Mai he cregut que la pobresa justifiqui el delicte. Aquella expressió de Belén Esteban que va causar furor fa un temps (“yo por mi hija mato”, tot i que també hi ha qui ho diu en català i posant Catalunya en el lloc de la nena), permetia entendre també totes les apropiacions indegudes, furts i robatoris que han farcit la taula dels amics del que no és seu, i en més d’una ocasió han estat material per al guió de les pel·lícules anomenades “socials”. El lladre de bicicletes o Plovent pedres en serien exemple. El Vaquilla o el Torete van ser protagonistes de les pel·lícules que durant la transició enviaven missatges sobre el desfasament sideral que es donava, i es dóna, entre qui ho te tot (festes, estudis universitaris, manifestacions on fer veure que es lluita per la llibertat), i aquelles altres persones a les quals no arriba la consciència de cap canvi perquè la seva vida continua en el fons d’ un pou d’on poden pensar en sortir-se gràcies a un robatori afortunat i gran: el robatori d’un banc.
Quasi mig segle després, els bancs ja sols es roben a les pel·lícules i sempre són lladres d’alt nivell, atractius i envoltats de noies glamuroses. Ja no s’ atraquen sucursals de barri, sinó centrals de reserva on dormen lingots d’or. Tot improbable. Robar un banc ja no és tasca fàcil. O sí. Ahir vaig tenir ocasió de comprovar-ho. Em van convidar a una casa on al pati del darrere hi havia una peça de mobiliari que em resultava familiar. Un banc de ferro colat i fusta noble que tenia la sensació d’haver vist en altres llocs, i no era a una botiga. Sí, els havia vist recosint xamfrans als carrers de Barcelona i rodalies, enganxats a l’asfalt de forma indissoluble… excepte pel divorci que hi genera una bona serra mecànica. La serra que havia segat les potes, separant-les del terra, la serra que havia esquarterat banda i banda del banc, per fer-ho tot més traslladable. Els nostres amfitrions havien comprat el banc en un magatzem de deixalles. Sense dubte la botiga on l’havia anat a vendre qui l’havia robat. No hi havia cap altra explicació.
Així, trossejat, els nous lladres de banc se’n duen el continent (el banc), i no pas el contingut. Al banc robat no hi ha res, ni ningú. Abans es robava el de dins del banc, ara es roba el banc, un altre banc, és clar.
Lladres de bancs que, com els de cablejat de coure, o travesses de vies del tren, tornen en temps de pandèmia, com ja els vàrem veure durant la crisi de 2008 que encara arrosseguem. Lladres de bancs que anticipen el temps que vindrà, on potser algú pensarà que és lícit matar per alguna causa personal o col·lectiva. S’apropen de nou temps complicats.
