Molt més que ‘l’Operació Catalunya’

Haig de reconèixer, i molt em dol fer-ho, que ens espien. Ignoro a quants ni quant, però la veritat és que avui ningú se sent a resguard d’alguna mena ‘d’operació d’Estat’ que impliqui escoltar el seu telèfon o ser d’alguna manera vigilat. I més encara em dol reconèixer que estàs pràctiques, més o menys –més o menys—al marge d’autoritzacions judicials, s’intensifiquen quan es tracta de Catalunya. Aquí està aquella farsa inventada el 2017 contra Xavier Trías, els ‘paradise paprs’, del qual va sortir indemne i reforçat; aquí està això de Pegasus, que ningú sembla voler investigar a fons, i quan dic ningú vull dir ningú, i aquí està la famosa ‘operació Catalunya’, que implicava massa coses brutes, encara que se circumscrigui a un passat no gaire remot.

Qui em coneix sap que ni soc independentista ni estic per l’independentisme de cap territori. Però sí que estic per la neteja de la política, pel joc net, per l’enteniment i no per la confrontació, i també a favor que la gent pugui expressar-se en consulta . I res de tot això tenim en aquest submon polític, lamentablement centrat en grupuscles d’espies aficionats –i incloc a alguns en el CNI—i corruptes, que creuen que tenen dret a penetrar en les nostres vides generant la major inseguretat jurídica que he conegut al llarg de la meva ja dilatada carrera.

El desficaci justifica, amb aquestes maniobres brutes, el cada vegada major allunyament dels catalans respecte a la resta dels espanyols. Un Govern central coherent hauria d’ordenar recerques a fons, saber reconèixer les seves culpes en ‘l’affaire Pegasus’ (perquè segur que les té, aquest Executiu i els anteriors), establir una política d’enteniment i pacte que vagi molt més allà de les trobades clandestines entre Pere Aragonès i el ministre Félix Bolaños.

No sé per a què diables serveix el Parlament si en ell no es discuteixen els grans temes d’Estat –l’enviament de tancs a Ucraïna o el repartiment dels fons ‘next generation’, per exemple—i si, a sobre, no es dedica a investigar els grans escàndols, començant pel vergonyós ’cas ‘Tito Beni’, i seguint per Pegasus o les pròpies maniobres de l’ex ministre Jorge Fernández Díaz i companys.

Crec en l’Estat. En el meu Estat. El que passa és que a vegades resulta difícil estar orgullós d’ell.