Quina és l’ambició de qualsevol govern, el seu anhel, fins i tot la seva dèria? L’estabilitat. El fet de persistir en el ser, que diria un filòsof. L’estabilitat per tenir temps d’aplicar el seu programa, les seves polítiques, que ens duran a la societat del futur, el temps del verb que els polítics volen sempre “conquerir” o “guanyar”. Com si no hagués de venir amb polítics o sense. Ells viuen sempre en el futur, són els seus àngels anunciadors. No volen saber res del passat; si de cas, que cal passar pàgina. El passat és la foscor. La frase ja no és “després de mi, el diluvi”, sinó “abans de mi, el diluvi”. Ara fruïm de temps secans, temps d’estabilitat.
És el contingut del discurs permanent del MHP Aragonès, ara que ja no és oficiant de la revolució de l'”Espanya ens roba”. Estabilitat, estimats i estimades: cal complir les promeses electorals. És veritat que una d’aquestes, la de “culminar la independència” fa una mica de nosa, però es pot amagar darrere un fotimer de polítiques públiques que faran el delit de la gent: una Catalunya més democràtica, més verda, més feminista i més socialment justa al costat de la gent. És la jaculatòria ritual de totes les compareixences de membres del govern, que semblen un grup d’Hare Krishna.
La independència? Ja ho va dir Jordi Pujol, ara no toca. Ni tocarà per una llarga estona. I no es pot culminar el que no toca. Deixeu-vos de culminar quimeres. El que cal és eixamplar la base, estabilitzar el govern, enfortir les institucions, fer la Catalunya ecologista, feminista, democràtica i justa que tots volem. Perquè, cal no ignorar-ho, el mandat que hem rebut és el d’estar al costat de la gent, ajudar-la, no empènyer-la a aventures que ningú no sap com poden acabar.
Pels que diguin que el mandat en realitat és el de l’1-O (que, en realitat no saben el que diuen) ja tenim el kit taula de diàleg, amnistia, referèndum i independència quan toqui. Ningú no pot dir que no seguim independentistes. Quan toqui. Per a la resta, l’important, el decisiu, és l’hegemonia del partit i un govern per resoldre els problemes de la gent, per fer-li costat que bé ho necessita.
Com que aquest no era el contingut del pacte Aragonès-Sànchez, JxC es va excloure del govern, provocant la seva primera crisi. La defecció juntaire palesa que el balanç de gairebé un any i mig de propaganda sigui negatiu: no s’ha fet res cap a la independència i menys que res cap a la Catalunya més verda, més feminista, més bla, bla, bla. O sigui que la Catalunya més blabla és encara més mentida que la independència.
Per tal de no haver de reconèixer aquesta buidor, el president Aragonès ha resolt la crisi a correcuita amb el seu habitual tarannà autoritari, per presumir de l’estabilitat i la fortalesa d’un govern per a la Catalunya sencera. Resulta absurd parlar d’estabilitat de govern amb el suport de menys del 25% de la cambra. Però l’absurd no és pas cap obstacle per a un país on la majoria absoluta independentista al parlament no es tradueix en cap mesura independentista.
El que sí que està clar és que el projecte del govern per a la resta de la legislatura és enfortir l’estabilitat a força de destruir els darrers elements de l’independentisme. Estabilitat vol dir marxa enrere i a tota màquina.
A l’exterior, la consellera Serret cancel·la un acte sobre el 17-A a Brussel·les i atura l’obertura d’una delegació del govern a Israel. Totes dues coses que agraden l’estat espanyol. A l’interior, a banda de l’extermini polític sistemàtic dels seus adversaris amb l’ajuda del lawfare espanyol que fa el partit hegemònic, la responsabilitat major per la destrucció li escau a Quim Nadal, encarregat de dir el que els seus caps no gosen dir, encara que ho pensin: que la independència no toca, ni tocarà en un futur previsible, i que, si ens pressionen una mica més fort, la declararem delicte. I dos ous més: el president Puigdemont no té cap legitimitat, cosa sorprenent perquè la legitimitat no es té, sinó que te la donen i, que jo sàpiga (i Nadal també), milions en Catalunya se li donen. Ja manca menys perquè ERC li demani que s’entregui, com ho exigeix el gobierno.
L’estabilitat s’haurà consolidat definitivament si el país torna a l’Estatut de 2006, sense retallades. Cosa impossible, com ell, Nadal, sap, car hi ha una sentència del Tribunal Constitucional pel mig que ho impedeix.
És a dir, el que és una quimera és l’estabilitat.
12 
3 
