Dedicar-se a la política ja no és tasca grata per quasi bé ningú. Excepte els fans incondicionals, que el polític en una bombolla dient-li que és el millor del món, per a la resta el polític ha conquerit el lloc de l’escòria en companyia dels periodistes amb els que es retro alimenta. En aquest context ingrat i tot i que en els temps de crisi se’ls hi recriminava que alberguessin subjectes amb tendència al lucre indegut, hauríem de celebrar que existeixin persones amb vocació política, barreja de fam de focus, interès altruista per la cosa pública i voluntat de poder.
Soraya Sáenz de Santamaria va arribar a la condició política de manera un xic tardana, i tanmateix ha demostrat la capacitat d’adaptació al medi necessària per sobreviure i prosperar, potser perquè entrar directament a l’ombra de l’aleshores cap del partit i no haver-lo traït mai li donaren una oportunitat que ha aprofitat amb escreix. Coneixedora de la seva manca de connexió amb el partit (perquè per ser un “pota negra” pràcticament s’hi ha d’haver nascut), va anar teixint entorn seu una xarxa protectora (los “sorayos”, amb un nom rumbero) que li permeteren apuntalar una gestió no sempre afortunada (ella és la responsable directa que el PP quedés fora de la negociació de l’Estatut d’autonomia de 2006). Seu és també l’odiós to de saber-ho tot que ha ennegrit la seva sobrada competència jurídica, a l’alçada de la de Manuel Fraga, però inútil per resoldre el conflicte territorial enquistat al sistema, excepte si es combrega amb la tesi de què sols s’arregla a canonades.
Ara per tot això (o malgrat tot això) ha guanyat les primàries que per fi han destapat (i tant de bo no sigui sols en el PP) el nombre de militants real del partit. Però pot perdre davant d’un Casado a qui fa uns quants anys vaig veure “actuar” en el congrés del PP de Madrid i de qui ja aleshores vaig advertir que estava cridat a grans responsabilitats dins de la seva formació. Això, si no es veu enfosquit (qui prodest?) per aquests inútils i qüestionats títols universitaris que pengen sobre el seu cap.
El cas és que “la jefa”, l’ombra de Rajoy, es pot veure desbancada en segona volta per Casado (del que s’ha de recordar que ha estat el mes votat a Catalunya, perquè albiren els militants que pot escombrar Arrimadas en dos debats i mig). La derrota de Soraya es pot produir, paradoxes de la vida, gràcies a l’ajut dels compromissaris favorables a Cospedal, la seva arxienemiga (com ella, com Rajoy, amb vida pròpia fora de la política) i única secretària general del PP que ha estat expulsada de la cursa política per uns militants que mai abans havien estat cridats a decidir (coses de l’assemblearisme, ni que sigui de primera volta) però que paradoxalment pot expulsar-la també a ella.
De tot plegat, s’hi poden extreure moltes notes positives: hem vist produir-se un duel entre dones sobradament preparades (primera i tercera en les primàries) i hi ha una possibilitat real de què en un partit conservador, en competència directa amb un home, una dona sigui la primera candidata a presidir el PP i de retruc, si el partit no canvia també això, el Govern d’Espanya. De fet, ha estat sols al PP on dones han conquerit els llocs preferents per sí mateixes. Molt abans que a l’esquerra, que es passa la vida parlant i legislant sobre igualtat, però on sempre els homes col·loquen dones als ministeris, però mai es veuen dones competint pel primer lloc. Bé, excepte Colau, però ella no té un partit. A mi particularment m’és ben igual, homes o dones, que guanyi el millor, però en el discurs feminista predominant, que demana visibilitzar les dones als llocs de poder al preu que sigui i que majoritàriament es diuen progressistes, tenen un problema, perquè crec que cap partit ha tingut tantes dones realment protagonistes per mèrit i iniciativa pròpia com el PP, o sigui, la dreta.
