“Declare Independence”, ens invocava Björk l’1 d’octubre del 2017. Vam trigar, malauradament 27, dies a fer-li cas. Era una reacció a l’escàndol mundial que van suposar les imatges de la policia atonyinant votants, era una reclamació de dignitat molt més enllà de la “validesa jurídica” o dels resultats del referèndum. El resultat del referèndum van ser 1.000 ferits i una imatge d’estat autoritari dins d’Europa, com a mínim això. I això ha quedat així, i això ja era motiu per a molts (per a Björk també) per a trencar amarres i declarar l’emancipació. Passats un any i quatre mesos, amb presos polítics a punt d’iniciar un judici grotesc i amb tota la maquinària de l’Estat (capitanejada pel Rei) disposada a forçar la llei fins al deliri, el crit coherent amb aquell cant de Björk seria “invest Puigdemont”. Tingueu un maleït gest de dignitat. Corregiu l’error de fa un any. Deixeu de fer comèdia.
Aprovar el reglament que afavoreixi una investidura a distància no té res a veure amb, en paraules del president del Parlament, “aprovar coses que puguin ser efectives”. Ni amb la frase tan hologramàtica (per buida) de Junqueras, quan ens deia que calia distingir allò factible d’allò no factible: encara recordo el seu escepticisme previ al 9-N i envers la seva utilitat. No, senyors: l’aprovació d’un marc legislatiu que afavoreixi la possibilitat d’investidures a distància no té res a veure amb “l’efectivitat” perquè al president del Parlament no li correspon parlar d’efectivitat. El Parlament legisla, el govern executa, i decideix (juntament amb els partits) si activa o no aquesta prerrogativa. No correspon al president del Parlament parlar d’efectivitat, sinó donar tràmit legislatiu a allò que demani la majoria. I aquí és on ve el veritable problema: hi ha una part de la majoria que tal vegada no vol afavorir aquest canvi legislatiu, fins i tot encara que aquesta prerrogativa no s’executés. O trigués en executar-se. O es recorregués al TC, o se suspengués. És així de cru: simplement, no volen que a Catalunya s’aprovi que això sigui possible. A aquest punt hem arribat.
La investidura del president a l’exili era i és el mínim exigible per a imaginar una part del conflicte, la catalana, disposada a plantar cara davant la repressió. I avui és una exigència política de primer ordre, pensant en tots els qui van col·laborar en l’1-O i van patir el 155 i els empresonaments i van confiar que això servís d’alguna cosa. Això val per a ERC però també per al PSOE: si realment volen desinflamar, si realment creuen que la irregularitat és que el vot de la gent no hagi estat respectat pels homes de gris dels reglaments i les lleis malinterpretades, si volen una solució que representi tothom i això vol dir que, quan un independentista guanya, ha de poder governar, si vol Pedro Sánchez en definitiva partir de postulats democràtics encara que sigui per negociar en condicions de dignitat a ambdues bandes, si el PSOE vol un veritable “retorn a la normalitat”, que faciliti la investidura de Puigdemont. Ara mateix. I, si no, un cop Puigdemont torni a presentar-se a les eleccions i les guanyi. Espanya sap que no pot estar tota la vida negant l’evidència: l’independentisme a Catalunya se’n sortirà millor o pitjor del seu objectiu, certament… però serà a partir d’ara l’eix des d’on giraran tots els debats del país. D’això, no hi ha marxa enrere possible. Quant abans ho vegin, millor per a les esperances de salvació d’Espanya.
