Hi ha una polèmica al Twitter, ja sabeu, la bombolla, sobre el passat esclavista d’una part de la burgesia catalana. És molt interessant, però, com passa sovint a les xarxes, es personalitza massa aquí i ara, s’extrapola a la política actual i perd qualitat. Es tracta, tanmateix, d’un fet històric documentat. El ja clàssic estudi de Jordi Nadal, El fracàs de la Revolució industrial a Espanya, 1814-1913, (1975) mostra com la revolució industrial que no va ser a Espanya va reeixir a Catalunya. L’estudi parla sobretot de la indústria cotonera que es va enlairar a l’últim terç del XVIII amb la supressió del monopoli americà. Després de la pèrdua del continent, l’explotació es va concentrar a Cuba. Tot plegat, aquesta acumulació primitiva de capital farà possible la revolució industrial a Catalunya. Però sempre, sigui a la terra ferma o les Antilles, basada en l’esclavitud.
Sense dubte, es tracta d’un episodi força brutal i d’amarg record, raó per la qual es passa per alt, fins i tot s’oblida, com s’obliden les causes dels actes fallits. Si no erro, Nadal no l’esmenta mai. Forma part d’un passat fosc que gran part dels països occidentals compartim i que sembla interpel·lar-nos moralment. Suposem que els fills i nets no són culpables de les faltes o pecats dels pares, encara que el Déu de la Bíblia, el de la Torà, diu diverses vegades que “visitarà” la iniquitat dels pares sobre els fills fins a la tercera i la quarta generació. (p.e., Ex., 20, 5). Això, diem, no es pot entendre al peu de la lletra. Nosaltres no som responsables dels pecats dels nostres avantpassats. No som responsables; només beneficiaris.
Suposo que calcular fins a quin punt la civilització, el progrés, el benestar, la llibertat, estan basades en la institució més inhumana serà una feina impossible. Grècia, Roma, eren societats esclavistes. De l’orient, el de la llum, no cal parlar. Esclaus van construir la part més gran de les set meravelles del món i esclaus van ser decisius al take off dels Estats Units fa quatre dies mal comptats. El món i tota la seva grandesa descansa sobre l’esclavitud, igual que el déu elefant hindú, Ganesha, viatja sobre un ratolí. De fet, convivim amb l’esclavitud avui a tot arreu, més o menys legal; i, sobretot, invisible.
Estava pensant en aquest sarcasme de la història i vaig recordar una cançó de Bob Dylan, Hurricane, a dins d’un LP de 1976, “Desire“. Una peça sorprenent que s’escoltava com una cantata rock, una mena de guió cinematogràfic amb música. Parlava d’un negre, Rubin “Hurricane” Carter, boxejador de pesos wèlter, al que la policia de Virgínia va encolomar tres assassinats que no havia comès. El que es coneix com framing. Sempre m’havia semblat un grit contra el racisme, encara present en 1976, hereu directe de la mentalitat esclavista.
Emocionat, vaig pujar al twitter la cançó de Dylan en Youtube i una tuitaire amb la qual comparteixo opinions, em va comunicar que s’havia fet una pel·lícula de Norman Jewison, de 1999, Hurricane, interpretada per Denzel Washington. Sembla que la pel·lícula ha estat controvertida. Passa sovint. Dylan és un poeta i sintetitza; té una pegada com la d’Hurricane contra el racisme. Jewison és un cineasta i analitza i tota anàlisi és controvertida.
En qualsevol cas, que l’intèrpret sigui Denzel Washington m’hi va donar la via per a tornar a la qüestió de l’esclavitud. Washington és un curiós, però no estrany, cognom per a una persona negra probable descendent d’esclaus. El general que va portar a la victòria els EUA i el seu primer president. Un país que havia nascut amb una Declaració d’Independència on es diu que tots els homes han estat creats iguals i dotats de drets inalienables com la vida, la llibertat i la cerca de la felicitat. Qualsevol persona racional diria que això és contrari per principi a l’esclavitud. Doncs, molts dels signants de la Declaració tenien esclaus. El mateix Washington posseïa més d’un centenar. Com es pot entendre que un propietari d’esclaus signe que els homes han estat creats llibres i iguals si no és per una malaltissa dissonància cognitiva?
Fins i tot en la primera declaració d’independència del món està present l’esclavitud i no com una possibilitat, sinó com una realitat… invisible.
17 
4 
