La convenció fundacional de la Crida Nacional per la República (CNR) clarifica d’una manera que no tothom troba còmoda la qüestió essencial, el moll de l’òs de l’independentisme des del punt de vista tàctic i estratègic. És una manera nova d’entendre el camí a la independència i la independència mateixa. O sigui, una nova proposta per fer més efectiva l’acció de camí a la República i una visió nova d’aquesta República.
A les empreses se sap que el principal enemic de totes les novetats, de tota innovació, és la rutina dels interessos creats. S’aconsella neutralitzar-ho sense perdre temps en discussions inútils. La inèrcia acabarà vençuda sempre que la innovació sigui oportuna i tingui força, sense que calgui perdre el temps en debats estèrils. La Crida duu dues propostes innovadores que apunten a l’èxit en el futur immediat, basat en la seva naturalesa oberta i la senzillesa de la seva aplicació. El seu interès no cau en què proposa sinó en què no proposa. Són dues negacions. Res més simple.
No és un partit polític i es dissoldrà un cop aconseguit l’objectiu de la República independent. No és un partit polític i no ho vol ser en el futur.
La segona part, dissoldre’s un cop assolit l’objectiu, resol d’una tacada la polèmica sobre el famós eixamplament de la base. És impossible imaginar una crida més universal, inclusiu i ampli que la de sumar-se a un moviment en favor d’una república el contingut de la qual ningú no vol preestablir.
La República és el nom del règim de llibertat que ens donem els catalans. El contingut que hagi de tenir dependrà de la correlació de forces que s’estableixi després a una Catalunya lliure. Com s’organitzarà, amb quines institucions, és una cosa que sortirà del procés constituent en marxa. De moment, el més important és implantar-la i per fer-ho cal el concurs de tots i totes sense cap altre requisit que l’esperit republicà, la independència de judici i l’amor a la llibertat.
Per a tota la resta ja hi ha els partits polítics i la legitimitat de la seva acció en pro d’uns o uns altres objectius. Però és precisament des d’aquest àmbit, el dels interessos creats, d’on venen els atacs a la Crida. com era d’esperar. Ningú no fa lloc de grat al nouvingut que, a més, porta aires de triomf.
El primer és qüestionar que no sigui un partit, tenint en compte que planteja presentar-se a eleccions. L’objecció és formal. Pots presentar-te a eleccions com una coalició electoral i també et pots configurar com a partit polític “per imperatiu legal” per participar a les eleccions, cosa que és un dret, sense ser realment un partit polític. Ni voler ser-ho.
El segon atac té verí sectari, del que corre a vegades pels partits, i consisteix a posar en dubte la transversalitat de la Crida, imposant-li una etiqueta -dreta, centre, centredreta- ho vulgui o no. D’aquesta manera es vol desactivar el seu major atractiu per situar-la en un pla d’igualtat amb els partits, aquells que volen la independència però a partir d’una idea determinada de com hauria de ser el resultat. L’avantatge de la Crida és que permet lluitar per una República oberta, no condicionada per cap ideologia, per molt salvífica que sigui.
Tothom s’havia felicitat molt per la transversalitat del moviment independentista fins que ha arribat algú que n’ha fet el seu principi organitzador. Ara resulta que ja no és tan convenient perquè es pot realitzar. Tot i això, la Crida aporta un mitjà infal·lible i inatacable per mantenir la transversalitat: l’acceptació de la doble militància. Es pot ser membre de la crida i de qualsevol altra organització política ja que l’únic que demana és la independència. El problema no és, per tant, la veritat de la transversalitat sinó si els partits estan disposats o no a respectar la llibertat d’elecció dels seus militants. El problema, doncs, és dels partits. I no és gaire prometedor que mirin de descarregar-lo sobre la nova formació imposant-li etiquetes sectàries.
