poden treballar amb ulleres de sol i corbata. En aquest sentit, la Brimo es creu més el seu paper, amb el paradigma de ser els garants de l’ordre públic a Catalunya.
Ni prevaricar, ni malversar. Deixem-nos d’hòsties. A Escolà li fan pagar haver fet de mosso, d’escorta d’un president. És a dir, haver ajudat el president Puigdemont a despistar la Guàrdia Civil en l’operació Túnel el Primer d’Octubre, haver-lo ajudat a marxar a l’exili amb l’operació Mazda i haver estat al costat del màxim comandament del cos –segons la llei– a les verdes i a les madures, acompanyant-lo a l’exili. Es va creure la seva feina no com una plaça de funcionari allunyat del valor intrínsec que representa la institució i la seva tasca. Un sergent –i altres companys seus que a la vista de tot plegat més val que continuïn en la més absoluta clandestinitat– que va deixar en evidència tot un cos de 17.000 persones i una Prefectura acollonida pel poder de l’Estat. Si el condemnat fos un agent per una detenció poc professional o per un abús de la força en una mani, els hauríem sentit a tots posar el crit al cel. A Escolà, el castiguen per haver fet la seva feina. I no el podien castigar a ell sol, d’aquí la condemna de Buch. És un avís a navegants per si algun mosso es creu la seva feina. El silenci del cos, dels sindicat i dels comandaments, és tant eixordador com indignant, tant colpidor com vergonyós. Han castigat El Mosso.
