L’estratègia perdedora

L'expressió "partits independentistes", que tothom fa valer a Catalunya, és falsa, buida, meaningless, que diuen els analítics anglesos"

La secretària general adjunta d’ERC, Marta Vilalta, ha acabat amb qualsevol espurna d’unitat d’acció independentista declarant formalment que el seu partit no comparteix l’estratègia adoptada per l’Assemblea del CxR. És obvi que si un partit és a l’òrgan de direcció d’una organització, però no comparteix la seva estratègia no té cap sentit que s’hi mantingui. No compartint l’estratègia del CxR, ERC és distancia de l’acció exterior de l’independentisme que, d’altra banda, els portaveus republicans consideren un fracàs. El distanciament exterior és la rèplica a l’interior. Un trencament palès, obert, definitiu.

És un acte reflex: ERC retreu al CxR que actuï pel seu compte al mateix temps que trenca tota relació amb ell, una pràctica habitual al tarannà republicà, d’acusar a l’altre del que fas tu mateix. És la famosa projecció dels psicòlegs. Una prova més del desori a l’independentisme autoanomenat “pragmàtic”, que s’assembla a l’autonomisme com un ou a un altre.

Un independentisme que no confronta amb l’Estat, amb el que diu que s’entén a través d’un diàleg de sords, sinó  amb l’altre independentisme. Si el nucli de la política és la crua relació amic–enemic, com deia Carl Schmitt, ERC ho té diàfan: l’Estat és l’amic amb el que es parla, al qual se li aproven els pressupostos, com s’aproven els de l’Ajuntament de Barcelona i per la mateixa raó, i del qual s’espera sempre un gest, per minso que sigui per salvar la funció; gest que mai arriba i mai arribarà.

L’enemic és JxCat, digui el que digui el candidat Aragonès; l’enemic al qual no es dóna ni aigua sinó al que és confronta a tot arreu per tal d’aconseguir l’hegemonia de l’independentisme. Una hegemonia que fa olor del que els teòrics de la guerra freda van anomenar “revengisme”. Hi ha, segur, tota una història al darrere, però no sembla el moment de reviure-la i molt menys invocant amb oportunisme les glòries d’un passat mal entès.

L’expressió “partits independentistes”, que tothom fa valer a Catalunya, és falsa, buida, meaningless, que diuen els analítics anglesos. No hi ha una confrontació entre dues estratègies independentistes, com voldria Vilalta en informant que ERC no comparteix l’estratègia del CxR. Si no comparteix l’estratègia no guanyadora, serà perquè tingui la pròpia, oi? No queda clar si ERC no comparteix l’estratègia del CxR perquè no és guanyadora o no és guanyadora perquè ERC no la comparteix. Al capdavall, això és irrellevant. No la comparteix i punt. No cal enraonar, car el diable s’amaga sempre darrera la verbositat. No és guanyadora perquè ho dic jo, la portaveu d’ERC; una veu molt fàcil i lleugera de portar perquè es redueix a un “no”.

Si l’estratègia de JxC és o no guanyadora no es pot saber per anticipat, però això també és irrellevant al discurs republicà que normalment té una relació només tangencial amb la realitat. I per què no és guanyadora l’estratègia del Consell de JxC? Perquè, diu la portaveu, és una estratègia estreta i partidista, i per tant presenta un risc massa gran de fracàs. Un fracàs que no ens podem permetre atès que tenim molt a perdre. Si es recorda que l’esmentada estratègia té el suport de tots els partits tret d’ERC, s’ha de considerar l’acusació de partidisme com a un exemple perfecte de “fake news”, és a dir el regne de la doble parla orwelliana, on la veritat és la mentida i a l’inrevés.

Si l’estratègia de JxC no és guanyadora, quina ho serà? Evidentment, la d’ERC, no. Però quina, en concret? No s’oblidi que es parla d’estratègia, d’objectiu estratègic i no només de tàctica. I no és fàcil esbrinar una proposta ni mig clara al discurs d’ERC, ple de murrieries i ambigüitats. Amb prou feines arribem a entreveure que l’estratègia per assolir un objectiu que ja es declara llunyà, és esperar a ser-hi prou, a ser més, fins a ser tots. És una estratègia a llarg termini, ad calendas graecas. No és gens temerària com la de les “dretes”.

En resum, el wait and see no és cap estratègia guanyadora si el que s’ha de guanyar és la independència d’Espanya. Ans al contrari, és una estratègia perdedora perquè s’haurà tancat la finestra d’oportunitat oberta l’1-O i el país es posarà a la “reversa”, com diuen els pilots d’aviació. Si el que s’ha de guanyar és la conservació de l’statu quo, per dir-ho amb elegància, l’estratègia d’ERC pot ser guanyadora, però no és una estratègia per a la independència.

Nou comentari