Al govern de Catalunya li agradaria confinar el país d’una manera molt més estricta però, tal com va dir la seva portaveu Meritxell Budó a Catalunya Ràdio, no s’ho poden permetre. Literalment. Va ser prou clara, la consellera. De fet, els membres del nostre govern han estat força explícits en la frustració que suposa no poder imposar mesures sanitàries bàsiques per la manca de recursos econòmics. Està clar per a tothom que cal tancar les botigues, els teatres, els restaurants i els centres comercials com a mínim fins a finals de gener. No he llegit cap metge, epidemiòleg o investigador que hagi demanat que obrim els comerços i les fronteres. Ara bé, d’on ve aquesta incapacitat de la Generalitat per encarar mesures de vida o mort? És a dir, Budó i Aragonès lamenten no poder suportar econòmicament el tancament del país però, per què no podem fer-ho? No és Catalunya l’economia capdavantera d’Espanya i una de les més importants del sud d’Europa? Com és que no tenim múscul ni tan sols per encarar un tancament tan vital i necessari com aquest? És que són inútils, els nostres polítics o és que no estan advertint-nos del veritable problema?
Per la raó que sigui la Generalitat està evitant incidir en el vertader problema de tot plegat. El punt d’origen del drama que ens toca viure i de la impotència demencial que tenen els nostres polítics: l’espoli salvatge que des de fa dècades viu l’economia catalana. Un espoli, d’altra banda, que està demostrat científicament per economistes de prestigi de diverses ideologies. Segons dades d’aquest mateix any, entre el 2015 i el 2016 Catalunya va aportar a l’Estat 33.604 milions d’euros més dels que va rebre. Ho escriuré amb lletres perquè interioritzem la magnitud del drama: trenta tres mil sis-cents-quatre milions d’euros. Una fortuna que en només dos anys va regalar Catalunya a l’estat espanyol. En DOS ANYS. Multipliqueu això per 40 anys de democràcia i el resultat serà la incapacitat per tancar el país i evitar la propagació desfermada del coronavirus. El 2015 i el 2016 vam perdre, més o menys, un 8% del nostre producte interior brut cada any. És una jugada indigna i el resultat recau, evidentment, sobre els ciutadans.
Per a tots aquells que ignoren l’espoli fiscal i menystenen els diners que regalem cada any a l’Estat a canvi de res, ara hem d’encarar una situació real i absolutament tangible i dramàtica causada en part per aquesta pobresa que ens infligeixen. El fet de no tenir el control dels nostres recursos econòmics esdevé en una crisi sanitària que no podem frenar perquè no tenim múscul per fer-ho. A vegades sembla que perdre el 8% del nostre PIB sigui un acudit o, simplement, una queixa egoista. No, és un motiu de revolta. De protesta legítima. I em preocupa que la situació de repressió actual hagi portat els nostres polítics a no atacar la injustícia d’aquest espoli en un escenari urgent com el que estem patint. L’Estat i el seu desequilibri endèmic ens arrossega a una situació sanitària greu i, a sobre, no ho critiquem obertament sinó que assumim el discurs del poder central i ens limitem a lamentar-nos i demanar caritat. No senyor, cal encarar d’una vegada per totes la solució de debò: l’exercici ineludible de la independència.
