Crec que és millor que el seleccionador català de futbol sàpiga català. I també podem dir que, estatutàriament, té com a ciutadà el deure de conèixer-lo. Però ni Catalunya ni el nacionalisme català no han estat mai excloents, ni tancats, ni intransigents, i aquí tenen Montilla president per exemple. Que prefereixo un president que parli bé la meva llengua? Evidentment. I que gestioni les coses, i que miri més pels nostres interessos. I per això també prefereixo que el seleccionador de la nostra selecció domini la nostra llengua, però no crec que se n’hagi de fer condició “sine qua non”. I no perquè la llengua sigui una broma, o perquè el català pugui ser considerat accessori, sinó perquè la porta sempre ha d’estar més oberta que tancada. Mai ni ha estat el nostre un patriotisme essencialista, ni immobilista, ni ranci, com pretén convèncer-nos Josep-Lluís Carod-Rovira en l’enèsim intent de justificar allò que és injustificable (la gestió de l’aposta tripartida). Mai no ha estat el nacionalisme català un espai retrògrad, ni petit, ni constructor de muralles. Tampoc no ha estat mai un patriotisme il•lús, que promogui “pluges fines” que amaguin un autoodi claudicant, però en tot cas el que no ha estat mai és un niu d’essències impenetrables. Este es uno.
Acte seguit diré que Cruyff és un personatge més que adequat per a ser el nostre seleccionador. En primer lloc pel seu historial, el seu exemple, la seva professionalitat i el seu bon saber estar. En segon lloc perquè justament allibera la concepció tradicional de seleccionador d’aquella pàtina banderil i quasi administrativa que té arreu dels Estats: un entrenador holandès i alhora català d’adopció. Un home plenament identificat amb els colors i fins i tot amb la causa, algú que des de ben jove ens va ajudar a demostrar que la nostra manera de ser catalans és ser europeus. En futbol, en estil i en modernitat. Cruyff en bona part ja ha estat el nostre seleccionador, des del punt de vista de la representativitat que té i ha tingut sempre el Barça sobre allò que entenem com a catalanisme. Cruyff és l’ullet que un dia Europa ens va fer als catalans, és l’elegància en la feina i l’eficiència en els resultats, és saber que el nostre món és el món i que si volem podem ser els millors. Cruyff com a seleccionador català per a avisar que encara podem aspirar a qualsevol cosa, que tot és possible però que sobretot tot està per fer. Cruyff com a marca de prestigi, com a un dels nostres i com a còmplice necessari. Benvingut, Johan: la nostra essència va ser justament el que ens va dur fins a tu.
