La paraula més repetida al si de l’independentisme al llarg dels últims anys ha estat la d’unitat. Els responsables de trencar la unitat de Junts pel Sí fa cinc anys que parlen de la necessitat de tornar a la unitat. Els que van preferir l’aliança “d’esquerra” amb altres forces polítiques de l’Estat a la unió amb els independentistes “de dreta” ho van fer en nom de la unitat.
El talp d’ERC a dins de JxC que va entregar als republicans el monopoli dels mitjans públics de comunicació, Jordi Sánchez, no para de parlar d’unitat. Els que van trencar la unitat de la Diada avantpassada i sabotejar l’aniversari de l’1-O –el govern i ERC– van invocar la unitat. Igual que quan Òmnium –organització al servei d’ERC– boicoteja la concentració convocada per l’ANC, el seu capitost, Antich, filòsof descobridor de l’antipolítica (una mena d’antimatèria per a falsaris) diu que ho fa per no dividir l’independentisme, com si ERC hagués fet una altra cosa que dividir.
Els que no deixen parlar a cap discrepant als mitjans que controlen (que són gairebé tots), els que han convertit l’espai públic català en un aparell de propaganda d’ERC, un femer d’afalagadors i corruptes, retreuen als que tenen censurats i vetats que ataquin la unitat. Podria dir-se d’ells, parafrasejant, la cèlebre cita de Tàcit referida als romans, que imposen el silenci i l’anomenen unitat. Com més parlen d’unitat, més clar és que hi treballen en contra, que no volen cap unitat i només els interessa “la línia del partit” i les seves butxaques, mentre acusen els altres de fer el que ells fan: anar contra la unitat.
Els que van fer fora de la taula del diàleg i del govern als de JxC per ser de dreta i “neoconvergents” no paren de parlar d’unitat. Els que no van moure un dit per protegir la Laura Borràs sinó que, al contrari, col·laboren amb l’estat per anorrear-la políticament, com Carme Forcadell, insisteixen en la necessitat de tornar a la unitat. De fet, la guia lluminosa, el far en meitat de la foscor, l’estel de la tramuntana, l’home que més ha lluitat contra l’independentisme, repeteix des de tots els mitjans de comunicació (literalment, tots i a totes hores) que cal anar tots junts i recuperar l’esperit de la unitat. El cuc endinsat en aquesta poma emmetzinada de la unitat és que aquesta s’ha de fer acceptant, i secundant, l’estratègia d’ERC, l’única útil, proclama Junqueras, encara que sense especificar per a qui i per a què.
A banda del veritable interès dels seus seguidors d’assegurar-se càrrecs ben retribuïts a l’estructura de la farsa autonòmica, l’argumentació d’aquesta estratègia es basa sempre en el caràcter cabdal de la distinció esquerra-dreta que deixa en segon pla la confrontació. Així justifiquen els atacs a l’independentisme de JxC, això que, amb una molt estimable falta de lògica anomenen “neoconvergents hiperventilats” en referència a la meitat de l’organització perquè l’altra meitat també veu la independència a la distància de la vall de Josafat.
La construcció d’aquest edifici de fal·làcies, sofismes i pures mentides només es pot fer –i es fa, ja ho crec que es fa– controlant totes les institucions del país, els mitjans de comunicació, les fundacions, les associacions; breu, tota la societat. L’anomenen “hegemonia” i ho consideren una fita. Algú havia de posar ordre en una societat caòticament plural, amb una multiplicitat d’ideologies. El que cal és una sola per estalviar esforços. Un pensament únic: el partit sempre té raó.
Encara més gran és la fita de governar amb 33 diputats, que representen el 21,30% dels votants, que representen el 51,29% dels electors (la participació en 2021 va caure gairebé 28 punts respecte a la de 2017), o sigui, molt poca cosa per a parlar de governar la Catalunya sencera. “Governar” un país sencer amb el suport d’una minsa minoria del poble és exactament el que fan les dictadures. Per això necessiten lleis repressives com la de la reforma de la sedició.
En qualsevol cas, tot això és el règim normal dels partits, no només dividits i confrontats, si no en perpètua batalla. Són els partits els que estan dividits.
La gent, no. La gent independentista present en massa en la concentració de l’ANC de rebuig a la política del govern està unida i marxa en una sola direcció, cap a la independència, sense mirar a dreta ni esquerra, com diu la Bíblia que feien els jutges justs.
41 
24 
