Les eleccions del passat

"Van de rendició, les eleccions de febrer? En part sí, però sense reconèixer-ho"

Unes bones eleccions, quan estan ben plantejades, responen a una pregunta. Dues, tres o catorze, ja són massa preguntes. A més, han de funcionar sobre la base d’un o dos enfrontaments decisius, com a molt. Tres ja són massa.

La democràcia és complexa, i està plena de qüestions quotidianes, a vegades tan importants com avorrides. Però les eleccions s’han de saber simplificar. És més un art que una tècnica o una ciència, una qüestió d’intuició i de visió estratègica.

De què van les eleccions del febrer, si és que es poden fer?

Més del passat que del futur, d’una mena de present continu en el que continuarem enfangats una llarga temporada.

Sembla que van de la crua batalla, estúpida, dessagnadora, entre els catalanismes, aparentment amb diferents graus de puresa, però en realitat malalts de partidismes, personalismes i supervivències. A veure qui es queda com a amo i senyor del cementiri.

Sembla que van també d’una certa recomposició de l’unionisme, trasvassaments de vots entre Ciudadanos i PSC, i d’una evident intenció d’apuntalar des de Catalunya el govern amenaçat de Pedro Sánchez. És possible que vagin de l’aparició de Vox? Qui sap, no importa gaire, és pur teatre: el que Vox representa no es juga a les eleccions, sinó que és el caliu popular imprescindible per donar carta de naturalesa a al segrest i la creixent autonomia dels poders judicials, policials i militars. També poden anar de la darrera oportunitat de Podemos/Comuns…

Van de rendició, les eleccions de febrer? En part sí, però sense reconèixer-ho. Podem ser una mica més compassius amb nosaltres mateixos: van, més aviat, de guanyar temps, a veure si se’ns acut alguna cosa mentre gestionem (negociem? supliquem?) els perdons.

Podríem dir que van del mentrestant. Del futur, no, en absolut: no hi ha projectes de futur, no hi ha una autèntica pregunta sobre el futur.

La revolta del 2017 ha acabat en taules, amb ostatges i presoners d’una banda, però també amb una impotència estressant per l’altra: no han aconseguit acabar de guanyar. Han fet molt de mal, però no ha estat suficient. Saben que no han guanyat.

De les eleccions n’esperem respostes a les grans preguntes, i ja tocaria, però qui esperi grasns respostes de les eleccions de febrer tindrà una gran decepció.

Són encara eleccions del passat, d’un cicle polític que pot durar poc o molt, però que no s’ha tancat. Són per anar fent, gestionant quotes de partit, i encara gràcies.

Fins que no arribi l’era post-coronavirus, no esperem grans coses de les eleccions. I després. qui sap si tampoc, perquè això d’Espanya torna a ser el que només ha deixat de ser durant tres o quatre dècades dels darrers tres segles.

La segona part del 2017, si arriba, i esperem que sí, només serà possible d’aquí a uns anys. Amb idees, noms i cares noves, entre la temptació de fer-nos mal o la intel·ligència de captar les oportunitats de la història. El 2021, mantenir l’empat i resistir serà tota una victòria. No sembla un horitzó molt èpic ni estimulant, sens dubte. Però ens equivocaríem si pensem que no hi ha opcions interessants a mig termini, presses al marge, i sobretot si no aprofitem els immensos errors històrics dels poders espanyols… El discurs del rei Felipe està ple de pistes.

Nou comentari