La consulta interna d’aquest diumenge ha posat de manifest que darrere de les sigles d’UDC hi ha un partit. Petit, si es vol, però amb una ideologia i uns principis. I, amb franquesa, confesso que aquesta és una idea nova per a mi. El llarguíssim regnat de Josep Antoni Duran Lleida ha convençut la major part dels periodistes d’aquest país de què UDC era una quota, un simple sindicat de quadres que apareixia just en el moment de confeccionar les llistes convergents per a, tot seguit, fondres suaument amb la moqueta del 25 per cent dels despatxos de conselleries, ajuntaments i diputacions.
I no. Aquests dies hem escoltat discursos tan plens d’idees i d’utopia com d’estratègia per obtenir uns objectius de país. Hem vist posicionaments plens de dignitat i referències constants a unes conviccions que vénen de l’any 31, moltes vegades transmeses de generació en generació com a part de la identitat familiar. En definitiva, la gent d’Unió també té un projecte per a aquest país.
Això no vol dir que UDC, com a partit, sigui innocent. Efectivament, ha estat una agència de col·locació i a la majoria dels militants ja els han anat bé, al llarg de tots aquests anys, les quotes que negociava Duran. Però el vell sistema cau a trossos i ja no es pot apedaçar més. Aquest diumenge, Duran pot perdre o guanyar de poc, que ve a ser el mateix. El seu temps s’ha acabat perquè Unió torna a ser un partit.
