Vaig escriure que, per sort o per desgràcia, la següent fase del conflicte català s’assemblarà a la del final de Ferdinand, aquella faula adaptada fa molts anys per Disney (i actualitzada no fa gaire) sobre aquell toro pacífic que no buscava brega, però que tenia la condemna d’haver d’anar a lluitar a la plaça. Un toro no hi va a lluitar, a la plaça, com sap tothom, sinó a ser humiliat en inferioritat de condicions i executat en públic. L’independentisme català ha escollit ser un toro pacifista: ben bé no ho ha escollit, sinó que no ha pogut ni ha volgut tenir cap altra opció. Això configura unes normes del joc que són les de la plaça de toros: desigualtat, abús, sadisme i carnisseria. L’home ha de vèncer l’animal, i si l’animal mai venç l’home (cosa que no passa quasi mai, quan s’està en mode “abusananos”), se l’acusa de pèrfid i malèvol. Aquest és l’espai de joc. Ara bé: segur que només hi ha aquestes, de normes?
No. Es demana al torero que utilitzi les seves eines i cap altra, i que es limiti a fer la seva feina sense recrear-s’hi. El públic espera una mínima noblesa dins d’un espectacle ja prou innoble, i sobretot, si l’animal resulta ser mansoi i incapaç de lidiar, que se’l canviï per un altre o es tanqui la funció. I l’independentisme, per sort o per desgràcia, ha volgut seure a la plaça i declarar que no vol sang ni fetge: ni de la seva, ni d’humana. Això fa que l’espectacle d’Espanya (amb àrbitres, jutges, eines d’estat i mitjans de comunicació a favor) acarnissant-se sobre civils, polítics i la minoria nacional catalana, per molts errors que el moviment independentista hagi comès, és l’espectacle menys edificant del món. I el públic xiula. I comença a queixar-se. I a preguntar-se què és això, quina mena de farsa és aquesta, on és la gràcia, quin dimonis de gràcia té el maltractament gratuït i la maldat descarnada. I és aquí quan comença el gran final de Ferdinand: amb la condemna del torero, amb la pena màxima al torero, amb el torero torejat. No tant pel toro, ni tan sols pel públic, sinóL’independentisme català ha escollit ser un toro pacifista: ben bé no ho ha escollit, sinó que no ha pogut ni ha volgut tenir cap altra opció sobretot per les seves pròpies trampes.
Assistim a aquest moment, com comença a albirar-se. Espanya ha arribat a forçar tant els seus arguments, a maquillar tant la realitat i a maltractar tant el seu propi sistema juridicopolític, que ara ha esdevingut una pobra caricatura de si mateixa tot suplicant que la reconeguin com a “democràcia consolidada” quan el públic europeu només hi veu un pallasso covard embolicat amb la seva pròpia capa i les seves pròpies banderilles. Arriba el moment en què Ferdinand podrà iniciar el seu torn, després de dos o tres anys d’unilateralitats repressores. No sé si vindrà només en forma de jutges europeus i advocats brillants. Podria venir perfectament del carrer, d’un desbordament del carrer, tan poc violent i alhora que violenti tant les costures del sistema com calgui. Viurem uns mesos definitius.
