La pròrroga electoral i una oportunitat

"El coronavirus ha demostrat ser letal, no només pels col·lectius de risc, sinó també per organitzacions que no havien fet els deures"

Si no hi ha un gir d’última hora, que a la Catalunya del Procés sempre hi som a temps, les eleccions autonòmiques s’aplaçaran fins el 30 de maig. Era un secret a veus, més amb les projeccions de la pandèmia que situaven el pic prop del 14 de febrer amb unes dades molt poc satisfactòries: entre tres i quatre mil contagis diaris i entre sis cents i vuit cents ingressats a cures intensives. De fet, el Síndic de Greuges ja advertia que a mig febrer hi podria haver unes 216.000 persones aïllades, entre positius i els seus contactes. Certament, les dades d’aquesta passada setmana son molt similars de les del moment en què es van convocar les eleccions, però les projeccions no ho semblen.

En general, fa temps que un pot tenir la sensació que una part de la classe política catalana pren els votants per estúpids. Dic alguns, perquè s’ha de reconèixer que davant de barbaritats dites en públic i totòlegs que pontificaven sobre si s’havien de celebrar o no els comicis sense cap base científica, hi va haver qui va ser conscient que calia posar una mica de seny. Veient el panorama, el director general de Participació Ciutadana i Processos Electorals, el professor Ismael Peña-López, va publicar a les xarxes la matriu i els condicionats que s’han fet servir per prendre la decisió final: poc soroll i molta informació. Sobretot: fets. El professor Peña-López –sí, perquè és abans gran acadèmic que polític– va situar la decisió en un equilibri entre tres objectius (minimitzar riscos per a la salut, garantir el dret a votació i protegir la legitimitat del procés) i els cinc “àmbits de legitimitat” que fixa el “Protocol de funcionament de la Taula de Partits”: a) Que hi hagi oportunitat per la deliberació, b) que les candidatures puguin presentar els programes, c) que la ciutadania pugui votar, d) que les eleccions puguin organitzar-se amb normalitat i e) que el resultat es pugui implementar.

Per defecte, els acadèmics ens agrada conèixer el mètode. I, si el mètode és coherent, públic i està triangulat com aquest, no tens perquè pensar que el resultat és erroni. Que podria ser diferent sí, però no erroni. En aquest sentit, no em posaré a defensar si les eleccions havien de ser entre el 25 d’abril i el 15 de maig com demanava el PDECat, el 16 de maig com deien els Comuns o hi havíem d’arribar fent un esprint a partir d’ara, com posava sobre la taula el PSC. Les eleccions s’han aplaçat i s’ha fet seguint un mètode: fi de la discussió. També es van aplaçar les gallegues i les basques durant el primer pic de la pandèmia, i tots dos governs van superar el buit legal que hi havia de forma diferent i sense topar amb la Junta Electoral Central. Més i tot a favor de la Generalitat: el propi decret de convocatòria contemplava la possibilitat d’ajornar-les.

Fixada la data del 30 de maig, la resta ja forma part de la picabaralla política. I cal dir que per acusar d’electoralisme al rival, hom hauria d’estar molt net de culpa. A Salvador Illa li interessava aprofitar la campanya de vacunació per fer-se moltes fotos i la tendència demoscòpia a l’alça del PSC per canviar la correlació de forces al Parlament, a Carrizosa li convenia guanyar temps per suavitzar la segura patacada de Ciutadans, Junts arrufava el nas davant el possible ajornament perquè tenia intensió d’injectar un to emocional a la campanya o Esquerra sap que fins el 30 de maig encara hi ha temps de redreçar errors (i grossos), demostrar que el seu lideratge és sòlid i que es pot treballar eficientment pel país, fins i tot tenint el Govern en funcions. La pandèmia fa temps que pot canviar-nos la vida i nosaltres sempre hi hem anat a remolc: també, quan fem política.

Ara bé, qui no es plantegi que la pandèmia ha donat (a tots els partits) un temps meravellós per a preparar dignament la futura campanya, pot patir de valent. El coronavirus ha demostrat ser letal, no només pels col·lectius de risc, sinó també per organitzacions que no havien fet els deures. Però, com escriu el professor Oriol Amat, també es pot veure l’ampolla mig plena i assumir que hi ha una finestra d’oportunitat. Amb una tercera onada que encara no ha arribat al pic de contagis, fer especulacions futures és un risc que els partits no haurien de prendre sense abans haver-se autoexaminat sobre el què han fet bé, i el què no. Per tant, és hora de començar a treballar els futurs posicionaments i argumentaris a base de fets contrastats, propostes programàtiques complertes, historials de bona gestió. Tornar a passar quatre mesos més farcint els telenotícies de bronca, fotografies, incompliments i de conflictes entre socis de govern només haurà servit per cansar més els ciutadans i omplir més la bossa d’abstencionistes.

Comentaris

    Narcís 16/01/2021 7:43 pm
    Ras i curt : 1. tant n'és .. et ve aquell Marcha .. i anar-se'n tot en orris , anar-se'n tot a fer punyetes .. fos política quina fos , sigui dolenta o sigui bona, boníssima, per als interessos de Catalunya, per als interessos dels catalans ! i 2. el normal és que guanyi de carrer Junts .. ningú pot oblidar com aquest estat anihilà Govern democràtic, legal, legítim i lícit ( i, per si no fos prou, penant-lo econòmicament, posant-lo a presó i obligant sortir disparat vers l' exili ! ) ! PD : la votació n' és sagrada, la sobirania popular n' és sagrada .. de què serveix sotaposar-ho a data de conseqüències desconegudes ?

Nou comentari