D’alè tramuntanat,/ amb certs tocs de garbí,/ rotunda veu de tro,/ d’encuny palamosí,/ colrada pell d’or vell/ i ullots de querubí, en Servià és el gripau més bell del català jardí. Vaig conèixer de debò en Josepmiquel durant la presentació del seu llibre Granissat de cafè a l’Ateneu Barcelonès, una reedició propiciada per Dux Editorial, de l’amic Josep Maria Vall. Aquella presentació va ser reveladora d’un talent dels que ja no acostumo a trobar. La poesia o la prosa que escriu en Servià no és el tema, la qüestió és com es pren la vida. Una mica a l’antiga, però justament per això interessant: beu directament de la manera de fer d’abans de la guerra, de la catalanitat republicana, fins i tot de l’escepticisme de Pla, d’aquest punt entre gentleman i homenot. És un vestigi viu d’una manera de fer que ja quasi s’ha perdut, d’un profund vitalisme. Feia molt de temps que no trobava algú que parlés tant pels descosits, que tingués tanta ànsia de devorar els sentiments i d’expressar-los, que tingués una oratòria tan ben forjada al llarg dels anys. Les seves són una prosa i una poesia profundament populars, profundament de carrer, assequibles, amables, sense més pretensió que la de deixar un rastre bell i dibuixar un somriure. Crec que és una pretensió noble i que fer cultura popular no és fàcil. I que, en aquella brillantor d’ulls (que sembla vinguda d’un etern refredat d’ànima), s’hi amaga més que un lletraferit: en Servià deu ser un vidaferit.
Ell ja havia vingut, feia uns anys, a la presentació del meu Rubik a les palpentes. En guarda una teoria molt particular, sobre mi, i sobre el fet que jo escrigui, i sobre tantes altres coses relacionades amb l’escriure, amb el viure i amb el no viure. Escolto el seu parer (positiu però crític) perquè el seu anecdotari és tan impressionant que per força ha d’haver acumulat una considerable saviesa. Repeteixo, ni tan sols és cosa de gustos: és l’actitud. Podríem definir-la com a generosa, generosa a l’engròs, expansiva, com l’Univers. Diferències ideològiques (de matís) a banda, jo crec que en Servià sap escriure molt bé, i que dins la literatura popular hauria de ser una figura molt més reconeguda. De fet, quan el vaig descobrir a l’Ateneu em vaig fer creus de no haver-lo vist més pels mitjans. Ell que, si alguna cosa fa, és comunicar com els àngels (caiguts). Tenim un problema quan no sabem reconèixer els nostres poetes i narradors més propers, quan defugim la invitació al somriure, a l’enginy, encara que sigui trapella i descaradament antielitista. Traiem-li una mica de ferro a tot plegat. Granissat de cafè, un acudit, un rodolí. Tinguem cura d’allò que és nostre, i fem-ho sense tants dramatismes.
Recomano a tothom l’anecdotari d’en Servià i els seus poemes, però, per damunt de tot, recomano una raonable dosi de Servià. Per Internet, o en directe. Com que no és fàcil tenir-ne referència a través dels mitjans, he decidit ser jo qui en parli amb intenció una mica justiciera. Per l’actitud, sobretot. L’actitud valenta i optimista de la qual es desprèn aquest comiat: “Què més vull? Sóc solter i lliure./ A qui puc, li dono ajut./ Si veieu que mai em moro,/ no em planyeu: hauré viscut!”.
