No es tracta d’una boutade a l’estil de Pla: el món es divideix en dues categories de persones, les que construeixen i les que destrueixen. Evidentment que tots hem de prendre decisions i que aquestes decisions de vegades poden comportar sacrificis, i pèrdues, però les persones que construeixen no malbaraten res. No trenquen, sinó que fan poda; no separen, sinó que reubiquen; no enfronten, sinó que tracten de forma diferent allò que és diferent. Els destructius sempre tenen a prop la tisora, la dinamita i el verí. La Mònica Sabata i jo ens coneixem des de les meves primeres passes en periodisme, quan l’elaboració del nou Estatut d’Autonomia ocupava tots els titulars de diaris. Ara mateix, sortint d’una tertúlia a Catalunya Ràdio, comentem que molt de compte amb tornar a posar l’Estatut a referèndum: ella considera que ara pertoca decidir sobre qüestions que no passin per les Corts espanyoles; en canvi jo, el que em temo, és que podríem arribar a desbordar la paciència (santa) de la ciutadania i endur-nos un “no” com una catedral. Un “no” de tedi i de frustració. O sigui que, davant la sentència del TC, la resposta no és tan fàcil ni tan automàtica. I ara sí que no podem fallar.
Ha sortit l’expresident Pujol dient que tampoc no li entusiasma la idea de convocar un referèndum, per molt que entén que Catalunya hi tindria més dret que mai. En tot cas, però, sí que reclama una resposta contundent. Heribert Barrera parla de fer boicot als governs espanyols, i aquesta línia tampoc no desagrada a la Mònica (que quan està amb mi parla com a Mònica, que consti, o sigui que calma a tots els paràsits interns, que de ben segur ja estan buscant arguments burocràtics, assemblearis i ridículs per a tornar a prendre-li la veu). Ella creu que en efecte la unitat hauria d’anar més enllà d’una foto, i abastar per exemple el paper del 25 diputats del PSC al Congrés. Una unitat que no vagi unida a Madrid, que no pugui fer mal, no serà unitat ni res. Farem la manifestació, és clar, i serà un èxit incontestable, i tornarem a demostrar que la Catalunya real és precisament aquesta que manté la dignitat i no cap altra. Però després vindrà dilluns al matí. A la vida sempre arriba dilluns al matí. D’aquesta unitat pancartista convé que l’endemà en quedi alguna cosa. La Mònica va ser una peça clau en la manifestació d’ara fa un any i encara seria impossible imaginar una Plataforma pel Dret a Decidir que realment servís per a alguna cosa, si no fos per la seva incansable tenacitat. Però ara es tracta, també, de fer política. I torna a encertar-la.
Quan una Plataforma parla del Dret a Decidir, està fent política. No està fent la Patum de Berga ni una costellada al Pi de les Tres Branques, sinó que està incidint en el debat principal d’aquests anys al nostre país. Això singifica que fa política, més enllà dels partits polítics: un fenomen importantíssim en el nostre actual panorama de desafecció i desconfiança. Si fan política, doncs, han d’anar a buscar els partits i parlar-hi. I condicionar-los. Els qui han nascut per a destruir o per a aturar, els qui pretenen neutralitzar el paper de la Plataforma i limitar-lo a una curiositat testimonial, vénen de part d’algú interessat en que això succeeixi. No serà possible. La Catalunya real és tan real com la Mònica mateixa, i ja s’ha fet gran en massa coses.
