Montilla ha rellevat José Zaragoza de la direcció de campanya de les properes eleccions autonòmiques i s’entén, en aquest sentit, que la idea és desenfadar-se. Tota la premsa i l’opinió publicada així ho ha comentat: treure ferro, treure dramatisme, treure negativitat i passar del “si tu no hi vas, ells tornen” a alguna proposta en positiu. Diu que es tracta d’explicar l’obra de govern –per enèsima vegada- ja que, pel que sembla, és impossible que el ciutadà la percebi. La culpa és de la comunicació, diuen des de fa ja 7 anys –l’últim, el vicepresident Carod-. Bé: per si de cas fos cert, els socialistes han decidit fer un viratge. Tant se val si és maquillatge o no, ara és més interessant la idea. La rectificació, encara que sigui aparent.
Evidentment els dèficits del govern no són només de comunicació: però ja que parlem de campanyes i d’imatge, parlem-ne. Zaragoza intueix –de ben segur- que Montilla encara és més nefast com a candidat que com a president. No es tracta del seu accent ni de la seva ideologia, si és que en té alguna, sinó de la seva actitud i del seu gest. Un home que fa de la grisor i de la seriositat el seu màxim estendard, és un home no fiable. Un home que s’enorgulleix de no tenir ànima ni carisma, que infravalora les paraules –”fets i no paraules”- quan es tracta d’unes eleccions al Parlament –un lloc on, bàsicament, es parla amb paraules-. Un home que s’intimida davant dels llibres d’honor, que llegeix en els discursos i que s’ofèn davant d’entrevistes agosarades –siguin de Sala Martin o de Mònica Terribas-. Un candidat de la grisor i de la gestió de l’anar fent, sense doctrina, sense missatge, sense cap senyal d’estima sincera per allò que fa. Algú que representa molt menys de la meitat de la població que ha votat, algú que ha necessitat de crosses molt llargues i molt contradictòries per a accedir a un càrrec. Algú que ha esmerçat més esforços en salvar la nau del naufragi que no pas en dur-la cap a algun rumb determinat. Un president de Catalunya sempre és algú molt honorable: però no sempre aquest algú honora molt el seu càrrec, ni està molt a la seva alçada. Zaragoza ho sap i per això sempre ha parlat més dels dèficits de l’oposició que dels plantejaments propis.
Farà falta alguna cosa més que canvis de lema o d’equips de campanya: el PSC ha de demostrar que no és mentida allò de “José Luis, t’estimem molt, però entre tu i Catalunya escollim Catalunya”. Una tasca, ara per ara i al meu parer, impossible: d’aquí vénen els canvis cosmètics de directors de campanya. L’arrel del problema de Zaragoza i del tripartit continua sent que el PSC, ERC i ICV van dedicar massa esforços a matar, humiliar i enterrar el nacionalisme de CiU. Tants esforços, que no els han quedat forces per a gran cosa en positiu. Ara pensen en els cartells. Però es pot positivar el missatge d’un projecte basat en negar? Es pot fer lluir un govern dirigit només a la pròpia subsistència? Hi ha vida, senyor Zaragoza, més enllà de la foto de les Açores?
