Cap periodista no hauria de desconèixer el nom de Rodolfo Walsh (1927-1977). Aquest va ser un dels periodistes argentins més brillants de la seva generació, que no es va limitar a analitzar la realitat d’una Amèrica Llatina, escenari d’una de les sagnants batalles secundàries de la guerra freda, sinó que assistint a les profundes injustícies que les dictadures militars cometien contra la població civil va combatre el feixisme amb les armes i la ploma. Perseguit per l’exèrcit i els serveis policials de la dictadura, va escriure una carta oberta a la junta militar argentina on exposava que la persecució desfermada contra la dissidència no anava, contràriament al que afirmava la propaganda governamental, ni contra el comunisme, o el marxisme, ni la suposada subversió, sinó que perseguia a tots aquells elements, dirigents sindicals, veïnals, periodistes independents, activistes públics, persones carismàtiques capaces d’organitzar la societat per oposar-se a les mesures de destrucció econòmica i civil que van impulsar-se des de governs dirigits per la CIA i l’escola de negocis de Chicago, amb Milton Friedman al capdavant, en els primers experiments a gran escala del que serien les polítiques neoliberals que patim arreu.
El de Walsh és un dels episodis relatats per Naomi Klein a la seva obra de referència La Doctrina del Xoc. L’auge del capitalisme del desastre, dedicat a explicar com les polítiques econòmiques de la globalització tenen com a objectiu concentrar la riquesa en poques mans, i com a “dany col·lateral” la destrucció de les classes mitjanes i la instal·lació d’un caos social i econòmic global. El cas és que Walsh, en plena dictadura va ser prou lúcid per alertar que les operacions a Amèrica Llatina tenien com a objecte, precisament això, la destrucció de l’economia i la societat argentines. Per això, en plena clandestinitat, va publicar la seva coneguda “Carta oberta a la Junta Militar”. En aquest full volant que va circular de mà en mà, després de fer avergonyir el conjunt de generals que van ocupar el poder il·legalment, de retreure’ls les desaparicions, les tortures i les morts causades per la dictadura, entre les quals les de la seva pròpia filla, va prosseguir amb unes paraules molt transcendents que cal que siguin recordades constantment: “Aquests fets, que sacsegen la consciència del món civilitzat, no són, tanmateix, els que més grans patiments han dut al poble argentí, ni les pitjors violacions dels drets humans que vostès perpetren. En la política econòmica d’aquest govern cal buscar, no tan sols l’explicació dels seus crims, sinó una atrocitat més gran que castiga a milions d’éssers humans amb la misèria planificada”. Perquè, efectivament, el conjunt de mesures econòmiques: privatitzacions, destrucció del sector públic, desregulació econòmica, atacs als sindicats, retallades de drets,… és el que va acabar amb les antigament potents classes mitjanes argentines i han dut aquest país, antigament pròsper, al caos econòmic i la crisi endèmica. L’endemà mateix de la carta, Walsh moriria, pistola en mà, abatut per desenes de bales de l’exèrcit argentí. El seu cos mai més va aparèixer.
La idea de misèria planificada plana sobre les mesures econòmiques que sorgeixen de Davos, que són implementades per organismes com el Banc Mundial, el FMI o l’OCDE, i que darrerament, la pròpia UNESCO acaba dedicant-se a netejar la sang o a emblanquir amb els seus discursets sobre els objectius del milenni o la sostenibilitat. La “gran transformació educativa”, impulsada a nivell global amb un conjunt de mesures destinades a canviar significativament de filosofia els sistemes educatius i que és aplicada aquí per un seguit de tecnòcrates amb més entusiasme que coneixement formen part d’aquesta agenda de destrucció del sistema educatiu com a instrument de promoció social, possibilitador de la igualtat d’oportunitats. De fet, al llarg de les darreres dècades, i quan parlem de Catalunya, disposem d’una piràmide social cada vegada més degradada. Els estudis sociològics, com els que sovint ha fet la Marina Subirats, dibuixen una Catalunya amb un 1% d’elits; un 9% de classes professionals (alts executius, empresaris amb important facturació, arquitectes de prestigi, metges amb consulta privada,…), un 50 % de classes treballadores (manobres, empleats de mig-baix nivell, autònoms precaris, caixeres de supermercat, treballadors industrials o del sector turístic,…) un 10% d’”infraclasse (perceptors crònics d’ajuts, persones sense llar, aturats de llarga durada, immigrants sense papers que viuen en la clandestinitat econòmica…) I en tot aquest panorama, únicament trobem un 30% de classes mitjanes (empleats de mitjana-alta qualificació, petits comerciants o empresaris, mestres, personal sanitari, administratius,…). Aquest darrer sector fa ja vint anys és en regressió, amenaçat per les transformacions econòmiques, la precarietat i les polítiques desreguladores i de precarietat. En aquest panorama, la segregació educativa (i a Catalunya tenim diploma olímpic en la classificació europea d’aquest sinistre campionat) és una reacció instintiva com a fórmula per protegir un espai cada vegada més reduït. A diferència del sistema educatiu de 1980 i 1990, les escoles estan servint per segregar, i impedir l’accés dels fills de les classes treballadores a les classes mitjanes. Els guetos tenen exactament aquesta finalitat. Les famílies trien centre en funció de la voluntat d’homogeneïtat social. En un país on un bon cognom val més que dos doctorats, moltes famílies aposten clarament per dur els seus fills a una classe on puguin disposar d’una agenda de contactes que els facilitin les coses quan, un cop siguin adults, necessitin feina.
Aquest fet, sumat als efectes de la quarta revolució industrial, fonamentada en la intel·ligència artificial, la digitalització i el big data fa que, segons el McKinsey Global Institute, s’estimi que es puguin perdre d’aquí al 2030, i a occident, entre 400 i 800 milions de treball mitjanament i altament qualificats. Aquest fet, conegut pels dissenyadors de polítiques globals, és el que marca la veritable agenda educativa. Per contra, bona part d’aquestes feines, que en el fons són les que fan disminuir o créixer les classes mitjanes, és previst que marxin cap a l’Àsia, el nou espai on pivota el centre econòmic mundial. Això té el seu reflex als sistemes educatius. Entre els 10 països més ben classificats a PISA, 7 són asiàtics (especialment la Xina, Hong Kong, Corea del Sud, Singapur,…) mentre que els països occidentals, especialment els d’economies com la dels Països Catalans, abocats al pou del turisme i les activitats econòmiques de baix nivell afegit, es van enfonsant. Els sistemes educatius dels països asiàtics són una còpia dels sistemes occidentals de les dècades de 1960-1970: exigents i meritocràtics. Els països occidentals han anat fent unes reformes educatives en què la part lúdica s’acaba imposant a l’educativa; les competències s’imposen davant el coneixement; la distracció, davant l’exigència.
En altres paraules, la lògica de les polítiques educatives es dirigeixen a adaptar els sistemes a una composició social que s’acosta cada vegada més a la dels països llatinoamericans, a societats com l’Argentina, o Xile, o Uruguai, víctimes de les polítiques de “misèria planificada” que els han empès vers la descomposició social i els desequilibris interns, on el talent ha d’emigrar i els governs no saben què fer amb un gruix cada vegada més ampli de la societat sense un espai social definit. En qualsevol cas, i pel que fa a Catalunya, es va provar d’allunyar les classes treballadores de l’ensenyament superior. I a tal efecte es va perpetrar el Pacte de Bolonya i es va multiplicar per tres el preu de les matrícules (imitant el que ha passat a Estats Units o Anglaterra). No va funcionar. Malgrat grans sacrificis econòmics, la majoria de famílies adopten decisions racionals i la disminució d’estudiants a les facultats no va disminuir de manera significativa. En tot cas, el que sí ha passat entre 2000 i 2017 ha estat un increment brutal de la sobrequalificació entre la població de 25 a 35 anys (treballar en una feina per sota de les teves aptituds professionals) que va passar del 23% l’any 2000 al 38% el 2017 (en el cas de les dones, encara és més dramàtic, amb un 41%).
L’objectiu és clar: degradar l’educació perquè el sistema funcioni com a reproductor, i no atenuador de diferències socials. Com que l’invent de multiplicar el preu de la universitat no ha funcionat, el nou intent per assolir aquest objectiu es diu “transformacions educatives”, un concepte eteri, carregat de retòrica falsament progressista i que amaga una agenda oculta de regressió social. Per això, especialment a Catalunya, on els suposats experts educatius que han ocupat les plantes del bunqueritzat edifici de la Via Augusta on hi ha la seu oficial del Departament d’Educació (l’oficiosa té lloc al carrer Provença, on hi ha la Fundació Bofill), han tirat endavant, amb nocturnitat i traïdoria, uns currículums que pretenen convertir l’escola en un no-lloc, en un no-espai educatiu, propiciant unes metodologies antigues recautxutades que han demostrat les seves limitacions, generant un caos i col·lapse en l’organització dels centres (per això es queixen insistentment els directors), carregant els docents amb tones i hores de tasques inútils i contraproduents (a fi de desmoralitzar-los i evitar que ensenyin), tractant l’alumnat com si fossin ximples, i procurant fer d’escoles i instituts, com denuncia Gregorio Luri, una mena de parc d’atraccions. Mesures absurdes, com ara un treball per àmbits que implica que el professor de matemàtiques ha de fer biologia; el de biologia, tecnologia; i el de tecnologia ha d’acompanyar a la classe el de llengua no se sap exactament amb quina funció més enllà d’un genèric “acompanyament”. O dedicar-se a una “educació emocional” que sovint acaba en sessions amb els alumnes estil “alcohòlics anònims” o a practicar la pedagogia de la resignació. Tot plegat, amb calendaris i horaris més perllongats amb la funció d’acostumar l’alumnat a estar més temps supervisat per les institucions (hi ha veritable pànic a què els alumnes disposin de temps per pensar, no sigui que se’ls acudeixi aprendre) i amb oportunitats de negocis privats en els menjadors escolars o en una proliferació d’activitats formatives fora de l’àmbit educatiu o amb gurus diversos que es dediquin a reeducar uns docents que encara pretenen fer que els seus alumnes aprenguin. En qualsevol cas, l’ofensiva contra els professionals de l’educació i la seva cultura docent forma part d’una estratègia global de devaluació dels sistemes educatius, fet que explicaria la inflexibilitat hostil de l’actual conseller d’educació. Sembla que el futur distòpic que ens espera, amb unes polítiques neoliberals que, en el fons, acaben de reblar el clau de la degradació de la sociologia del nostre país, té a veure a serrar el cable de l’ascensor social i muntar una mena d’escola pal·liativa on l’alumnat estigui, simplement distret, i només les elits disposin d’accés a coneixements sofisticats. Santiago Niño Becerra, aquest economista que sempre planteja un (documentat) futur negre, considera que l’evolució de l’economia mundial, amb aquestes “transformacions” que no generaran altra cosa que desigualtats extremes que podrien provocar desbordament socials, pot tenir en la legalització del cànnabis, algunes fórmules de renda bàsica i oci gratuït o assequible, una fórmula de sedació social preventiva. I en aquest sentit, l’escola (o la seva destrucció i substitució de les seves funcions primordials) té un paper fonamental. Es tractaria, tot parafrassejant Rodolfo Walsh, de promoure una misèria educativa planificada.
7 
5 
