Santi Vila advertia aquesta setmana que, si Junts continua en posicions “ultramuntanes”, acabarà esdevenint “una variable burgesa del que és la CUP” i “en la marginalitat més absoluta”. No sé quin concepte de la marginalitat té avui Santi Vila, però crec que té forma de solitud personal (i política) en el banc dels acusats del Tribunal Suprem. Crec que les reflexions de l’exconseller mereixen allò que ell sempre anomena “presumpció de bondat”, però també crec que resol de forma massa frívola què és marginal avui dia i què no. No es pot descartar, si volem fer un honest exercici intel·lectual, que l’independentisme més decidit corri el risc d’esdevenir marginal. D’acord, admetem la hipòtesi. Ara bé: si ho esdevé no serà per haver afluixat en les seves conviccions o en la seva determinació, o en el nombre de la seva base, sinó per haver constatat les incapacitats dels seus líders i haver passat a l’abstenció.

Això que dic té més de demoscòpia que d’opinió, però crec que ha quedat acreditat que l’abandonament dels votants no ve en cap cas d’una claudicació sinó d’una decepció. Són coses profundament diferents. Tan diferents que considero abusiu confondre-ho amb la marginalitat, com expressava molt bé fa poc Agustí Colomines: buscant tanta centralitat i tan bona gestió, pots adonar-te de sobte que als despatxos de gestoria no acostuma a anar-hi mai gaire gent. La gent, en efecte, tendeix a votar persones que creuen en alguna cosa. I “alguna cosa” no és la calma i els bons aliments i els mitjons nous i els llibres vells, no: alguna cosa és alguna cosa.

Qui n’ha parlat també aquesta setmana ha estat Toni Comín, que ha admès que l’independentisme corre el risc de ser titllat de “traïdor” si esdevé massa realista o pragmàtic, o bé de “voluntarista” (venedor de fum) si s’instal·la en la resistència o la desobediència. És un debat molt interessant, delicat i necessari. Jo crec que el repte de Junts i de tot l’independentisme (ja que ERC ha escollit posar el pilot automàtic sense debatre’s gaires coses, amb un estómac de ferro que jo no sabria ni vull saber tenir) és detectar on és la realitat. Què se situa més fora de la realitat? Creure que la gent ja ha passat pàgina del procés i que ja hi ha camp lliure per a pactar amb altres forces sobre la gestió de l’autonomia? O bé intuir que hi ha una assignatura pendent amb la ciutadania que no es pot esborrar tan fàcilment i que encara reclama tenir fulls de ruta clars, decidits i creïbles?

Que Junts tingui aquest dilema em sembla sa per al seu congrés, però francament crec que la qüestió s’hauria de resoldre amb molta més facilitat. És a dir, per dir-ho directament: els que queden fora de la realitat són els que es pensen que ja no cal demostrar res més que bona gestió. Ara mateix l’ingenu no és qui creu que la independència és l’assignatura pendent, sinó qui creu que és un repte impossible. O encara pitjor: aquell que creu que és impossible i, al damunt, es pensa que dient-ho tindrà premi electoral. Primer perquè és mentida, i segon perquè ni tan sols el PSC s’atreviria a dir que el socialisme és impossible. La bona gestió i l’anar tirant poden ser importantíssims, però l’acord sobre la llengua és només un avís per a navegants. Cap militant o votant de Junts no tolerarà qualsevol mena d’acord. Oi que això és fàcil d’entendre? Doncs, com això, tot. I no perquè la societat s’hagi tornat més intransigent o s’hagi polaritzat, no: és que CDC o CiU mai no haurien signat un acord així.

Insisteixo que el debat és interessant i que és la pregunta del milió, però una cosa és assumir la realitat i una altra cosa és desistir de canviar-la. Fa poc un exlíder convergent em deia que Acció Catalana, aquella escissió independentista de la Lliga, havia acabat amb plantejaments molt coherents però amb molt pocs votants. I té raó. Però jo tinc raó quan li responc que qui va endur-se el premi durant aquells anys va ser Macià, no Cambó. I que, si ens posem a comparar, qui ha quedat residual o marginal en aquest moment és qualsevol conservadorisme assimilable a la Lliga. Dit d’una altra manera: l’independentisme té problemes per transformar en realitat les seves propostes, però l’anomenat “pragmatisme” té encara més problemes per trobar cap proposta estimulant.

Només cal veure com costa que la gent s’agafi a projectes com la tercera pista del Prat o els Jocs Olímpics, que no tenen res de dolent en termes objectius, però que, en termes polítics, aixequen tanta il·lusió com un telefèric a la Diagonal. No és la “cultura del no”, no és que s’hagi instal·lat la dinàmica del “no a tot”, no s’equivoquin: és que, com saben tots vostès, l’últim projecte il·lusionant que es va plantejar a Catalunya va tenir forma de referèndum d’autodeterminació i de cap de les maneres la gent pensa tolerar que tingui aquest final. Posin-s’ho al cap, si volen despertar mai cap il·lusió. La resta és la gestió dels interessos, que està molt bé, però si volen limitar a això la vida política, s’assabentaran què és la veritable marginalitat.

Això no vol dir que l’independentisme hard no tingui deures: li cal demostrar que té una idea viable, un pla efectiu, uns líders capaços i una fortalesa renovada. No és poc, i no va pel bon camí, i d’aquí plora la criatura. Llevat de la tasca de l’exili, no sembla haver-hi ningú capaç d’articular una proposta prou seductora: ni els nascuts abans de l’1 d’octubre, ni els que suposadament han nascut després. De vegades em sembla que el moviment independentista s’assembla al Maig del 68, on els objectius marcats no es van aconseguir (però és que cap ni un) però, en canvi, es va aconseguir capgirar el sistema politicocultural europeu a poc a poc. Potser és això, potser no haver culminat no vol dir marxar cap a casa sinó fer valer la feina feta cada dia i acreditar la capacitat per condicionar-ho tot.

També pot ser que els líders del moviment tinguin la temptació de desistir i de fer-s’ho perdonar, pensant que si tenen el perdó del sistema es poden permetre el luxe que el moviment no els perdoni. Seria un error: tal com estan les coses, ja no és l’independentisme qui ha de perdonar o no perdonar. Ara és el catalanisme qui ho ha de fer, o més ben dit, l’evolució del catalanisme. Catalunya, m’atreviria a dir. El capítol de la llengua ens ha demostrat que aquí no ens hi juguem un pacte parlamentari conjuntural, sinó que ens hi juguem el país. I no és Twitter qui està atent o sensible a aquestes coses: és la mateixa militància de Junts, massa farta de fer el ridícul. I també tota la gent que va sortir a manifestar-se durant tants onzes de setembre, que ho va fer també perquè ja veia que tot corria el risc d’esfondrar-se.

Mentrestant, si algú vol parlar de la “CUP burgesa” primer hauria de mirar els burgesos que van donar suport al Tancament de Caixes del 1899, inclòs el Foment del Treball. Podem discutir si allò va acabar bé o no, però seria equivocar el tema. El tema sempre ha estat que, fins i tot entre els burgesos, sempre hi ha hagut classes.

Comentaris

  1. Icona del comentari de: Cge a abril 15, 2022 | 17:39
    Cge abril 15, 2022 | 17:39
    Molt encertat. Junts és l'únic que ens queda als independentistes.
  2. Icona del comentari de: Anònim a abril 15, 2022 | 20:52
    Anònim abril 15, 2022 | 20:52
    Tots sabem que a can junts governa tweeter, o sigui que de realitat ben poca
  3. Icona del comentari de: Sergi a abril 15, 2022 | 21:17
    Sergi abril 15, 2022 | 21:17
    Junts x la pasta
  4. Icona del comentari de: OK ERCal a abril 16, 2022 | 01:21
    OK ERCal abril 16, 2022 | 01:21
    ERC per la història, com el Montilla, Mas, Maragall o el tricorni. Amb tota aquesta història serà fàcil.
  5. Icona del comentari de: Independentista a abril 16, 2022 | 10:08
    Independentista abril 16, 2022 | 10:08
    Cge, ets molt optimista. Crec que ni aixó ens queda
  6. Icona del comentari de: Narcís a abril 16, 2022 | 10:56
    Narcís abril 16, 2022 | 10:56
    No ens hi enganyem .. aquest estat sempre serà botxí d'allò català, sia en manera d' insult, sia en manera d' infàmia, sia en manera d'injúria, sia en manera de falsedats/ mentides, sia en manera de judicis prevaricadors, sia en manera de lleis il·legals, sia en ... bandejament d'allò més fora mida ! PD : el mal n' és el mal ..i més quan aquest mal els hi és d' un benefici material i fatxender de nassos ( només cal veure com, fins i tot, amaguen la realitat, la veritat, del que és Catalunya, del que són els PPCC .. si amaguen mateixa catalanitat de nostres esportistes ! ) !
  7. Icona del comentari de: Jm a abril 16, 2022 | 13:53
    Jm abril 16, 2022 | 13:53
    ERC i JxNoseque, avui volten per Madrid tot el dia amb els pantalons abaixats, de genollons i dient: sí bwana. Així busquen els acords aquests estafadors de la credulitat catalana, fotent-se'n del mort i de qui el vetlla.

Nou comentari

Comparteix