Vet aquí una cosa que no és culpa de Madrid: el que li està passant a la Corpo. Fa vint anys, la llengua catalana tenia un portaavions formidable. De la seva coberta s’enlairaven contínuament avions de tota mena: un que anava al cor de les famílies a través dels nens, generant una comunitat immensa que un cop l’any es visualitzava físicament a l’Estadi Olímpic de Montjuïc; un que transportava actors convertits en famosos a través de telesèries i els deixava anar en paracaigudes damunt dels teatres de Catalunya, que al seu torn omplien les platees gràcies a la tirada d’aquelles cares conegudes; un que penetrava fins la rereguarda de la competència comprant drets dels millors esdeveniments esportius i generant audiències massives; un que es guanyava la complicitat dels modernets a través de programes culturals i de tendències amb una realització de primeríssima divisió; un que alimentava un ecosistema de productores privades de televisió i cinema, arribant a fer-nos creure que era possible convertir Catalunya en una capital audiovisual europea… I tot es feia amb les eines d’una autonomia, sense estat. De tot allò, no en queda pràcticament res. Només l’avioneta dels informatius, que aguanta ella soleta les (envellides) audiències de la cadena.
El català s’ha quedat sense el seu portaavions. I això té molts culpables, però sobretot un: la política, el Parlament i els Governs que, una legislatura darrere l’altra, han desinvertit en els mitjans públics en paral·lel a la caiguda dels ingressos per publicitat, fins a convertir allò que era un instrument lingüístic, cultural i econòmic formidable en un camell vell i desnutrit, que pràcticament ja només té diners per pagar els sous dels professionals que hi treballen. Una plantilla, per cert, gairebé tan envellida com l’audiència i que en el moment portaavions potser tenia la mida adequada, però que avui és totalment excessiva. Per fer el que es fa n’hi hauria prou amb una tercera part de treballadors, i allà dins ho sap tothom però no ho diu ningú.
Mentre l’audiovisual patia la transformació més disruptiva de la seva història (multiplicació de canals, streaming, imperi de les plataformes, Youtube, Instagram, Tik Tok…), els polítics –i els gestors de la Corpo posats pels polítics– han deixat que l’empresa fos cada any una mica més antiquada i una mica menys competitiva. Així, any rere any, amb una constància digna de millors causes, fins que la situació s’ha fet evident als ulls de tothom. Per ignorància o per covardia (afrontar la reforma a fons demana molta valentia política), l’autogovern català s’ha carregat una de les principals eines de l’autogovern català. Ni volent es pot fer tan mal a una empresa.
No, la culpa no és de Madrid. La Generalitat que va fer la Corpo que enyorem estava tan mal finançada com la Generalitat actual. És un problema de voluntat política, de prioritats. Una Corpo moderna i competitiva no només és possible, sinó que és imprescindible per a la supervivència de la llengua catalana. Amb la Corpo ens hi juguem la vida com a cultura. Si el pròxim Govern no agafa el bou per les banyes, serà culpable d’assassinat. I això no hi ha procés que ho pugui amagar.
